La frase de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó ha esdevingut la marca referencial d’un país viu, que batega, lingüísticament encara ben tangible, malgrat els elements que el marginen, que el neguen. Qui tem el país que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó? Uns són els que de fora vingueren i de casa ens volgueren traure, aquests els primers, i els altres són els autòctons acomodaticis, vençuts per un referencial ideològic que els fa somniar en l’espectre de Francisco de la Torre —parafrasejo l’admirat Estellés— quan Ausiàs March es desperta en el vas del carner. Sí, efectivament, el gran Ausiàs ha despertat, com escrivia el poeta de Burjassot a No escric èglogues, s’ha desvetllat després de segles d’oblit, tot i que —ai llas!— encara hi ha qui li cau la bava amb els mestissatges a l’espanyola. Ada Colau, tan «equidistant», li va Serrat perquè és un català que canta en espanyol, perquè si ho fes en amazic, urdú, wòlof o suahili, li importaria un rave.
Bé, jo —com Estellés— tampoc no escric bucòliques al Tajo (o millor dir Tejo, a la portuguesa) com feia el Francisco de la Torre; ni al Tajo ni al Duero ni a les nimfes del Manzanares. Prefereixo —què us diré?— ser gaiter del Llobregat, del Tec, del Segre i del Túria. Això em dicta la meva consciència ausiasmarquiana, igual que a l’aede de Burjassot, o el que és el mateix, de persona conscient de la catalanitat que ens uneix de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. La pàtria interpel·la i les respostes possibles són dues: o bé acceptar-la i assumir la veu del poble per a ser per sempre poble (torno a parafrasejar Estellés), o altrament negar-la i abraçar les salmòdies i els mestissatges per a glòria de la Carpetovetònia (ofrendar nuevas glorias a España proclamen els caragirats a València). De tot això era ben conscient un rei nostre, català de Balaguer, del segle XIV, Pere III, dit «el Cerimoniós» o «el del Punyalet», potser el primer —no ho dic debades— a qui se li acudí bastir un estat-nació català. Ja abans d’ell el cronista —home d’acció i lletraferit— Ramon Muntaner advertia de la necessitat de reforçar la Mata de Jonc, la unió dels tres reis catalans (Catalunya-Aragó, Mallorca i Sicília), com us vaig exposar a l’article que ha precedit aquest nou combat per la nostra història. I és que, efectivament, com deia Muntaner, els catalans tenen tals veïns que pensarien de consumar l’un i l’altre regne de catalans. Els tals veïns, set-cents anys després de Muntaner, continuen donant guerra i —vatua!— la divisió i la discòrdia fa impossible que els catalans siguin —siguem— d’una mateixa valença, la qual cosa ens condemna, al sud de l’Albera, a ser súbdits capsigranys d’una monarquia de xaranga i pandereta, i al nord a convertir-nos en citoyens babaus de la República de Monsieur Chauvin.
Temps era temps —vaja!— això no passava. Ni babaus ni capsigranys. Quan Pere III regnava «cap peix no se gosava alçar sobre mar si no portava un escut amb senyal del rei d’Aragó a la cua». Sí, el rei d’Aragó, el d’aleshores, el rei dels catalans, no res a veure amb l’Aragó del Javier Lambán i altres pardalots xenòfobs i espanyolistes de l’actualitat. L’Aragó, com és ben sabut de tothom, no té eixida a la mar. La frase del cronista Bernat Desclot no era debades. Llavors, quan Pere III regnava, els genovesos s’atreviren a discutir el poder dels catalans a la Mediterrània occidental i en sortiren ben escarmentats, que l’armada de Pere III els destrossà a la batalla de Port del Comte, a les proximitats de l’Alguer (Sardenya), el 27 d’agost de 1353. Batalla èpica en què els valencians, tan catalans com els barcelonins, hi participaren activament. Sempre havia estat així. Les armades del rei d’Aragó i comte de Barcelona eren armades de connacionals de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Gènova era aleshores un d’aquells «tals veïns» a qui feia referència Muntaner. L’altre era Castella, la Castella de Pere I dit no debades «el Cruel», o sia, l’Espanya avant la lettre del 155, l’Espanya dels Franco, Juan Carlos i Felipe Sexto, i fins i tot amb algun Rufián que pul·lulava per allà. Ep! Que en aquella Castella-Espanya també hi havia la dissidència interna —els Iglesias de torn— que frisaven per tocar poder. Ara bé, a l’hora de repartir plantofades a la gent de Salses a Guardamar, en això no han canviat mai, tots a una. Gènova, després de la desfeta del Port del Comte, ja no s’atreví a un enfrontament directe amb els catalans i convenceren els castellans perquè els fessin la guerra. I vegeu!: llavors Pere I somnià convertir els regnes de València i Aragó en Castella la Nova.
Esclatà la guerra dita dels Dos Peres (1356-1369). Castella (Espanya) envià els seus piolins, les hosts del Mórdor mesetari, contra els catalans i, de debò, calgueren moltes Urquinaones per doblegar-los. Amb besadetes i somriures —què hi farem?— no es guanyen les guerres. A Barcelona, el 10 de juny de 1359, la flota genovesa, amb piolins castellans encapçalats pel seu rei, fou desbaratada i obligada a fugir. Per primera vegada documentat a Europa occidental, fou utilitzat un canó, una bombarda amb la qual els catalans dispararen als invasors. I a canonades foren vençuts, però, sobretot, per la determinació a derrotar-los, a impedir que els orcs del Sàuron carpetovetònic plantaren llurs banderes en terra catalana. Quins temps aquells en què el rei dels catalans feia mossegar la pols al rei de Castella! Per això, pel coratge i la valentia dels seus connacionals, existí un país independent i ufà, la pàtria de Pere III, que encara avui, malgrat les inclemències històriques posteriors —la dissort borbònica a una i altra banda de l’Albera— es nega a morir, a desaparèixer.
El País Valencià, convertit en camp de batalla, visqué moltíssimes Urquinaones, moltíssims episodis d’heroisme en defensa de la pàtria amenaçada, com el d’Oriola, clau del país de Salses a Guardamar pel flanc sud, defensada titànicament pel patriota Joan Martines d’Eslava, o el de la ciutat de València, que, precisament, llueix al seu escut encara avui les dues L de «dues vegades lleial» per la resistència que oferí en 1359 i 1364 als exèrcits d’orcs piolins. València mai no fou presa. Per fer front a les necessitats de la guerra Pere III convocà corts generals a Montsó en 1363 i allà pronuncià (l’11 de febrer) un dels discursos més reeixits en defensa de la terra dels catalans i aleshores també dels aragonesos. Davant l’ofensiva castellana que s’acostava a Saragossa, Pere III criticà —clar i català— la «desventura de qüestions e debats que havets entre vosaltres, que cadascú volets vostre bé propri» —a què us recorda això?— i descuideu la defensa del país, un país que bé definí el rei. El seu discurs diu literalment: «de Tarassona entrò a Salses e de Salses entrò a Guardamar». A què us recorda això en les fites septentrional i meridional? Canvieu Tarassona per Fraga i ja teniu la frase emblemàtica que retrata el país dels catalans de 1363 ençà. Val a dir que el parlament reial no caigué en oïdes sordes. Saragossa fou defensada, com València, i Castella (Espanya) fou derrotada.
Sobretot unió contra l’enemic comú. Això pregonà Pere III a les Corts de Montsó de 1363 i això fou la clau del seu èxit. A més a més, Pere III reintegrà el Regne de Mallorca en 1343-1344 i convertí l’Alguer en una ciutat catalana en 1354. Si el català encara ressona pels carrers d’aquell racó de Sardenya, ja veieu qui en fou el responsable. Altrament, Pere III, com a estadista, llegà a la posteritat les Diputacions del General o Generalitats, representacions permanents de les Corts de cada estat que Pere III institucionalitzà. Ah! I no ho oblidem: el fill de la comtessa urgellenca Teresa d’Entença, balaguerí de naixement, home que convertí la seva cort en un focus de saber i cultura, fou el primer occidental a admirar en 1380 la bellesa de l’Acròpolis d’Atenes, que considerà «la pus rica joia que al món sia e tal que entre tots los reis de cristians envides lo porien fer semblant». Rei dels catalans, Pere III fou duc dels ducats catalans d’Atenes (Cetines) i Neopàtria, que governà des de la distància de 1381 a 1390.
Pere III, encara un jovencell de setze anys quan accedí al tron, començà a regnar el 27 de gener de 1336, i durant més de cinquanta anys, fins a la seva mort, a Barcelona, el 5 de gener de 1387, regí els estats catalans i aragonesos, que pretengué sempre units, fins i tot Sicília, com vindicava Muntaner. No posà cara de pomes agres, com fan els autonomistes i regionalistes d’avui dia, a cap terra catalanòfona. Si pogué, la integrà, com passà amb Mallorca i la Catalunya Nord. En fi, ho tenia claríssim: de Salses entrò Guardamar. Vet ací els límits precisos de la terra dels catalans, encara vigent avui malgrat les patacades sofertes i les desunions que perduren. Perquè sí, entre Salses i Guardamar encara batega amb orgull la llengua de Pere III. Recordem-ho i que l’esperit d’aquest rei patriota ens guiï en la consecució de les justes i legítimes aspiracions de la nació sencera, sense excepcions, dels catalans.