-Nou disc i han omplert el Centre Artesà Tradicionarius en la presentació a Barcelona. Quines sensacions tenen?
-Júlia Serrasolsas: La ressaca emocional del dia següent…
-Pau Serrasolsas: Va ser molt bèstia. No esperàvem omplir allò. Amb la gent cantant. Va ser una reestrena, perquè l’havíem presentat a Sant Andreu feia uns mesos. Però, va ser una estrena molt més seriosa, que és el que mereixia aquest treball més professional que el primer.
-JS: A diferència de Sant Andreu, que la gent venia i ja està, aquí era cartell únic de Ginestà i havien pagat entrada. Venien superpredisposats a escoltar-nos. Mola més. És guai.
-PS: És el tercer concert que hem fet nosaltres sols i pagant. Però aquest era a Barcelona, en un teatre de tres-centes persones. Increïble.
-El nou disc està tenint bona acollida en molts sectors i esteu nominats als premis Enderrock. Com ho viuen?
-PS: Quan vam rebre quatre nominacions a la primera ronda de l’Enderrock vam pensar que eren quatre col·legues nostres que ens havien votat. Però ara no és només la família que ens ha votat. La cosa s’ha fet grossa. Això repercuteix en visites, que estan creixent molt. S’ha creat una bola de neu i, per sort, a la gent li està agradant el que escolta. S’està fent gran.
-Fins i tot gent com Cesk Freixas ha fet campanya per vostès…
-JS: Sí. A més, a la gent de Sant Andreu li fa com il·lusió. Veiem veïns de tota la vida que veuen que estem als Enderrock i ens ajuden.
-PS: I el Cesk Freixas ha estat com el nostre padrí. Des que vam treure Folk Tendre, ell ha estat a Twitter amb els seus cent mil seguidors donant-nos suport. Li devem una bona part del mèrit.
-Què ha canviat d’aquell primer disc, Neix, a l’actual perquè l’acollida hagi estat diferent?
-JS: Tot, no? No teníem suport tampoc. No teníem gent darrere que ens anava empenyent. Ara estem amb Kasba Music, que és la discogràfica i amb l’empresa de management Unpictured. Això et dona impuls.
-PS: Autoeditar un disc és del més difícil que hem fet. Vam fer una inversió molt gran d’entrada nosaltres, sense expectativa que anés en lloc. El primer disc no va ser un boom en cap sentit. Però, sí que va ser una mínima base per poder fer el segon disc convençuts que la cosa aniria millor sempre que tinguéssim gent darrere. Un altre cop menjar-nos tota la feina…
-JS: Amb Neix va ser penjar-lo a Youtube i esperar. Ara ho hem fet sabent abans què faríem de promoció i cap a on volíem tirar havent analitzat qui ens escoltava.
-PS: I sabent que hi ha gent qui l’espera, que això és superguai. Sabent que el primer single, ‘Estimar-te com la terra’, quan vam treure el disc ja tenia milers de reproduccions. Saps que les que trauràs després potser no van tant bé, però la gent les escoltarà.
-Pot ser que aquell primer disc els servís per obrir-se a la gent dels moviments socials i aquest segon els hagi portat al públic més mainstream?
-JS: Potser sí. També hem mantingut la gent del rotllo. No marxa mai.
-PS: És la nostra gent. Però sí, sens dubte ens ha portat que la gent jove i la gent més gran ens escolti. Sortir a la ràdio, que et facin entrevistes… és una oportunitat perquè t’escolti gent de totes les edats.
-JS: Amb Neix era gent més jove, de la nostra edat, universitaris. Crec que amb el nou disc, sí que ens escolta gent més gran.
-PS: Estem intentant portar les xarxes de manera que agradi a més o menys tothom. El Twitter entenem que és una eina més de hi hi ha ha i ens podem permetre jugar més. A l’Instagram venem una mica més la nostra imatge i a Facebook no juguem, que és més pels de cinquanta anys.
-Amb el disc ha coincidit que els dos han desembarcat a Twitter i donen molt de joc...
-JS: Sí. Ara m’agrada més. Les coses més importants les posem a l’Instagram. Però intentem ser propers perquè és com som. No podem tirar-nos el rotllo de «mira què professionals que som», perquè no és així.
-PS: No tenim por de ficar-nos amb algú perquè no et contractaran a no sé on. Encara estem en aquest punt on ens podem permetre fer el punky bastant per Twitter. Ens queda un bon temps per Twitter.
-Com ara criticar a qui canta en castellà…
-PS: Sí!
-JS: Jo el censuro una mica. Hi ha dies que m’envia un tuit i li dic que estigui tranquil, que aquella persona no ens ha fet res.
-PS: No és per cantar en castellà. És per cantar en castellà essent catalanoparlant per arribar a qui sap qui fora de Catalunya.
-JS: Tampoc ho condemno jo. Hi ha coses que sí i coses que no. Tampoc cal tirar ganivets com un mico amb una pistola.
-Explicaven que en aquest disc ha estat important tenir gent al darrere. Van ser vostès que van anar a buscar el Jonny D de Kasba?
-JS: Tenim uns col·legues de Galícia, Ezetaerre, que estaven treballant amb ell i ens van presentar a festes de Gràcia. Ens van dir que eren molt propers i era molt fàcil treballar amb ells. Que era molt familiar.
-PS: Ens van convidar a Santiago a tocar i vam parlar amb el Jonny.
-JS: Teníem bones referències i els vam enviar un mail. Ells ens van contestar molt ràpid i ens van dir de posar-nos a treballar.
-Fa tres anys, quan el grup es deia La Púrria, tenien un EP que es deia Tendresa i Lluita. Aquesta combinació és un fil que es manté?
-PS: Ens ho van titular l’altre dia en El Punt Avui: «Ginestà, tendresa i lluita».
-JS: Van posar “lluita i tendresa” i va ser com “ostres, ho saben?”.
-PS: Han arribat ells sols a la conclusió, perquè jo posaria la mà al foc que no coneixien aquell EP. És l’essència que hem volgut mantenir. D’una part molt reivindicativa i una part del dia a dia, de quotidianitat, d’amor, de tendresa…
-En l’àmbit musical hi ha una voluntat molt més pop en aquest disc. A què es deu?
-JS: Vam jugar una mica a l’estudi.
-PS: Va ser una mica experimental. Era el primer cop que algú ens produïa el disc. Fins ara ho fèiem sols a casa, gravàvem a l’estudi i marxàvem. Ara ha estat un procés més lent. Arribes a l’estudi i ells ja s’han escoltat les cançons, tenen coses preparades, t’ensenyen una preproducció… A partir d’aquí et poses a treballar, graves veus, vas gravant cosetes. Ha estat un procés molt més tranquil. En Mario i l’Edgar tenen la facilitat de fer coses que funcionen. A la gent, de per si, el que fan els agrada. No volíem tornar a fer un disc de cançó d’autor pur i dur, acústic. Manel, per exemple, van fer el primer disc més amb ukelele, el segon ho és una mica més i després han anat introduint cosetes. El camí és una mica aquest, anar avançant com avança el temps. No ens podem quedar amb la guitarreta acústica tota la vida.
-JS: Si estiguéssim superconvençuts que és el que ens agrada, sí. Tampoc cal forçar. Però, ja ens agrada el que estem fent.
-PS: El següent disc no serà un disc de trap…
-JS: Potser tindrà més beat…
-PS: Més coses electròniques.
-Han fet també una aposta per l’audiovisual en aquest disc. Els agrada fer teatre?
-JS: Sí, ens agrada molt. Amb el videoclip de “I queda’t” ens ho vam passar superbé. Érem nosaltres els actors. Jo em poso una mica nerviosa quan em fan fotos, però era tot molt natural, perquè estàvem essent nosaltres mateixos a casa nostra.
-PS: Això ens ho ha donat una mica Kasba també. HI ha inversions que nosaltres no hauríem pogut fer. Tenint un suport al darrere, una part econòmica important ha anat per videoclips. Youtube i la imatge són un suport imprescindible de qualsevol projecte musical.
-En un moment, semblava que Ginestà havia d’acabar i, al cap de no res, van aparèixer amb un nou disc. Què va passar pel mig?
-JS: Havíem dit que paràvem un temps. Instagram no funcionava gaire i nosaltres estàvem treballant en el disc.
-PS: Hi ha un moment en què el grup d’aquell moment ens vam plantejar gravar el segon disc i vam mesurar forces. Portàvem un temps produint-lo, vam mesurar forces i vam veure que una part de les persones que estaven allà no tenien prou ganes, hores, implicació o compromís. No perquè no volguessin. Potser no era la seva prioritat ser músics o viure de la música. En aquell moment, decidim dissoldre el grup unes setmanes i anem a veure el Jonny amb el contracte que ja teníem aparaulat per dir-li que pleguem. És ell que ens convenç perquè Ginestà siguem com al principi, la Júlia i jo i que als directes ens acompanyi una banda.
-JS: La reunió aquella va ser molt heavy. Hi anàvem els dos molt tristos, pensant en dir-li que plegàvem…
-PS: I vam sortir supercontents.
-JS: Vam anar a fer una birra després, com sense creure’ns el que acabava de passar.
-PS: Fa res d’això, un any. Ha estat una muntanya russa de març a març. Una bogeria. L’any més intens de la meva vida.
-Suposo que el fet de no poder-se dedicar completament a la música porta a situacions com aquestes…
-JS: Sí.
-PS: És anar de cul cada dia.
-JS: Ara ja ens comença a anar malament això de treballar. Ens comencen a sortir coses que fan que ens haguem de demanar un dia. Si això segueix així, al final em faran fora.
-PS: Al maig se m’acabaran els dies de lliure disposició i no sé com m’ho muntaré. Anirem veient com avança tot. Si ens surt una gira molt forta, tot és plantejar-s’ho. Esperem que hi haurà un moment en què no ens ho podrem combinar.
-JS: Si surt rendible econòmicament.
-PS: Sobretot.
-JS: Ens agradaria. A veure com va.
-PS: El següent pas és aquest. Jo crec que no serà fins al tercer disc que podrem viure de la música. Tant de bò sigui abans.
-JS: Ho veig una mica lluny. Hi ha ple de músics que no estan vivint de la música.
-PS: Espanya és el país amb més músics i, percentualment, que menys viuen de la música.
-JS: Costa imaginar que serem nosaltres els que deixarem de treballar.
-Tenen aquest tercer disc a la cuina?
-JS: Tenim un single.
-PS: El volem treure abans de l’estiu. No sabem si formarà part d’un tercer disc. Potser entra, per què no?
-Tenen al públic pendent d’una versió d’Els Pets que van prometre a xarxes. Saben quina és?
-PS: Encara no. ‘Vespre’ estaria molt bé. Seria un gran tema. També m’agrada molt ‘Agost’.
-Són un dels seus referents?
-JS: Són referents.
-PS: Per mi, són el millor grup en català que hi ha i hi ha hagut. Sens dubte.
-JS: Jo recordo tota la teva infància escoltant Els Pets.
-PS: Jo els veig com uns referents. Quan l’altre dia ens va punxar el Lluís Gavaldà al Cel Obert, gairebé ploro. Per mi va ser l’hòstia. I diu que s’havia perdut “aquest de Ginestà” i que demanava disculpes. Va ser com…
-JS: Recordo quan vivíem a l’Eixample amb el nostre pare, que anava a l’habitació d’en Pau i sempre estaven sonant. A mi m’agradaven de rebot. Cantaves molt Els Pets al cotxe.
-PS: Són l’hòstia.
-Dins el disc hi ha cançons que són més de temes pop clàssics i d’altres que són més de lluita, més de la cançó d’autor. És casualitat que llancessin aquest octubre una cançó com ‘Roig’, que deia “se’ns han mort tots els lliris”? Van plantejar que sortís per la sentència?
-PS: No és casualitat. És premeditat. Però és una cançó que es va fer després de l’1 d’octubre. Però com que el procés ha tingut tot el que hem explicat, al final ha sortit per la sentència. Pensàvem treure’l amb el disc, però en arribar el dia de la sentència, la teníem gravada i masteritzada i la vam tirar.
-Com a grup se senten vinculats al moment que viu el país?
-PS: Ens ha agafat l’època més intensa de la nostra vida, dins l’època més intensa de la vida contemporània del nostre país. Ha coincidit que la nostra generació s’ha implicat moltíssim en totes aquestes lluites. No només aquesta, també en la de l’habitatge, a l’hora de col·lectivitzar espais, ateneus, casals... El jovent del país serà la peça clau que farà moure l’engranatge si algun dia s’aconsegueix la independència.