El passat desembre, el Consell d’Europa feia públics els informes del Comitè d’Experts i de Ministres del Consell d’Europa sobre el compliment per part de l’Estat espanyol de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM), tractat internacional jurídicament vinculant que ofereix una radiografia del suport institucional per part de l’Estat i de les autonomies a les llengües pròpies (mal) dites regionals o minoritàries. Els informes constataven els incompliments sistemàtics de l’Estat espanyol pel que fa a la presència de la llengua catalana en l’àmbit judicial – quasi nul·la – i testimonial en l’Administració de l’Estat als territoris de llengua catalana. Nihil novum sub sole: les mateixes observacions detectades reiteradament en informes anteriors, sense cap mena de sanció més enllà del simbolisme del name & shame, això és, de fer públics aquests incompliments i recomanar a l’Estat que en faci els canvis pertinents. Una manera fina de recordar-li a l’Estat que no compleix amb un tractat internacional que va ratificar l’any 2001.
El toc d’alerta més preocupant dels informes, però, anava adreçat no a l’Estat espanyol sinó al Govern del Botànic, concretament al nou Decret de Plurilingüisme. Mentre que el Comitè de Ministres – l’òrgan polític del Consell d’Europa– emprava un llenguatge més diplomàtic i recomanava al Govern valencià “eliminar les limitacions a l’ensenyament en valencià/català”, el Comitè d’Experts –òrgan avaluador de solvència acadèmica independent– era més contundent en la seva radiografia lingüística al País Valencià: “[el Decret de Plurilingüisme] no compleix amb l’instrument de ratificació [de la CELRoM]” i donava un suspens categòric al Govern valencià, una mena de default tècnic a una de les mesures estrella en matèria educativa del Botànic.
Com pot ser que un Govern gens sospitós d’animadversió lingüística rebi aquest toc greu d’atenció per part del Consell d’Europa, organisme paradoxalment citat pels propis responsables de la política lingüística valenciana com a paradigma a assolir? Quina ha estat la justificació dels experts per suspendre sense miraments al Govern valencià en matèria lingüística educativa? “El Decret de Plurilingüisme limita per llei a un 60%, com a màxim, l’ús del valencià com a llengua vehicular, un percentatge que sovint no es compleix segons les dades observades”, sentencia l’informe. Més clar, l’aigua. El nou model educatiu valencià impedeix el sistema d’immersió lingüística, que els propis experts consideren òptim quan analitzen els models educatius de Catalunya i Balears.
El suspens al model lingüístic educatiu rau, doncs, en l’eliminació de la possibilitat d’estudiar plenament en llengua pròpia per introduir, a banda del castellà, la llengua anglesa com a llengua vehicular en uns percentatges discrecionals triats pels propis centres educatius. Un model educatiu que adopta la metodologia anomenada AICLE, Aprenentatge Integrat de Continguts en Llengua Estrangera, sistema que incorpora l’ús de la llengua estrangera –l’anglès– com a llengua vehicular més enllà de la pròpia matèria. Si bé aquesta metodologia pot arribar a ser efectiva i augmentar realment la competència lingüística en anglès de l’alumnat, cal que es donin tot un seguit de variables perquè sigui així. Podem dividir aquestes variables en dos grans àrees: l’àrea conceptual –que tracta qüestions de formació i metodologia– i l’àrea contextual –relacionada amb factors externs.
Pel que fa al factors conceptuals, són dues les qüestions a tenir en compte: 1) el professorat ha d’estar capaç d’integrar el contingut acadèmic en la llengua vehicular amb l’objectiu de treballar diverses competències cognitives com ara identificar, comparar o associar en la pròpia llengua estrangera. És un error enfocar la metodologia AICLE només des d’una perspectiva lingüística i comptar només amb professorat format en llengua. 2) La llengua s’aprèn sempre en context, per la qual cosa cal dominar els trets propis de cada matèria (vocabulari, construccions específiques, fraseologia, etc.) Dit en d’altres paraules, cada matèria té el seu propi discurs i tipologia de text. El professorat ha de controlar i dominar-ne els trets propis.
Pel que fa als factors contextuals, la metodologia AICLE només pot funcionar si els centres la integren plenament en el currículum; és concebuda com a política de llarga durada i s’implementa amb equips docents estables; compta amb el suport de tota la comunitat educativa i dels pares; es desenvolupa amb l’esforç conjunt de tot l’equip de mestres (i no només dels experts en llengua), l’Administració i les autoritats educatives i se sotmeten a una avaluació i revisió continuades.
Es donen totes aquestes variables al País Valencià per poder assolir uns resultats òptims? Fem-ne una repassada succinta: La titulació requerida per a fer classes en anglès –els títols del B2 i de Capacitació lingüística– dissocien l’acreditació en llengua (B2) i l’acreditació metodològica (Capacitació lingüística) i no inclouen formació referida a la matèria concreta en llengua anglesa, possiblement perquè el professorat no sap si acabarà fent Història, Ciències Naturals o Socials en anglès. Aquesta titulació pot certament servir per als cursos inicials o bàsics però queda completament caduca amb matèries de certa complexitat. Podrà una professora d’Història dominar completament la fraseologia, expressions, terminologia i vehicular-los correctament o patirà per poder-se fer entendre? Dit en d’altres formes, l’obsessió per la llengua no tindrà com a resultat l’empobriment del contingut?
L’altra problemàtica està relacionada amb els factors contextuals: l’alta interinitat i mobilitat del cos docent impedeix una implantació de llums llargues de la metodologia AICLE. La tendència a treballar aïlladament, sense el suport complet d’altres mestres del centre i dels altres centres, constitueix també un problema en sí mateix. Tampoc ajuda l’alta politització i controvèrsia del Decret, que ha passat tot un rosari de modificacions, sacsejades jurídiques i manifestacions político-socials, i han fet que no compti amb el vistiplau total de la comunitat educativa en el seu sentit més ampli. Totes aquestes variables externes n’entrebanquen la implantació efectiva i adequada. Sense continuïtat no n’hi ha qualitat.
I el més important –i aquí és on s’ha encès el pilot d’alarma entre els experts del Consell d’Europa– quins seran els efectes reals en el coneixement de la nostra llengua entre els nostres infants? En el seu informe anterior del 2016, els propis experts ja advertien de les possibles conseqüències nefastes per a les llengües minoritzades d’aquests models educatius: “caldrà anar alerta i vigilar que aquest model no afecti de manera negativa l’ensenyament i l’ús de les llengües pròpies.” A la llum de totes aquestes variables, qui no ens diu que el resultat real serà una davallada del coneixement de la llengua pròpia entre la comunitat escolar? Creixerà el nivell efectiu d’anglès? El que acostuma a passar en situacions de bilingüisme altament asimètric, com és el cas valencià, és l’enfortiment real de la llengua més prestigiada i més usada socialment, el castellà.
Resulta paradoxal que mentre que els experts del Consell d’Europa rebutgen sense floritures el Decret de Plurilingüisme i radiografien la situació lingüística al País Valencià com a “preocupant”, les dretes valencianes –la dreta Premium de nova creació, la tradicional i la marca blanca – continuen amb la seva creuada particular contra la llengua, titllant la política lingüística actual com a impositiva (del valencià, però no del castellà ni de l’anglès). La retòrica aparentment innòcua que fan servir –llibertat, elecció, democràcia, no imposició–, vehiculada socialment a través dels seus altaveus mediàtics, amaga un supremacisme lingüístic que vol a la nostra llengua submisa, subordinada i de segona. I ho fan amb una tècnica molt clara: associar valor i prestigi a unes llengües – l’anglesa i la castellana– per folkloritzar i desprestigiar socialment la llengua dels valencians. Només cal analitzar-ne el discursos per comprovar les lloances de la trilogia dretana a la immersió lingüística, però en anglès, i a la polemització i judicialització constant de qualsevol intent de normalitzar la llengua pròpia com a llengua vehicular en l’ensenyament.
En un context de minorització lingüística com el nostre, d’un bilingüisme oficial de iure però altament asimètric de facto, cal vigilar amb molta cura els efectes de la introducció de l’anglès com a llengua vehicular pels motius exposats anteriorment. Certament, els beneficis de la metodologia AICLE han estat demostrats per la comunitat científica i responen a la necessitat d’elevar el nivell de competència estrangera dels alumnes. La teoria ens diu que incrementar el nombre d’hores d’exposició a la llengua millora la competència lingüística general.
La teoria, però, és precisament això: postulats generalistes que només es compleixen amb el control de totes les variables en joc. Empeltar aquests postulats teòrics a una situació sociolingüística tan complexa com la valenciana pot acabar sent letal per a la llengua pròpia. Les poques dades estadístiques sobre coneixement i ús ens indiquen que la vitalitat de la llengua pròpia al País Valencià està lluny de ser garantida i les projeccions existents n’indiquen una tendència a la baixa. “Es fa palesa la situació dramàtica en què es troba la nostra llengua...L’ús social va retrocedint i l’escola totalment en valencià no ha aconseguit anar més enllà del 30% de l’alumnat”- admetien els ideòlegs del Decret en l’informe “Un nou model lingüístic per a l’educació plurilingüe i intercultural del sistema educatiu valencià”.
Certament, el Govern del Botànic ha fet un pas de gegant quant a la promoció de la llengua, des de la creació de l’Oficina de Drets Lingüístics, el Consell Social de les Llengües a la restitució d’una televisió pública en valencià, entre moltes d’altres mesures. I ho ha fet en un context políticament hostil i socialment complex, sovint atacat des de tots els fronts – polític, mediàtic i social – amb arguments capciosos i lemes bel·ligerants que van construint relats, ideologies i marcs mentals difícils de combatre. Només cal analitzar els discursos de les manifestacions dels darrers dies.
Ningú no dubta de la necessitat de formar ciutadans multilingües, preparats per a unes societats cada vegada més interconnectades i globals, però cal anar en compte i no utilitzar el concepte de multilingüisme com a sinònim de “més anglès” en detriment de la llengua pròpia, un enfocament neoliberal i mercantilista de les llengües que prioritza les més fortes i margina les febles. Així ho exposàvem davant la Comissió Europea un grup de 50 experts d’arreu d’Europa procedents d’11 disciplines que durant 5 anys hem treballat en el Consorci Europeu de Recerca MIME (Mobilitat i Inclusió en una Europa Multilingüe). Proposàvem un marc analític que faciliti l’adopció de respostes polítiques consistents sobre gestió del multilingüisme, amb l’objectiu de trobar un punt d’equilibri (trade-off) en la tensió que hi ha entre dos objectius legítims i centrals en les societats actuals: la mobilitat i la inclusió. La mobilitat, entesa com a necessitat de dominar llengües estrangeres davant una societat dinàmica i cada volta més interconnectada – i la inclusió referida com a necessitat de promoure i de considerar les llengües pròpies com a elements de cohesió social, vertebració territorial i participació ciutadana. Són quatre els principis que una política lingüística efectiva ha d’adoptar:
- Les polítiques de multilingüisme són imprescindibles en les societats actuals i els beneficis que reporten superen els costos. S’ha de concebre la política lingüística d’una manera completament transversal, amb implicació directa en la cohesió social, la cultura, l’economia i els drets. En aquest sentit, el Decret de Plurilingüisme adopta aquesta visió holística, tot i que possiblement de manera teòrica.
- Qualsevol govern que vulgui donar resposta a les necessitats lingüístiques actuals de la ciutadania ha de considerar conjuntament la mobilitat i la inclusió en les seves polítiques lingüístiques. La promoció de la mobilitat ha d’anar acompanyada de mesures que afavoreixin la promoció de la llengua pròpia. Atesa la situació d’alta vulnerabilitat del valencià, el responsables polítics hauran d’estar-hi molt atents a que una mesura com el Decret de Plurilingüisme no tingui com a efecte col·lateral el retrocés del coneixement del valencià en l’àmbit educatiu.
- El disseny de polítiques que combinin la mobilitat i la inclusió és complex, però necessari i possible. La qüestió és seleccionar les mesures que representen en cada cas el millor equilibri en la tensió entre inclusió i mobilitat. El Decret de Plurilingüisme té el perill – potencial de moment – de no aconseguir ni un major coneixement d’anglès ni una millora en les dades de coneixement de la llengua pròpia. Caldrà reforçar els mecanismes d’avaluació constants i reaccionar-hi a temps.
- La garantia de la cohesió social prové precisament de la combinació equilibrada de la mobilitat i la inclusió. Qualsevol política lingüística és una política social. La implantació d’un projecte educatiu ambiciós i avançat depèn en bona part del disseny d’unes polítiques multilingües valentes i de llums llargues.
Mentre totes aquestes condicions no es donin, l’aplicació efectiva d’un vertader projecte educatiu multilingüe serà només retòrica política bensonant. Cal adoptar un multilingüisme vertaderament “autocentrat”, no de façana, que posi al centre de la política lingüística educativa la necessitat urgent i principal de revertir la greu situació de la nostra llengua, que aconsegueixi unes competències bilingües reals en les dues llengües oficials, unes competències funcionals en llengua estrangera i que incorpori, a més, la diversitat lingüística com a valor que aporten les persones nouvingudes a la societat valenciana.
Un sistema educatiu de qualitat ha de posar en igualtat de condicions lingüístiques a tot l’alumnat, independentment del seu origen, amb un únic objectiu: evitar la fragmentació, discriminació o tensió social per manca de coneixements lingüístics. El temps ens dirà si el Decret de Plurilingüisme aconsegueix aquests objectius o si tornem a perdre un llençol a cada bugada lingüística.