Pallisses, agressions, punyalades, caceres. València va convertir-se durant la dècada dels anys 90 en un dels bastions del neonazisme espanyol. La ciutat, no debades, va acollir l'any 1992 els denominats concerts per la raça, els quals aixoplugaven tot el moviment d'extrema dreta emmirallada amb les noves formes estètiques del feixisme europeu present als territoris estatals. Unes actuacions musicals que estaven organitzades pel grupuscle racista i ultradretà Acción Radical, qui, segons un escrit de Fiscalia, havia coordinat el moviment mundial skin.
Els membres d'aquest col·lectiu residual i de creences hitlerianes va acumular un important historial criminal durant aquells anys. En 1992, precisament, un jove professor de la Universitat de València va rebre una pallissa per part de dos ultres, entre els quals destacava el posterior empresari i simpatitzant de Vox, José Ignacio Vega. La víctima va restar hospitalitzada dues setmanes, va passar per una operació i va haver-hi d'afrontar una llarga temporada de rehabilitació que no va impedir que arrossegara de per vida una discapacitat reconeguda del 20%.
Un any després d'aquell recital de cops, que va saldar-se amb la permanència de només un any del responsable, va produir-se una agressió més traumàtica, de conseqüències mortals. Guillem Agulló, un jove independentista i antifeixista natural de Burjassot (Horta), va ser assassinat a Montanejos (Alt Millars) quan passava les vacances de pasqua amb els seus amics. Un pedaç a la seua jaqueta amb la inscripció «nazis no» va provocar la ira intolerant i criminal d'una colla de nazis, membres del IV Reich Marxalenes. Agulló va patir una successió inacabable de cops que, fins i tot, van efectuar-se amb una llanterna. Van rematar-lo amb una ganivetada de l'ultra Pedro Cuevas. «Arriba España, viva Franco», van exclamar els botxins.
A manera d'homenatge, de reconeixement de la figura d'Agulló com a un símbol de llibertat i de combat infatigable contra el feixisme, l'escriptora, periodista i col·laboradora del setmanari EL TEMPS, Núria Cadenes, ha publicat el llibre Guillem (Amsterdam, 2020). Un relat emotiu, documentat i colpidor que a través d'una combinació d'històries verídiques, atestats del procés judicial i els testimonis de la família nuclear d'Agulló desarticula tòpics instal·lats a l'imaginari de la societat, retreta a grans trets la xarxa ultradretana d'aleshores i analitza el tractament d'alguns mitjans de comunicació.
En aquesta combinació de xicotets fragments que en el seu conjunt conformen una visió panoràmica del crim, el procés judicial i l'ambient que ho va envoltar, s'hi perfila la trama feixista connectada amb l'assassinat, i no investigada mai. A l'obra, de fet, apareix mencionat un amic del botxí, José Manuel Chulià, el qual servia com a nexe entre els diferents espais ultradretans de la ciutat. Segons va publicar aquest setmanari, Chulià era membre del grupuscle Acción Radical i, al seu torn, estava integrat dintre de la penya filonazi Ultras Yomus, els radicals del València CF.
Els hooligans del conjunt de Mestalla surten al relat arran de la pancarta que va aparèixer en un partit que va enfrontar l'Albacete i el València CF, en la qual es llegia «Guillem, jódete». Col·locada, segons la premsa d'aleshores, pels ultres Òscar Rodríguez i José Luis Zapater, Cadenes rescata de l'hemeroteca una notícia del diari Levante-EMV sobre «la polèmica a València per l'ajut econòmic rebut pels seguidors ultres». Els mecenes de la penya filonazi no van sortir a la llum, tot i que Arturo Tuzón, aleshores president del club blanc-i-negre, s'hi va referir com a «dos empresaris». En aquell moment, s'hi va assenyalar a Pedro Cortés, expresident de l'equip de Mestalla.
El rol mediàtic
«Agafeu una notícia qualsevol de Las Provincias. Una notícia qualsevol sobre el cas. Com aquesta d'avui. S'hi esforcen a explicar que ElVentosa [sobrenom que tenia l'únic condemnat per l'assassinat, Pedro Cuevas] no va matar ningú. Encara que s'inculpés. Que no. Això hi diuen. Això. Així. I més: per sota del relat i del fet que algú hagi estat capaç d'escriure (sempre hi ha algú que ho escriu, encara que no ho signi) 'que les investigacions ara s'adrecen a determinar qui va apunyalar Guillem Agulló, un cop ja ha quedat descartat El Ventosa, per sota d'això, hi ha el plugim de fons, l'etiqueta que es repeteix», denuncia l'escriptora sobre el tractament mediàtic.
Per a elaborar aquesta crítica a les notícies del diari conservador sobre el crim, compara les fórmules emprades quan s'hi parla d'Agulló o dels assassins. En el primer cas, s'utilitzen frases com ara «la mort d'aquest skin», «la baralla que va mantenir Guillem Agulló», «l'skin de Burjassot», «la baralla que van mantenir diversos skins de Burjassot» o «un jove skin que havia protagonitzat diversos altercats i batusses amb altres grups de persones que mantenien divergències amb ell en esdeveniments de diversa índole». I en el segon cas, n'escriuen «el jove que es va inculpar», «amb els joves de Marxalenes», «aquest jove [en referència a Cuevas]», «els altres tres joves del col·lectiu de Marxalenes» o «el jove que cregué haver matat Guillem Agulló».
Uns retrets al tractament informatiu que l'escriptora fonamenta també amb un article d'opinió de l'aleshores director de Levante-EMV, Ferran Belda. «Em pregunte què al·legaran ara els qui, no essent advocats sinó notaris de l'actualitat, assumiren la menyspreable defensa dels assassins de Guillem. Desconeixement de causa i de bona fe, no, òbviament, perquè s'acarnissaren amb la seua memòria igual com la banda de Marxalenes amb el seu cos», apunta el periodista una vegada va obrir-se judici oral. «Que no era un crim polític, adduïen, quan resulta que la primera cosa que aclareix el sumari és que tot va començar quan el Ventosa, l'energumen que finalment li partiria el cor, se separà dels seus correligionaris i li preguntà a una amiga de Guillem on era 'el xaval que tenia l'adhesiu matanazis», agrega.
«Que no hi havia persecució ad hominem, tal com també al·legaren, sinó un (repetisc l'enfilall d'infàmies que mantingueren durant setmanes) casual xoc entre bandes juvenils en el transcurs del qual un respectable xic de Marxalenes se li escapà una punyalada del no-res, amb tanta mala fortuna, això sí, que anà a tocar, involuntàriament, és clar, un dels participants en la baralla, un precoç 'catalanista' (adjectiu al qual n'afegiren molts més)», continua l'article, reproduït al llibre a manera de reforçament de la seua tesi. «Doncs encara bo, dic, que està així de descaradament clar en l'ordre de processament, que si no demà mateix estarien fabulant una altra bola», segueix una columna que conclou així: «Solidaritat de classe? Deixem-ho en complicitat, que si no m'acusaran de polititzar-ho tot. Com quan allò de Montanejos».
Ombres judicials
Tot i la claredat de l'ordre de processament, el judici va estar marcat pels recels que van mantenir les acusacions particulars respecte del seu desenvolupament. O, si més no, així ho narra Cadenes, qui recull una comunicació del col·lectiu Maulets, del qual formava part Agulló: «La campanya del puny americà [basada falsament en el fet que Agulló comptava amb aquesta arma] que estan muntant les defenses dels assassins amb la col·laboració del tribunal no té cap base material, cap base real (no hi ha puny americà), però serveix per enganyar l'opinió pública i preparar-la per a una sentència suau per als assassins». La resolució judicial, de fet, va absoldre tots els processats malgrat Cuevas, qui va ser condemnat a 16 anys de presó, dels quals va complir-ne quatre.
«Cap testimoni no ha parlat del puny, excepte la famosa testimoni X, que, recordem-ho, va ser preparada conjuntament pel tribunal i per les defenses dels assassins, tal com acredita l'acta de sessió del judici del dia 18 de desembre [...]. A partir d'una mentida, volen distorsionar la imatge de Guillem i els seus amics, convertir les víctimes en culpables», censurava també l'organització juvenil. Cadenes, però, aborda un altre dels elements emprats per alimentar la idea que el crim era el resultat d'una baralla entre bandes: la pertinença d'Agulló als Boixos Nois, ultres del FC Barcelona. Desarticula l'argument contrari amb el relat del pare de la víctima: «Era del Llevant i del Barça. Va fundar una penya barcelonista. I va ser dels Boixos Nois. Només que, quan va descobrir que hi havia nazis, se'n va eixir i muntaren Força Llevant».
Les acusacions, tal com evidència una entrevista al seu representant legal a EL TEMPS que recull l'obra, van queixar-se de l'ús del català, de l'estranya aparició del testimoni X i de rebutjar-los la incorporació al sumari de noves proves quan sí que ho permeteren a les defenses dels ultres neonazis. També censurava l'advocat acusador que «des del que presentem les conclusions provisionals i sol·licitem la pràctica d'una determinada prova, el tribunal ens rebutja el 80% dels testimonis». «Això no ens preocupava per la quantitat, sinó perquè censurant aquella prova ens impedeix qualsevol possibilitat de mostrar que aquest crim no és només del Ventosa i els altres que han assassinat Guillem, que també, sinó que tot això cal emmarcar-ho dins de la trama feixista a la ciutat de València, intocable des de la Transició», retreia el lletrat de Maulets.
Calvari familiar
Tal com va narrar aquest setmanari en diversos reportatges durant l'època, i va recopilar dècades després en una radiografia amb perspectiva històrica, va evitar-se la investigació de les connexions ultradretanes de l'assassinat arran que desbordaven el cas concret del crim. Unes relacions que tenien com a pilar angular l'organització neonazi Acción Radical. De fet, un membre de l'organització que havia desvelat la trama del grupuscle feixista, la qual cosa va suposar-li rebre coaccions de mort per part dels seus antics companys ultradretans, havia estat investigat per amenaces telefòniques a la família Agulló. Unes advertències a través del fixe que també rebria la tia de l'assassinat, qui interposaria una denúncia reproduïda al llibre.
A les pintades, les cridades amenaçadores i el drama de perdre un fill per l'acció criminal de l'extrema dreta, s'hi va sumar el calvari laboral del seu pare. «Mon pare va sofrir-ne les conseqüències també al treball: quan mataren el meu germà, li llevaren tota la feina que tenia en aquella època. Sense justificació. 'No et puc donar més feina, no et puc donar més feina, no et puc donar més feina, no em preguntes perquè, no t'ho puc'. I el deixaren sense treball. Hagué de demanar préstecs», relata la germana d'Agulló.
«Havia muntat un negoci amb un amic de tota la vida del Partit Comunista. Jo m'encarregava d'anar a Barcelona, a Sabadell, a Sant Feliu de Llobregat, a comprar productes per a fer un tipus d'aixetes que ens havíem inventat. Ací ho acoblàvem i ho veníem. Ell duia la part comercial. I es venien bé, molt bé. A tot l'Estat», conta a l'obra el pare de la víctima. «Quan mataren al nostre fill, tot es parà. D'un dia per a l'altre deixà d'enviar-me comandes el meu soci, i amic. Però què passa? I plorant en deia: 'No em preguntes perquè, no t'ho puc dir'. Ell plorava. I jo em quedí sense feina. Ens quedàrem afonats», recorda amargament.
El seu pare, tanmateix, no va rendir-se. A través d'un conegut que havia militat al Partit Socialista d'Alliberament Nacional, va reactivar el negoci. Aquell home li feia de representant mentre el progenitor de la víctima «va inventar-se un model de tres peces i va demanar un crèdit». «Em va buscar clients pels pobles de la comarca, corrent totes les botigues, desfent-se les sabatilles per aconseguir un miserable jornal. I, a poquet a poquet, tirant-hi hores i més hores, traguérem el cap», explica a l'obra. «Així estiguérem un parell d'anys. Com si algú haguera dit: aquesta família se l'ha de soterrar viva», lamenta.
«Ens van fer molt de mal en un moment en què no ens podíem defensar. Jo no tenia capacitat per a res. Podria haver ampliat, produir més, fer una miqueta de magatzem, créixer. Però el meu estímul estava molt limitat. M'havien mort el fill. La meua filla estava acabant la carrera. La meua dona no alçava el cap. La meua xiqueta, amb discapacitat. Per favor! No podíem», expressa. I repeteix de manera insistent: «No podíem».
Impunitat
Un turment que coincidia anys després amb el retorn de Cuevas a la palestra pública. En el marc de l'Operació Panzer, en la qual s'investigava una trama de venda d'armes i parafernàlia ultradretana al voltant d'una banda neonazi, la Guàrdia Civil va trobar en la llar de l'assassí d'Agulló «una pistola simulada, una daga-punyal, dues navalles de papallona, una navalla automàtica i una altra que no era, un tirador de precisió, un matxet, una maça, una destral grossa de doble full, una bola metàl·lica amb punxes, una altra navalla encara, oscada, que qui sap per què la devia guardar, i un puny americà».
«Estaven organitzats com a una banda. Amb ànim de lucre: extorsions i robatoris, i venda d'armes. Algunes, les aconseguien directament de l'exèrcit espanyol. Algunes altres, mitjançant, per exemple, els contactes del Ventosa. La seua especialitat, la cadena de fabricació i distribució de tota mena de punys americans», relata Cadenes a l'obra. I rememora: «L'any 2014 va arribar el judici [...]. Van quedar absolts. Van rebre indemnitzacions». «No van servir les converses telefòniques enregistrades durant l'operació. S'hi sentia al Ventosa oferint-se com a proveïdor de pistoles, proposant de vendre punys americans a xiquets o preparant-se per a sortir de cacera», lamenta. El fil conductor de la impunitat del feixisme que va tenir com a punt més dramàtic al País Valencià l'assassinat d'Agulló.