El decenni dels 90 va ser el decenni de les promeses, de la via lluminosa d’un neoliberalisme que es veia finalment triomfant. Amb la fi de la guerra freda, el món semblava que era un de sol, unit, lliure i global. En aquest paradís emergent de la democràcia liberal que es postula individualista i pròspera, una nova promesa emergent s’hi unia a fi de materialitzar un vell somni humà: perfeccionar l’home i la seva societat a uns nivells absoluts. Un cop passat i oblidat el somni del comunisme i el socialisme, una nova redempció s’albirava a l’horitzó amb promeses aparentment semblants. L’era digital i Internet es presentaven com la culminació de la salvació neoliberal final.
En aquests optimisme i entusiasme del món digital que s’alçaven des del seu bressol californià a Silicon Valley, un parell d’oracles es van rebel·lar contra l’hegemònica visió positiva que el món digital despertava. Des de la Universitat de Westminster a Londres, Richard Barbrook i Andy Cameron, del Centre de Recerca Hipermèdia, van publicar el 1995 a la revista de l’esquerra alternativa britànica Mute un colpidor article titulat “The Californian Ideology” (“La ideologia californiana”). L’article és una crítica analítica de la ideologia existent entre els factòtums de Silicon Valley i les conseqüències que tindria el seu èxit si controlessin Internet i la indústria relacionada. Escrit des de posicions d’esquerra postcomunista, 25 anys després de la seva publicació, l’article de Barbrook i Cameron apareix com l’oracle de Cassandra plenament acomplert —Cassandra, la princesa troiana que tenia el do de la profecia, però que va ser castigada per Apol·lo a no ser mai creguda en les seves profecies.
Segons Barbrook i Cameron, Silicon Valley i la seva ideologia californiana són la convergència de dues ideologies oposades i amb visions antagòniques sobre el món. D’una banda, hi ha els hereus de la contracultura hippy dels anys 60, l’anarquitzant Nova Esquerra americana, animada intel·lectualment per figures com Paul Goodman i Herbert Marcuse; d’una altra, hi ha la Nova Dreta —la segona onada dretana, posterior a 1964— formada a l’entorn de Reagan, però sobretot de Newt Gingrich amb una aferrissada defensa neoconservadora del lliure mercat i el liberalisme econòmic després de 1989. Els primers evangelistes del que Barbrook i Cameron anomenen l’hipermèdia van ser efectivament antics hippies de la Nova Esquerra seguidors de Marshall McLuhan, el qual va ser un dels primers teòrics en estudis sobre mitjans de comunicació i va predir l’existència d’Internet trenta anys abans de la seva aparició. Tant en la visió de McLuhan com de la Nova Esquerra californiana, profundament horitzontal i antijeràrquica, Internet havia de ser una gran àgora electrònica que permetés de contrarestar democràticament el poder de les grans corporacions i de governs autoritaris. Això és el que havia de sorgir de la intersecció entre mitjans d’informació, computació i telecomunicacions —una revolució global que transformés el món en allò que McLuhan va batejar com a poblat global i ecotòpia.
Tanmateix, aquesta àgora electrònica es va convertir aviat en un mercat electrònic de les noves corporacions digitals i dels seus cooptats usuaris. La intersecció entre ex-hippies i llibertaris capitalistes dins les forces neoconservadores a favor del liberalisme econòmic plenament desregulat es van trobar a Silicon Valley. La visió comunitarista es va convertir en una visió individualista que, segons Barbrook i Cameron, és la consecució de la visió de Thomas Jefferson de crear comunitats productives basades en el yeoman —el pagès propietari, lliure i autosuficient que produeix i encarna la riquesa essencial dels Estats Units i la seva democràcia individualista. L’individu-yeoman digital apareix sovint presentat com el geni pioner que explora el futur. Aquest és el geni pioner que descriuen les novel·les d’Asimov i Heinlein; el nou home digital és una fusió entre hippy i yuppy. Per horror de Barbrook i Cameron no hi ha lloc ni per a la cosa pública democràtica ni per a la inversió pública que pugui democratitzar l’accés tecnològic digital.
El creuament entre hippy i yuppy és ben conegut avui. Barbrook i Cameron l’anomenen la classe virtual. Les seves cares ens són familiars: Mark Zuckerberg, Elon Musk, Peter Thiel, Jeff Bezos, Larry Page, Jack Dorsey —amb Bill Gates i Steve Jobs de padrins. La definició que se’n va fer el 1995 és profètica: “[…] a cada membre de la ‘classe virtual’ li és promesa una oportunitat per convertir-se en un emprenedor tecnològic d’èxit. La tecnologia de la informació, diu el raonament, empodera l’individu, millora la llibertat personal i redueix radicalment el poder de l’estat nació.” En la realitat, “[…] emprenedors, treballadors qualificats de la dita ‘classe virtual’ com la tecnointelligentsia, enginyers, informàtics, desenvolupadors de videojocs i especialistes en comunicacions, ja que no se’ls pot subjectar a una cadena de muntatge o substituir per màquines, funcionen amb contractes limitats. […] Reben els beneficis i inseguretats del sector tecnològic: […] Tendeixen no solament a ser ben pagats sinó que tenen una considerable autonomia. […] La divisió entre el hippy i l’home corporatiu es difumina. D’altra banda, aquests treballadors tenen clàusules especials als seus contractes i no tenen garantida l’estabilitat laboral. Sense el temps lliure dels hippies, la feina s’ha convertit en el principal canal d’autorealització.”
El retrat de Barbrook i Cameron és la profecia consumada de la ideologia californiana. La definició detallada del que Silicon Valley semblava que podia ser en el futur de 1995 en endavant encaixa perfectament amb el Silicon Valley de 2020. Amb la tecnificació del lloc de treball i l’adopció del model laboral de Silicon Valley, els Estats Units i una part dels països occidentals han vist com ha anat reduint-se el temps lliure, les hores de treball s’han incrementat i la seguretat laboral han disminuït. La ideologia californiana, amb el seu optimisme i poder emancipadors, ha volgut crear un determinisme tecnològic on el futur que Silicon Valley va imaginar vagi ser inevitable. Aquesta fantasia s’ha endut pel camí un vast exèrcit de no-privilegiats. Per a Barbrook i Cameron aquesta subclasse havia de ser la de les minories racials dels Estats Units; en la nostra realitat, ha estat la mà d’obra barata i sense drets laborals dels nous dèspotes asiàtics. Silicon Valley ha renunciat a la transformació social i el perfeccionament humà per a la majoria democràtica. El somni de crear un posthumà es restringeix només a la classe privilegiada de l’emprenedor de Silicon Valley. Barbrook i Cameron creien veure en aquesta polarització un retrofuturisme que ens retornaria a la plantació esclavista del vell sud dels Estats Units: privilegis per a uns pocs, misèria per a molts. Els autors de l’article oposaven a aquest malson digital la necessitat d’una transformació digital desenvolupada i liderada pels estats —que ja havien fet possible gràcies a la seva inversió publicoprivada en el naixement d’Internet i de la computació com a tals. En la perspectiva del 2020 i la deriva autoritària del control social tecnològic per part dels estats, també podem dubtar que això fos una bona idea.
És possible que no siguem una plantació esclavista de Carolina del Sud, però el món emancipat promès pel miracle tecnològic no ha arribat mai. La preocupació de Barbrook i Cameron és avui compartida per una gran majoria. L’optimisme bunqueritzat i certament elitista és privatiu de Silicon Valley i els qui han aconseguit d’assaltar el seu Olimp exclusiu. Les promeses d’un mercat electrònic s’han acomplert. L’àgora electrònica no l’ha seguit, sinó que les xarxes socials han usurpat el paper d’àgora i avui en representen la part cridanera i opinòlatra d’aquest mercat electrònic. La llibertat individual albirada s’ha subvertit per l’esclavatge tecnològic al mòbil com a portal d’accés preferit al món digital d’addicció i alienació social. La desregulació laboral i liberalisme econòmic defensats per Silicon Valley han creat monstres empresarials a Califòrnia amb un poder polític, econòmic i social gairebé totalitari. Finalment, el poder dels estats nació no s’ha reduït. És possible que, en un inici, els primers anys del mil·lenni, abans de la gran recessió de 2008, encara es parlava positivament de la globalització que es creia que els estats ja no tenien futur. Ho va pensar Richard Florida i la seva classe creativa urbana, que veia en les ciutats estat el nou ens polític del món globalitzat. Avui, emperò, el 2020 observa amatent el retorn del nacionalisme dels estats nació. Veu l’ascens final de l’alt-right i els populismes, acompanyats de retòriques que no fan altra cosa que demostrar la fabulosa salut reforçada dels estats nació que l’era digital havia d’anihilar.
L’article de Barbrook i Cameron va rebre una rèplica de Louis Rossetto, fundador i director de Wired, la principal revista de Silicon Valley que encarnava —i encarna encara— la ideologia californiana a la perfecció. La vidriosa resposta de Rossetto afirma que l’article és “totalment risible amb el seu automatisme marxista” i que “baixa en aquella mena de comentaris sobre la raça completament estúpida”. També detalla que les grans empreses europees són un model d’evasió fiscal i de demandes de tractes preferents que en el paradís llibertari de Silicon Valley seria impossible (és justament el que ha acabat passant: Silicon Valley evadeix impostos i demana rebaixes fiscals i tractes de favor). Rossetto mostra no solament un menyspreu cap a l’anàlisi marxista dels autors, sinó que considera Europa com un lloc endarrerit i primitiu que no pot donar cap mena de lliçó pel seu “passat genocida”. 25 anys després, Rossetto, un confessat i reconegut llibertari, apareix com l’analista absurd i mancat, el gran perdedor d’aquesta cega història de Silicon Valley.
El món postindustrial de l’economia del coneixement no ha estat la feliç utopia que Rossetto, Wired, Marshall McLuhan i els artífexs de Silicon Valley van somiar. El retrat de la realitat és més proper a l’anàlisi de Barbrook i Cameron del que els mateixos autors podien haver imaginat. La ideologia californiana definida fa 25 anys, amb tots els criticismes i ben despullada del seu glamur utòpic, continua avui en marxa i amb una notable bona salut. És el que defineix tots els racons de l’economia occidental i global, a més del model laboral i social dominants. L’emancipació no ha arribat mai. Tampoc se l’espera. La utopia de Silicon Valley ha estat fallida. El món digital ha estat escola i armeria per al vell autoritarisme populista. En el globalisme i les recessions neoliberals, els nacionalismes s’han rearmat. La promesa llibertària s’ha transmutat, en fi, en realitat autoritària. I mentrestant, els esclaus digitals que som tots nosaltres, tornarem a debatre fútilment si són verdes o són madures en alguna xarxa social.