La tragèdia de l’helicòpter estavellat amb nou persones a bord, contra un pujol de Calabasas, una zona benestant de Los Ángeles, ja era rellevant informativament parlant. Quan va transcendir que un dels ocupants de l’aparell, un Sikorsi S-76, era una llegenda de l’esport mundial de tan sols 41 anys, Kobe Bryant, exjugador de Los Angeles Lakers, un calfred va recórrer el planeta. La mort amb Bryant de la seua filla Gianna, de tretze anys, un parell de companyes de bàsquet, els seus pares i el pilot, afegia un insòlit dramatisme a la notícia.
El molt prematur comiat d’un anotador genial, a qui havien tret el malnom de Black Mamba, en referència a la mossegada letal d’aquesta serp.
La jove serp trau les dents
Amb Michael Jordan —aneu acostumant-vos a les comparatives— veníem advertits de casa: quan l’ídol i gran espill de Bryant arriba a l’NBA, a Chicago Bulls, ho havia estat tot en la NCAA, la lliga universitària. L’impacte va ser immediat. Per contra, Kobe, fill de Joe Bryant, un jugador que havia triomfat a Itàlia després d’un pas discret per l’NBA, no va passar per la universitat. Va arribar molt jove a la lliga. Era una incògnita més gran, tot i haver estat declarat millor jugador d’institut dels Estats Units la seua darrera temporada. Suficient per cridar l’atenció del mànager general dels Lakers, Jerry West, equip que es fa amb ell. Amb el vist-i-plau de la jove promesa: Charlotte Hornets havia escollit Kobe en el draft, però preferia jugar amb els Lakers, un equip de l’aristocràcia de la lliga.
Som a l’any 1996 i apareix en escena el primer Bryant, amb el número 8 en la samarreta. Tan sols té 18 anys i el pas directe de l’institut a l’NBA comporta un període d’adaptació: en la seua primera temporada en Lakers anota 7,6 punts per partit amb percentatges discrets i és titular en mitja dotzena de partits. Prestacions que puja una mica en play-offs, el moment de la veritat. No sembla molt impressionant, tenint en compte que en les mateixes condicions d’inexperiència, el seu amic LeBron James —més comparatives— va fer 20,9 punts per partit la temporada de debut. James ho va fer, però, en un equip molt menys competitiu aleshores com Cleveland Cavaliers, una franquícia que aquella temporada no va jugar les rondes per al títol.
Amb tot, l’escorta barbamec atreia poderosament l’atenció. El seu gran moment fou l’All Star Week-end, la reunió anual d’estrelles per enfrontar-se en partits i concursos. En l’encontre dels rookies (debutants) Bryant va fer 31 punts, rècord d’anotació fins aleshores. I va guanyar el molt mediàtic concurs d’esmaixades amb una estètica acció passant-te el baló per sota de les cames i matxucant-lo violentament contra l’anella. “Quina barbaritat: del col·legi a fer aquestes coses en el concurs d’esmaixades”, deia fent-se creus l’enyorat comentarista de Canal + Plus Andrés Montes. Bryant encara no havia fet els 19 anys. Estava naixent una estrella que, per posició, manera de moure’s, fonaments, capacitat atlètica, instint defensiu, visió associativa i voracitat anotadora recordava un tal Michael Jordan. Kobe era el relleu natural.
La màquina d’anotar
Aquell rècord anotador en el partit de debutants era un aperitiu. Fins fa tan sols uns dies, quan va ser superat per LeBron James, Bryant era el tercer millor anotador de la història de l’NBA, per darrere de Kareem Abdul-Jabbar i Karl Malone. Producte, entre més, de les vint temporades que va complimentar en la NBA, sempre amb Lakers. Perquè si observem amb detall les estadístiques en relació amb Jordan, la comparativa és favorable al professor: l’escorta dels Bulls, que va jugar menys temporades, tenia una mitjana estratosfèrica de 30,1 punts en temporada regular i 33,4 en play-offs. El de Lakers presentava una targeta (tremenda) amb 25 punts de mitjana en tota la seua carrera, una mica més elevat (25,6) en les eliminatòries per al títol. Lluny, en tot cas, del seu ídol.
Com Jordan, Bryan era un penetrador excels, gràcies a unes condicions tècniques i atlètiques extraordinàries. Tenia un maneig de pilota igualment notable, però era un tirador de ratxes, molt irregular. En tot cas, un jugador imparable quan s’ho proposava, capaç de respondre a una crítica en la premsa sobre el seu (erràtic) tir amb un festival de triples. Amb bons percentatges, a més.
Hi ha dos partits, tanmateix, que simbolitzen la seua voracitat anotadora: el ja mític encontre contra Toronto Raptors, en el qual va anotar 81 punts, l’any 2006 —la segona marca de tota la història per darrere de l’inassolible rècord de 100 punts de Wilt Chamberlain, aconseguit el 1962 per una bèstia física avançada al seu temps. Era un altre bàsquet. L’extremeny José Manuel Calderón, que aleshores militava en els Raptors, va ser testimoni privilegiat —i víctima— d’aquella exhibició estratosfèrica.
Així i tot, potser és més meritòria una altra marca mítica, la del dia que Bryant va jugar el seu darrer partit com a professional, el 13 d’abril de 2016, contra Utah Jazz. Aquell no podia ser un comiat a l’ús, amb l’estrella que es retira relaxada i més pendent que res de rebre la darrera ovació del públic. Kobe va estar competitiu del principi a la fi, tirant a cistella com si no hi haguera demà —esportivament parlant, era així— i contribuint en els minuts decisius amb anotacions per guanyar uns Jazz que plantaren cara. Quan els llums s’apagaren, l’estrella dels Lakers havia fet 60 punts, la puntuació més alta feta per un jugador de 37 anys. Històric.
Si tot allò els sembla poc, com Jordan, Bryant va ser declarat en nou ocasions com un dels millors defensors de la lliga. La Mamba mossegava en els dos costats de la canxa.
Instint depredador
El partit de comiat contra Utah va dibuixar amb precisió el tarannà competitiu de Bryant, beneït per cinc títols NBA, tres amb un pivot estel·lar com Shaquille O’Neal de soci (2000, 2001 i 2002) i dos més amb el català Pau Gasol (2009 i 2010). Cinc títols que podrien haver estat alguns més: el 2004, Lakers va perdre les finals contra Detroit Pistons i, el 2008, contra el seu etern rival, Boston Celtics.
Bryant sempre ha estat conscient que cap estrella és capaç de guanyar un títol tan exigent sense ajuda. D’ací ve l’especial relació amb Gasol, a qui considerava un germà, sense el qual no haguera pogut guanyar els dos últims títols. Per això, fa tan sols uns mesos, Bryant posà el dit en la nafra: en una entrevista concedida l’octubre de 2019 va dir que Shaquille O’Neal podria haver estat el millor jugador de tots els temps si haguera posat més de la seua part, allò que els nord-americans anomenen ètica de treball. “Era una força de la natura com mai he vist. Era una bogeria (...) Era una bèstia, era competitiu. Haguera desitjat que [Shaquille] haguera anat més al gimnàs perquè jo ara tindria 12 fotuts anells de campió”, va dir amb to de broma. El rerefons de l’afirmació, però, era seriós: tot i que la relació es va refer amb el temps, escorta i pivot tingueren fortes diferències.
La tesi de Bryant, una mica hiperbòlica, tenia certa base: O’Neal, qui va guanyar un altre títol fora de Lakers, amb Miami, no s’agafava les coses massa seriosament. Era l’antítesi de l’aler, dues vegades màxim anotador de la lliga després de la marxa del pivot. Ja amb el 24 a l’esquena, com a símbol de canvi d’etapa. Però va haver d’esperar a l’arribada de Pau Gasol per eixamplar el currículum. Almenys li va quedar el consol de tenir dues medalles d’or als JJOO en representació dels Estats Units, en les cites de Pequín (2008) i Londres (2012).
La queixalada més lletja
La mort de Bryant ha provocat un corrent de sincera devastació emocional, però també ha posat sobre el paper un episodi molt lamentable de la vida de l’estrella, malgrat la tendència a ocultar en el moment de la mort els vessants més foscos de les celebritats. L’any 2003, el jugador reposava en un hotel de Colorado després de ser operat d’un genoll i amb la frustració de no haver pogut sumar un quart títol consecutiu. En algun moment va flirtejar amb una empleada de l’hotel, de només 19 anys, i la va convidar a la seua habitació. Al dia següent, la xica denunciava Bryant per violació. Les evidències, blaus en el coll, esquinçaments en la vagina i sang en la samarreta de l'esportista, així ho apuntaven.
La fiscalia va retirar els càrrecs després d’un judici lleig, amb la jove patint una campanya salvatge d’acaçament després que l’advocada del jugador, Pamela Mackey, posara sobre la taula l’historial sexual de l’agredida. També actuaren els arguments i tòpics sobre el jove esportista atractiu que pateix una acusació falsa d’una dona que busca traure’n beneficis. Tot això a pesar que el jugador va fer un reconeixement dels fets en argumentar que havia hagut un malentès, que pensava que la relació era consentida. “Ara reconec que ella no va veure aquest incident de la mateixa manera que jo”, va admetre. Bryant va poder seguir més o menys amb la seua vida, amb una ombra que el va perseguir. Però a la jove li van fotre per sempre l’existència.
Després d’una mort tan dramàtica, la tendència general ha estat fer passar aquest tèrbol episodi de puntelletes entre els obituaris i hagiografies. O directament fer omissió. Però l’era del #metoo ha abolit, sortosament, els habituals silencis espessos sobre aquestes coses. Potser la circumstància més significativa d’aquests dies haja estat la decisió del Washington Post de suspendre una de les seues periodistes, Felicia Sommez, per compartir en Twitter una peça periodística sobre la violació.
La redactora va haver de patir una allau d’insults i amenaces de mort, però lluny de tenir el suport dels seus caps la van desprotegir. Una controvertida decisió d’un dels diaris més prestigiosos del món que ha estat molt criticada. I que ha tingut l’efecte contrari al desitjat: el capítol més tèrbol de la vida de Bryant, la queixalada més lletja de la Mamba Negra, ha ocupat un espai no del tot ofegat pel bram de les proeses esportives.
El mos de la mort
L’última mossegada, la de la mort, la va rebre l’esportista. Un decés que planteja qüestions gairebé filosòfiques sobre la fragilitat de la vida i la possibilitat (o no) de redempció. Comptat i debatut, si no s’haguera produït l’agressió sexual del 2003, la trajectòria civil de Bryant passaria per impecable, gairebé modèlica. L’any 2018 va obtenir un Oscar de Hollywood per un curt d’animació, Dear basketball, basada en un text del jugador explicant el seu periple esportiu
A banda d’això, era un analista esportiu intel·ligent i dotat. I s’havia bolcat en la promoció del bàsquet femení, animat per la vocació de Gianna. Aquests dies, circulava un vídeo en el qual es veia Kobe entrenant amb la seua filla, una més que prometedora jugadora jove. Veure’l, fa més indigerible la desaparició. Afortunadament dins del desastre familiar, Bryant havia pactat amb la seua esposa Vanessa que mai no volarien junts.
Un principi de prevenció gairebé premonitori.
