De manera tendra, íntima i romàntica, l’escenari de la primera gala del concurs televisiu Operación Triunfova patir una triple ciclogènesi quan Samantha Gilabert, una valenciana de 25 anys, va irrompre al plató. Amb una veu melòdica i de potència incommensurable, la jove aspirant al tron del concurs musical referent de l’Estat espanyol feia bullir les xarxes per interpretar elegantment i amb sentiment una cançó en català, el clàssic “Que tinguem sort” del músic Lluís Llach.
A les reaccions sobtades de milers de televidents i internautes per aquella manera de naturalitzar l’existència d’altres llengües diferents del castellà a l’Estat espanyol, se sumava la mateixa transgressió de participar en un programa ancorat a la versió més comercial de la música estatal. Sobtava, no debades, que la cantant d’un grup enclavat en l’escena valenciana alternativa, com ara Cactus, s’introduïra en un territori tan diferent. Una embranzida al panorama musical valencià.
Els orígens del fenomen que ha revolucionat les xarxes socials està a Beniarrés (Comtat). De família treballadora, Samantha s’ha caracteritzat per “ser una xiqueta bastant afectuosa i sensible”, segons explica la seua mare, Luisa Garrido. “És una persona reservada amb la família, però molt alegre amb els seus amics”, complementa Deborah Gilabert, la seua germana.
“Amb nosaltres, és molt divertida, molt comboianta”, comenta Isabel Crespo, una de les seues amigues de la infància. “Et fa riure molt fàcilment”, agrega Aina Jordà, una altra de les seues amigues. Tot i tenir habitualment una rialla a la boca, Samantha sempre ha sigut despistada. “Quan estava en casa i havies de cridar-la, igual fins a la quinta vegada no et feia cas. Nosaltres diem: ‘Aquesta xiqueta sempre està en la parra’. Recentment, però, hem descobert que compta amb una hipoacúsia neurosensorial a l’orella. Ho té d’ençà que va néixer. Ara, amb l’audiòfon, està més atenta”, explica la seua germana.
Tatuatge i silenci
Aquest obstacle auditiu desconegut no ha suposat cap entrebanc perquè sempre estiga vinculada a la seua passió: la música. “Hi ha gent que se sentiria dèbil, però ella ho du amb orgull, com mostra el tatuatge que té a l’orella amb símbol de silenci. De fet, és una persona que ha sabut fer-se a si mateixa a partir de qüestions que no li agradaven”, s’enorgulleix Carles Crespo, un altre amic de Beniarrés. “La música és allò que més li agrada. Sempre té una cançó en la boca”, relata Isabel Crespo.
En una població d’un miler d’habitants en la qual la banda musical és l’entitat cultural més important, com ocorre en altres municipis del País Valencià, Samantha va apuntar-se a percussió de ben xicoteta. D’una banda, tenia la influència de la seua germana, qui tocava el clarinet. I d’altra, de les seues amigues. “A percussió, va demostrar una gran versatilitat per tocar cada instrument. Es notava que duia el ritme dins”, apunta Carles Crespo. Malgrat l’habilitat com a percussionista, es decantava més per cantar. “Fou el mestre de solfeig qui ens va empentar a fer classes. Jo no volia, però ella em va comboiar. Ambdós érem molt entonades, però es notava que ella tenia un talent especial”, exposa Jordà.
“Quan està en casa, allò que més li agrada fer és escoltar música i cantar a la seua habitació. També té una gran afició pels llibres. Encara més, arran d’uns poemes que va recitar a la setmana cultural del poble, un editor va proposar-li escriure un llibre de poesia. I ella hi va accedir”, narra la seua mare. Titulat Temps (Petit editor, 2015), “va ser fruit d’una època sentimental en la qual necessitava plasmar les seues sensacions vitals a través d’un poemari íntim”, exposa Carles Crespo.
La faceta artística de Samantha sempre ha sigut àmplia. A les seues classes de cant en l’escola comarcal de música, va sumar-se la intenció d’estudiar art dramàtic a València. En aquella ocasió, però, no va superar les proves. La concursant va insistir en la música, almenys des d’un punt de vista lúdic. “Per a viure de la música, has de ser famós. Mentre ho intentes de manera amateur, cal tenir una altra feina. I per això va fer un mòdul mitjà d’administratiu i un superior de turisme a les Illes Canàries”, conta la seua mare.
L’afició pel cant també l’ha demostrada al seu poble quan tenia l’ocasió. “Cantava a la festa de la Puríssima o a la boda de la seua germana. En ambdós moments, va interpretar la cançó amb la qual va entrar a Operación Triunfo. També participava en videoclips, va aprendre a tocar la guitarra de manera autodidàctica i ha començat amb el piano”, afegeix. “Quan vam ser festeres, ens va dedicar la cançó de Lluís Llach. És una cançó molt especial per a nosaltres”, s’emociona Jordà. La seua germana comparteix sentiment: “Es tracta d’un tema especial. Jo li vaig demanar que si entrava al concurs, havia de cantar en valencià. I ella m’ho va prometre”. “Fou també una mostra de la naturalitat amb la qual vivim el fet de parlar la nostra llengua, que sempre l’hem defensat”, indica.
Amb les idees molt clares a la vida, “sempre ha tingut un ideari polític molt personal”. “És una persona molt compromesa socialment, especialment amb la causa feminista. És el resultat de ser una dona de família treballadora i humil en un món heteropatriarcal”, assenyala Carles Crespo. El seu compromís social, de fet, va dur-la a participar en l’Assemblea de Joves del Comtat, un projecte llençat per renovar l’Ateneu Popular Arrels, ubicat a Beniarrés. Tot i que el col·lectiu juvenil estava vinculat a la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista, un dels futurs embrions d’Arran, “l’activitat política real era escassa i minvada”, explica Carles Crespo. “Fèiem activitats com ara promoure el valencià, les tradicions i els costums del poble, o impulsàvem concerts de grups en la nostra llengua. No eren iniciatives amb un biaix ideològic”, expressa Isabel Crespo.
L’aventura Cactus
Les seues conviccions feministes, l’estima pel català i l’amor per la música van confluir en Cactus, on Samantha ha deixat patent la seua
personalitat musical. Un caràcter melòdic que ha estat influenciat per Cristina Aguilera, Despistaos o Michael Jackson, així com per grups de l’escena autòctona com ara Obrint Pas o La Gossa Sorda.
L’objectiu de Roma, el segon disc d’un banda que aixopluga de manera compacta diverses sensibilitats musicals, és eixamplar encara més la base de l’heterogeni panorama musical en català. O dit d’una altra manera: poder introduir-lo en els circuits comercials de les noves tendències urbanes. Amb la seua participació en Operación Triunfo, Samantha ha anat encara més enllà. “Que una cantant de l’escena alternativa en valencià estiga en el màxim exponent de la música pop, mainstream i comercial de l’Estat és un cop evolutiu espectacular per al panorama nostrat”, assenyala David Pascual, vocalista de Cactus.
“Si s’haguera produït fa cinc anys, tots s’haurien tirat les mans al cap. Ara, la gent jove ho ha naturalitzat. No debades, la mateixa gent que escolta Zoo també li agrada Bad Bunny o C. Tangana. La nostra escena continuarà tenint missatge crític i serà en la nostra llengua. Però, per donar la batalla cultural, ens hem d’apropar a les noves tendències, entrar clarament als circuits més comercials. I la participació de Samantha en Operación Triunfo és una embranzida al panorama musical en llengua pròpia descomunal i sense precedents”, ressalta. “Amb la solvència i el talent que atresora, s’està convertint en un fenomen absolut”, agrega.
Unes taules que, segons la seua germana, ha adquirit “gràcies als innumerables concerts amb Cactus”. “Samantha té una veu meravellosa, però a dalt de l’escenari era poc expressiva. Després de l’experiència en Cactus, té una seguretat, una soltesa i una presentació musical impecable”, es felicita emocionada per l’evolució musical de la seua estimada germana. Si, com deia Cactus en una entrevista en EL TEMPS, “cal eliminar les barreres que ens autolimiten musicalment”, Samantha ho està complint a la perfecció. Com ha fet durant tota la seua biografia vital.