La maquinària propagandística del franquisme estava a ple rendiment. Periòdics, publicacions econòmiques i revistes especialitzades en enginyeria, totes sota el jou de la censura i la vigilància falangista, glorificaven la capacitat de la dictadura per emprendre una infraestructura de dimensions colossals a València. Arran de la riuada que va anegar bona part de la ciutat i la seua àrea metropolitana l'any 1957, el règim colpista va promoure el desviament del riu Túria a través de la construcció d'un nou llit a la zona sud de la capital del País Valencià.
Aquella obra megalòmana, no debades, coincidia amb la política de desenvolupament sense fre que va impulsar l'autocràcia amb l'objectiu d'introduir un vernís de modernitat i progrès a un sistema polític sostingut sobre la repressió sistemàtica i sanguinària de la dissidència i l'oposició política democràtica. Coneguda com a Pla Sud en tot el seu conjunt, el plantejament urbanístic consistia a edificar un nou llit del riu de 12 kilòmetres de llargària, els quals s'estenien des de les poblacions de Quart de Poblet i Manises, ambdues situades a la comarca de l'Horta, fins a les pedanies que té la ciutat al sud, com ara Pinedo i la Punta.
Tot i que l'aparell oficial del franquisme i el consens urbanístic valencià van vendre aquella infraestructura com a una solució inevitable i beneficiosa per al conjunt de València i la seua àrea d'influència, el geògraf doctorat en Territori i Medi Ambient, Ivan Portugués, ha publicat una tesi que analitza les conseqüències negatives i l'impacte que va tenir aquella infraestructura per al futur urbanístic de València i les seues poblacions annexes. Denominada La metamorfosi del riu Túria en València (1897-2017). Del llit torrencial urbà al corredor verd metropolità, pròximament veurà la llum en forma de llibre.
Segons narra a la versió editorial, a la qual ha accedit aquest setmanari, la construcció d'un nou llit del Túria no era l'única alternativa que van oferir les autoritats franquistes, les quals van proposar també el desviament del riu pel nord a l'altura de Quart de Poblet fins a la seua desembocadura amb el llit del barranc del Carraixet, així com la preservació del llit natural a la ciutat i només modificar el seu trajecte perquè desemboque a la platja de Pinedo. La primera opció, però, va descartar-se «per motius hidràulics i urbanístics». «S'hi van detectar problemes tècnics a l'hora de reorganitzar els accessos viaris i ferroviaris», assenyala a la tesi.
«Part de la premsa i una important representació social van defendre l'opció centre [la preservació del llit natural del Túria a la ciutat], ja que la consideraven menys agressiva i més respectuosa amb la morfologia i identitat de la ciutat i, de llarg, menys costosa en termes econòmics i de temps», expressa, i afegeix respecte al que recollia aleshores el diari Levante-EMV: «La solució centre salvaria la inundació de les hortes, evitaria expropiacions costosíssimes i la destrucció de moltes hectàrees de regadiu a les quals obliga la solució sud, i el Túria seguiria passant per València sense molestar».
El president de la Comunitat de Regants del Riu Túria i exresponsable de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, José Burguera, també va manifestar-se a favor d'aquesta alternativa. Defensava la solució centre pel seu caràcter «conservador i més econòmic», així com per mantenir «un règim hidràulic que era un orgull per a València», en referència al manteniment del riu pel centre de la ciutat. A parer seu, no debades, el Pla Sud «era faraònic i irrealitzable». Un document amb 1.290 firmes i 4.823 adherits donava suport a les tesis de Burguera, ja que definia la desviació del riu «com la catàstrofe més gran que pot advenir a València». Feia, a més, un cant al riu Túria com a element inseparable de la ciutat amb una comparació de la relació entre el Sena i París o el Tàmesi i Londres.
La solució centre, però, tenia inconvenients. «Plantejava massa obstacles, com ara la necessitat d'aixecar una presa d'aigües en alt, la percepció del risc des del punt de vista emocional de tenir un riu que passara pel centre de la ciutat, les escasses possibilitats de desaigüe en comparació a les desviacions, l'obligació de destruir ponts antics o de desplaçar les noves estacions de ferrocarril al sud», s'indica. «A més, la seua capacitat de desaigüe era de 3.000 metres cúbics en comparació als 5.000 metres cúbics que oferia el Pla Sud. Hi havia el temor que no fóra suficient, ja que la quantitat d'aigua que havia causat la riuada del 1957 superava per poc la capacitat de desaigüe de la solució centre», complementa el geògraf en conversió telefònica amb EL TEMPS.
«En aquell moment, el franquisme estava impulsat una política de desenvolupament i la construcció del nou llit del Túria era un element que reforçava la seua acció governamental i ajudava a difondre una imatge de normalitat del règim de Franco», contextualitza. «Des del punt de vista tècnic, el Pla Sud era coherent als paràmetres d'aleshores, així com va possibilitar qüestions positives com ara la reubicació de les fàbriques fóra dels nuclis d'habitatges de la ciutat, especialment situant-les a l'actual Polígon de Vara de Quart», assenyala. «Ara bé, va tenir diversos efectes directes sobre el territori. Encara més, va magnificar les conseqüències de les dinàmiques desenvolupadores que van donar-se durant aquella etapa en les grans ciutats espanyoles», ressalta.
Sobrecostos pagats amb segells
La dimensió de la construcció del Pla Sud va exemplificar-se en els sobrecostos que va suportar. Dels 2.000 milions d'euros de pessetes estimats inicialment, va passar-se a un preu final de 7.000 milions de pessetes. «Aproximadament 5.500 milions de pessetes van dedicar-se a les actuacions hidràuliques i urbanístiques», concreta a la tesi. I explica el doctor en Territori i Medi Ambient a la seua investigació: «Els prop de 3.500.000 metres quadrats ocupats pel nou llit, les vies laterals, les assarbs i les séquies foren adquirides per l'Ajuntament mitjançant un complicat procés d'expropiació». L'Estat va fer-se càrrec del 75% de l'obra, mentre que la Corporació Administrativa Gran València va sufragar un 20%. La resta va aportar-ho la Diputació de València.
«Per poder assumir l'increment del pressupost [...], durant el període 1962-1971 els municipis de la Gran València optaren per gravar amb sobretaxes alguns productes i implementar recàrrecs en els impostos municipals», destaca. A l'àrea metropolitana de la ciutat, va instaurar-se un gravamen del 10% de l'arbitratge sobre la riquesa urbana, del 15% sobre la riquesa rústica i pecuària, del 40% sobre el consum de gas i electricitat, del 3% sobre l'import de consumicions i estances en hotels i restaurants quan excedia dels preus mínims i va aprovar-se una taxa especial per a l'estacionament de vehicles.
València, a més, va comptar amb els seus propis recàrrecs per finançar l'obra mastodòntica. L'ajuntament va aplicar una sobretaxa de 50 cèntims en telegrames i la imposició d'un timbre especial de 25 cèntims en la correspondència postal. També va desenvolupar un impost del 3% sobre l'arbitratge en les tarifes dels serveis telefònics, un timbre especial del 10% sobre l'impost de luxe en actes de venda i un recàrrec del 10% sobre l'arbitratge extraordinari que grava fruits secs, dolços i articles de perfumeria.
Segregació i especulació urbanística
En una època marcada per la política de desenvolupament que impulsava la dictadura franquista a manera de rentat d'imatge d'un règim mancat de llibertats i d'unes condicions socioeconòmiques dignes, el Pla Sud va condicionar el futur urbanístic de València i la seua àrea d'influència. O com s'apunta al treball d'investigació: «La solució sud i l'immediat pla de 1966, condicionats pel pensament desenvolupador, una fe inusitada en la tecnologia i una nul·la preocupació ecològica, expliquen, en gran manera, la metamorfosi de l'espai tradicionalment agrícola».
Aquesta transformació, segons apunta el geògraf a la seua tesi, va executar-se «allunyada de qualsevol consideració ambiental i sociocultural». «Tampoc van prevaldre els arguments tècnics. L'elecció del nou traçat responia a consideracions econòmiques i urbanístiques més que a les purament hidràuliques», exposa. I destaca: «La nova ordenació va afavorir els interessos especulatius». «La idea, no debades, era alliberar el llit del Túria per comptar amb una connexió d'Oest a Est de la ciutat. En un principi, i tal com mostraven treballs anteriors fins i tot datats del segle XIX, l'objectiu era implantar una autovia durant el llit del Túria i crear una estació ferroviària a l'actual ubicació del Palau de la Música, la qual substituiria l'Estació del Nord. També contemplaven habitatges en els actuals plantejaments urbanístics del Grau i les Moreres, però la mobilització popular va aturar-ho», relata des de l'altra banda del telèfon.
Sense l'èxit que el moviment veïnal i civil va aconseguir a partir dels anys 70 amb els usos de les parcel·les alliberades del vell llit del Túria, els ajuntaments dels municipis afectats, com ara Mislata i Quart de Poblet, van intentar modificar el projecte a través del període d'al·legacions. «L'Ajuntament de Quart de Poblet s'oposava per la segregació de la població respecte de la capital, la reducció de la superfície de regadiu en unes 2.000 hectàrees, la disminució de l'arbitratge sobre la riquesa rústica, el prejudici industrial i en la construcció al terme municipal, amb la pèrdua d'ingressos que comportaria», assenyala a la tesi l'especialista en Territori i Medi Ambient.
Un dels majors problemes del Pla Sud, de fet, va ser la fragmentació dels nuclis urbans de Mislata, Quart de Poblet, Xirivella i, fins i tot, de València. «La implantació de noves infraestructures hidràuliques i viàries va aixecar barreres i va provocar l'aïllament de barris o pedanies del nucli urbà central, alterant els vincles històrics i administratius. Des del punt de vista funcional, molt van quedar lligats a municipis diferents», apunta a la investigació. «Hi ha veïns de pobles, com ara Xirivella, que encara pateixen els efectes», ressalta Portugués en conversació amb aquesta publicació.
L'impacte urbanístic, però, no va limitar-se a la segregació de diversos barris: «va condicionar el traçat, la morfologia i la corona de la ciutat de manera irreversible», segons s'explica a la tesi. L'obra megalòmana del nou llit del Túria, no debades, va comportar l'aprovació l'any 1966 del Pla General de València i la seua comarca adaptat a la Solució Sud. «Encara que sobre el paper recollia antigues propostes proteccionistes, mancava d'una anàlisi demogràfica, econòmica i urbanística rigorosa. Hi havia una projecció demogràfica desorbitada, que tenia com a pretensió principal generar sòl urbà i urbanitzable», indica. I conclou: «Fou una etapa insensible als valors culturals de la ciutat i que va atendre amb preferència la llei del màxim benefici».
«El Pla Sud va incentivar una construcció caòtica de la ciutat. Anteriorment a la solució sud, València era una ciutat compacta i ben delimitada per les diverses rondes, la qual comptava amb un anell d'horta que, malgrat la dispersió de la població, tenia un equilibri demogràfic singular al llarg dels territoris de camp. Amb la construcció del nou llit del Túria, el creixement de la ciutat va donar-se d'una manera caòtica», afirma Portugués en declaracions a aquest setmanari. «Els redactors del Pla Sud pensaven que el nou llit exerciria de barrera urbanística, però va ocórrer just el contrari: va haver-hi un efecte crida per construir fins al marge del nou llit», ressalta.
Segons explica la tesi, «les borses de sol entre la ciutat i el nou llit van sucumbir a la urbanització i els barris residencials meridionals de Sant Isidre, Camí Real i Sant Marcel·lí s'aproparen al nou llit». «Aquesta colonització dels marges s'hi va reproduir a l'altra vora. La millor de les infraestructures, el creixement dels pobles metropolitans, el descens de la producció agrícola i l'aparició d'activitats fabrils situades en l'eixida cap a Alacant condemnaren una important extensió agrícola i acotaren perillosament el llac (l'Albufera)», afirma. «El Pla Sud va crear una mena de patí de darrere de València, en el qual va ubicar-se col·lectors, xarxes viàries, instal·lacions com ara Mercavalencia i zones logístiques del Port de València», agrega a EL TEMPS.
Horta agredida
D'inspiració nord-americana, l'obra va tenir greus efectes sobre l'horta. Les expropiacions foren traumàtiques i segaren, tal com narren les obres La batalla de l'Horta. Cinc dècades de resistència silenciada i Ara vindran les màquines. Relats subalterns de la València Sud, les vides dels diversos llauradors. Així ho relatava Empar Puchades, actual presidenta de l'Associació de Veïns de Castellar-l'Oliveral i testimoni amb sis anys d'aquella desfeta, a EL TEMPS: «La casa i els nostres camps foren arrasades per la força. La Guàrdia Civil va actuar amb una duresa absoluta. A mon pare, de fet, van detenir-lo per protestar. Aquella experiència fou terrible. Als meus iaios i als meus pares, van segar-los la vida de soca-arrel. Van arrabassar-los el seu estil existencial en un procés totalment opac i especulador».
Tal com recull la investigació, a València van ser expropiats dos camins, 382 finques rústiques, 143 urbanes i dos regadius. Malgrat la menor incidència, Quart de Poblet també va destacar entre els pobles metropolitans amb 77 finques rústiques desallotjades, cinc urbanes, altres cinc indústries i un camí. Xirivella amb 61 finques rústiques expropiades, 14 de caràcter urbà, tres indústries i dos camins, i Mislata amb 37 propietats rústiques, dues urbanes, dos camins i altres dues fàbriques completaven el quadre. En total, 836 habitatges s'hi van veure afectats.
«El Pla Sud va ser la primera agressió extensiva a l'horta. El nou llit i les servituds complementàries interromperen la seua continuïtat i modificaren de manera irreversible el paisatge de les alqueries i les séquies. Directament, va haver-hi una pèrdua de 400 hectàrees agrícoles», critica el geògraf, qui recorda que, en aquell moment, l'activitat agrària era rendible. «En el terme de València, s'hi van arrasar 274 hectàrees, de les quals 88 corresponien als barris de Sant Isidre i Na Torre. La resta s'hi concentraven en Quart de Poblet amb 53 hectàrees, en Mislata amb 25 hectàrees, Xirivella amb 42 hectàrees, Sedaví amb tres hectàrees i Paterna amb altres tres», detalla.
La infraestructura faraònica va desestructurar l'antiga xarxa de regadius i va provocar alteracions hidrològiques. Uns efectes que foren advertits a les al·legacions dels síndics de les Comunitats de Regants de la Séquia de Quart, Favara, Mislata i Rovella: «L'horta de València no és un erm sense història, en el qual es puga lliurement fer projectes que obliguen a canviar el règim secular dels recs. Aquests seran destruïts per una piqueta que s'ha de suposar que té plena consciència de l'abast dels seus actes».
A les pèrdues patrimonials per les demolicions d'alqueries històriques, s'hi va sumar la reducció de l'espai periurbà entre València i l'Albufera arran de convertir el sud en el particular pati d'enrere. Aquest arc de transició verda va experimentar «una fase de degradació i progressiva regressió en la qual es va pretendre la urbanització del litoral del Saler».
«El Port de València sempre va manifestar-se amb entusiasme a favor de la solució sud. Si per a les autoritats franquistes el riu Túria era molest dintre de la ciutat, per a l'autoritat portuària els molestava directament», assenyala a aquest setmanari l'autor de la tesi. «La desviació fluvial permetia al Port de València disposar d'una nova bocana meridional lliure de l'inconvenient dels aterraments i assegurava l'ampliació de la dàrsena a través de la prolongació dels molls de Llevant», exposa a la seua investigació. Uns interessos per situar el recinte portuari entre els més destacats de l'Estat espanyol que van empentar la construcció del Pla Sud. Una infraestructura faraònica que va canviar l'urbanisme i la configuració de València i la seua àrea metropolitana de manera irreversible. I que va suposar la primera gran mossegada a l'horta de la ciutat.