Aquest article és la segona meitat d’una sèrie per desmentir els principals mites sobre la teoria queer que branden alguns col·lectius feministes a Catalunya i Espanya per excloure del moviment a les dones trans. El primer, acompanyat d’una explicació del context actual, el podeu trobar aquí.
“La teoria queer defensa que el sexe és una construcció social”
El feminisme transexcloent afirma que la teoria queer considera que el sexe no es basa en trets biològics i que, per tant, les dones no estan oprimides a causa de la seva condició de femelles humanes. Quan algunes teòriques queer diuen que el sexe és una construcció cultural, no afirmen que la biologia no importi. Defensen que la forma en què s’ha llegit la biologia no és neutra, sinó interpretada amb construccions socials.
Una d’elles és el binarisme sexual, és a dir, la idea que existeixen dos sexes biològics, mascle i femella. Anne Fausto-Sterling explica a Cuerpos sexuados que això ha afectat el tractament que han rebut les persones intersexuals, les que tenen genitals, gònades o cromosomes que no encaixen en les representacions que s’associen a ser mascle o femella. Fausto-Sterling explica que, en néixer, als nadons amb característiques intersexuals són operades perquè els seus genitals s’ajustin a un dels dos sexes. Al llarg de la vida, alguns se sotmetran a processos hormonals per acabar d’encaixar-hi, i s’intentarà que visquin amb el gènere que més encaixa amb els seus genitals.
Un dels àmbits on més es veu la lectura cultural del sexe biològic és a l’esport. Per tal de definir qui pot competir a les categories per a homes i per a dones, al llarg del temps s’han establert criteris biològics per delimitar clarament qui és cada cosa. Malgrat que han anat canviant al llarg del temps (cromosomes, hormones), mai han estat definitius. Casos als anys vuitanta com el de l’espanyola María José Martínez Patiño, amb cromosomes XY, o actuals com el de la sud-africana Caster Semenya, amb nivells de testosterona més alts que la mitjana entre les dones-femelles, demostren que no existeix un indicador definitiu per establir qui és mascle o femella, i molt menys home/dona. És més, algunes característiques associades al sexe estan interpretades amb un prisma ètnic: si bé es considera que els mascles tenen més pèl, hi ha ètnies a l’Àsia, Sud-Amèrica o Oceania en què els mascles humans tenen poca quantitat de pèl, fins al punt que hi ha femelles caucàsiques amb més barba que ells.
La segona aportació de la teoria queer és l’elaborada a partir del pensament de Judith Butler. Per exemple, quan a una dona (o a un home trans)embarassada li preguntem pel sexe del fetus, en realitat estem demanant el seu gènere. És a dir, si la dona/home ens respongués que és un mascle, una femella o un nadó intersexual, no acabaríem de crear una imatge al nostre cap sobre ell. En canvi, si ens diu “és nen” o “és nena”, la imatge del futur bebè és molt més clara. Judith Butler explica que és el discurs el que fa que el cos tingui una existència definida.
No només això. Butler explica que actuem com si ser home o dona fos una realitat interna, quan en realitat és quelcom que es produeix i es reprodueix constantment i que, per tant, és performatiu. Afegeix que ningú és un gènere des de zero, i que per això hi ha institucions i pràctiques destinades a assegurar que cada individu es comporta en funció de les convencions sobre el gènere assignat. Posa com a exemple els nens efeminats (sissy) i les nenes xicotot (tomboy) i l’assetjament que pateixen per tenir expressions de gènere que no encaixen amb una idea de performativitat de gènere determinada pel sexe biològic (femella-dona-femenina; mascle-home-masculí).
“La teoria queer vol crear més gèneres, el feminisme vol abolir-los”.
No és necessàriament cert ni en la teoria queer ni en el feminisme.
Judith Butler considera que el gènere també pot ser un espai d’agència i llibertat. Isaias Fanloa Núvol en parla: per a una dona cis, les sabates de tacó “poden simbolitzar l’opressió masclista que obliga les dones a cosificar-se i a patir per encaixar en uns determinats estàndards de bellesa per agradar l’home. Per a una dona trans, les mateixes sabates de tacó poden significar un alliberament”. Hi afegiria que no totes les dones trans ho veurien així. De fet, n’hi ha que han triomfat en dominis identificats clarament com a masculins i altament misògins. És el cas de Sasha Hostyn, coneguda com a Scarlett, campiona canadenca de videojocs.
Una de les pensadores referents als estudis queer, Anne Fausto-Sterling, conclou que cada individu ha de ser vist com un sistema de desenvolupament propi, un resultat, en constant evolució, de la combinació de la criança, la cultura, la història, l’experiència i la biologia. Una afirmació que encaixa amb les idees de moltes feministes que analitzen els discursos que s’han emprat en medicina per justificar la inferioritat de les dones, o que generen els biaixos que han portat al fet que les dones rebin una atenció sanitària pitjor que la dels homes. A més a més, estudiosos queer com Nael Bhanji, Afsaneh Najmabadi o Dean Spade, i entitats com la Guerrilla Travolaka o Generem, han denunciat com les institucions religioses, legals i mèdiques han creat un discurs estandarditzat sobre el fet trans orientat a reforçar un binarisme de gènere que ha deixat fora la majoria d’experiències vivencials i processos corporals de les persones trans. A països tan diversos com l’Iran, els Estats Units o Catalunya. I és que bona part de la teoria queer, o les teories queer, com reivindica Fanlo, s’ha dedicat a estudiar les experiències que dilueixen les fronteres dels gèneres.
Per altra banda, no totes les teories feministes tenen com a objectiu abolir el gènere. De fet, resulta contradictori que les mateixes que demanen abolir el gènere, les feministes transexcloents, siguin les que posin tant d’èmfasi en delimitar qui està inclòs en el gènere dona en base a unes característiques biològiques (femelles). Si ens fixem en el vessant del gènere més vinculat a l’aparença i els rols, rarament aquests postulats feministes van acompanyats de la lluita per una societat andrògina. En tot cas, el que sovint han demanat els feminismes és la despolitització del gènere, en el sentit de suprimir les discriminacions i privilegis associats a cada un d’ells. No és clar que impliquin la desaparició total del gènere. Hi ha corrents, com les xenofeministes, que no ho veuen així. Fan seva la idea de Butler que és molt difícil interpretar un cos sense un discurs (gènere) previ, i per això proposen que floreixin una multitud de gèneres, en funció de les experiències de cadascú, de manera que, al final, la paraula gènere ja no tingui importància com a base per a una jerarquia social.
Finalment, l’afirmació que el feminisme “vol abolir el gènere” pot pecar d’eurocèntrica i blanca, malgrat que hi ha feministes catalanes d’ascendència no europea que opinen en aquesta direcció. Hem de tenir en compte, però, que el colonialisme i el racisme han estigmatitzat pràctiques realitzades per dones no blanques, com ara les formes de criança de dones gitanes –a les que s’esterilitzava a alguns països europeus– o els rituals de bellesa de les afrodescendents. Així doncs, hi ha hagut feminismes no blancs que han reivindicat aquestes pràctiques socialment pròpies del gènere femení. La diversitat de feminismes al món, i la concepció que tenen de ser dona, és tan diversa que és difícil establir que el feminisme vol abolir el gènere.