Un mur de les lamentacions jueu ha aparegut a Palma. Increïble, però cert. Cert és que talment ho sembla, però també s’ha de dir que alguns membres de la comunitat hebrea mallorquina consideren que es tracta d’una invenció molt recent sense cap vincle amb el judaisme històric a l’illa i troben que no passa de ser un recurs fantasiós d’un empresari per donar més vistositat a la ruta per la Palma jueva que ofereix a estrangers. L’empresari en qüestió, tanmateix, nega la paternitat i assegura que el mur és fruït de l’espontaneïtat dels jueus de l’illa que, d’aquesta manera, «connecten» amb la seva història, no debades allà mateix hi hagué la primera sinagoga del call major de Palma.
El mur dels laments de Palma. Aquest peculiar mur dels laments dels jueus de Palma fa part de la paret oest de l’església de Monti-Sion —un nom d’evocació hebraica, ja que aquest mont d’Israel és on hi hagué el Temple de Jerusalem—, on, en efecte, segons els historiadors, existí la primera sinagoga del call jueu.
El carrer del Vent és una molt estreta i empedrada via típica de la zona més antiga de Palma. El mur són uns vint metres de llargària per uns dos i busques d’altura. A primera vista s’observa que les pedres que el formen són diferents a la resta de la paret: irregulars i col·locades d’una manera que contrasta fort ferm amb el conjunt. I tot d’una l’observador s’adona d’una altra característica curiosa: en alguns dels forats entre cada pedra, conseqüència de l’erosió de l’argamassa, hi han aparegut paperets doblegats, un parell d’espelmes... Talment com una rèplica en petit del Mur de les Lamentacions de Jerusalem.
No és una broma que algú amb un humor dubtós hagi volgut fer. El nombre de paperets a l’estil del mur d'Israel va en augment. Solen estar escrits en anglès, cosa que aviva la idea que els hi dipositen estrangers que visiten Palma i que algú els diu que allò és el mur de les lamentacions local, i contenen —exactament igual que en els cas israelià— laments pel sofriment del poble jueu o bé expressen precs, desitjos i esperances de tota mena.
Ningú sap des de quan existeix aquest mur dels laments. Però ben segur que és recent. D’aquí que sovintegin les suspicàcies. «Això és un muntatge que banalitza el judaisme», sentencia Miquel Segura, escriptor i columnista de premsa, jueu i xueta, orgullós de la seva fe i de la història hebrea a l'illa: «no ha existit mai un costum o una tradició així» entre la comunitat jueva mallorquina, i rebutja de pla «l’existència d’un mur de lamentacions» a Palma. Assegura que no hi ha cap base històrica que ho suporti «de cap de les maneres». Se sent dolgut, afirma que ofèn els seus sentiments religiosos: «això de dir que és el mur... és una bajanada, no he sentit mai res igual!». I no té problema a identificar, al seu parer, el responsable: «Dani Rotstein és un bon al·lot, ple de bona voluntat, però no és gens rigorós».
Rotstein és un nord-americà que resideix a Mallorca. És jueu i membre de la sinagoga de Palma. S’interessà per la història dels xuetes i per la brutal persecució que va patir a l’illa el poble jueu, en especial a finals del segle XIV i principis del XV. Fruit d’aquest interès creà una empresa, Limmud Mallorca, que es dedica a fer rutes culturals explicant la petjada jueva de Palma.
L’escriptor Segura assenyala Rotstein com l’inventor de la història del mur. Assegura que un dia que l'empresari era al carrer del Vent, «mentre explicava als seus clients la petjada jueva a Palma i que allà hi havia hagut la sinagoga del call», se li va ocórrer afegir que les pedres «eren les restes de la sinagoga i que es tractava del particular mur de les lamentacions» de la ciutat, i que fou així com tot va començar. Però «mai ha existit tal cosa», insisteix l'escriptor, «perquè mai cap jueu ni xueta ha resat davant d’aquest mur, ni res per l’estil».
L’empresari en qüestió explica a aquest setmanari que no té ni idea de com s'ha originat la història del mur dels laments del carrer del Vent: “no ho sé, però jo diria que va ser espontani, segurament a algun jueu, és possible que estranger, li degueren explicar la història de la sinagoga i se li va ocórrer dipositar-hi un paperet, a l’estil del mur de Jerusalem; i rere seu un altre va fer el mateix, i un altre, i un altre... Sí que és vera que no té tradició, no crec que arribi ni als dos anys d’ençà que s’hi posà el primer paperet”. Tot i així defensa que “és la voluntat dels jueus d’ara, siguin estrangers o mallorquins, de connectar amb el passat hebreu de l’illa, és una manera de connectar amb tota la història del poble jueu a Mallorca que tant va patir”. Per a ell no hi ha cap problema en què no hi hagi tradició d’orar davant del mur de Palma: “també el Mur de les Lamentacions va començar en un moment determinat, o no? I després es generalitzà el costum”.
Jerusalemi Palma. El conegut com el Mur de les Lamentacions és un mur exterior del segon Temple de Jerusalem. El primer fou el Temple de Salomó, construït al segle X abans de la nostra era i destruït per l’exèrcit babilònic el 587 aC. El segon va ser la reconstrucció del primer, feta el 536 aC. L’any 70 de la nostra era l’Imperi romà, que ocupava Judea —el sud de l’actual Israel—, va fer front a la rebel·lió dels jueus d’una forma especialment cruel. En matà molts milers durant els enfrontaments, n’assassinà altres milers posteriorment i obligà el gruix dels supervivents a partir a l’exili. S’iniciava així la diàspora. Per si faltava quelcom, l’emperador Vespasià ordenà destruir el temple més sagrat per a la religió jueva, però alhora manà que es deixessin en peu algunes parts del mur exterior que el protegia, com a recordatori del poder romà que havia vençut i humiliat els hebreus i que, així, aquests lamentessin haver-se aixecat contra el poder imperial. Però els jueus, tanmateix, reinterpretaren a la seva manera el fet: el consideraren com la voluntat del seu déu de deixar en peu per sempre un tros dret del temple com a símbol de la seva aliança perpètua amb ells.
En quedaren tres trossos, en realitat: una part del mur occidental, una de l’oriental i una altra del meridional. La primera és la que estigué més propera al sancto sanctorum o sant santuari del temple, el lloc més sagrat. Amb el pas dels segles es convertí en costum entre els jueus que vivien a Jerusalem o la visitaven acostar-se a aquest mur occidental per fer-hi incisions a les pedres per deixar-hi el respectiu nom, una forma de connectar amb la desgràcia —el lament, d’aquí el nom— patida pel poble hebreu davant dels romans. L’any 1742, el rabí Jaim ben Atar va anar a viure a Jerusalem l’últim tram de la seva vida. Segons la tradició, un home, també hebreu, se li acostà un dia plorant per una desgràcia i ell anotà alguna cosa en un tros de paper i li digué que el diposités entre les pedres del mur. A partir d’aquí la pràctica s’anà estenent. Durant el segle XIX, amb la millora de les comunicacions, el nombre de fidels que visitaven el mur s’incrementà força i ja era costum habitual deixar-hi els paperets que contenien pregàries, desitjos de reconstrucció del temple, de tornar a crear un estat jueu i que hi retornés tota la diàspora... Avui s’hi escriuen precs, anhels i esperances de tota mena, i, a més, enfront del mur s’hi resen les oracions hebraiques, s’hi llegeix el llibre dels Salms, s’hi fan cerimònies...
«A la vista de la història i el significat del Mur de les Lamentacions de Jerusalem està clar que no té res a veure amb això d’aquest mur del carrer del Vent», sentencia la presidenta de l’Institut de Relacions Culturals Balears-Israel, Jacqueline Tobias. I afegeix, contundent: «una cosa és la fantasia que hi posi algú per fer negoci (a Palma) des de fa un any i una altra molt diferent el sentiment religiós —i jo no som una dona gaire religiosa— de tot un poble durant segles, em sembla que les diferències són abismals i deixen en evidència el que és, senzillament, la voluntat de fer negoci», en referència al ja citat Rotstein. Tanmateix l’empresari insisteix que “allò important és que els jueus d’avui connecten amb el passat jueu de Mallorca” a través “del mur que va ser de la sinagoga” antiga.
Tobias incideix en el fet que el Mur de Jerusalem està sota un control religiós estricte —que determina, entre d’altres coses, quan i com es fa net dels famosos paperets—, mentre que el de Palma no té cap validació religiosa: «no la pot tenir, perquè la veritat és que, si et soc sincera, no passa de ser una fantasia un tant esotèrica —i això agrada a la gent, és vera— sobre allò que els historiadors —que són els únics dels quals jo em refio— diuen: que allà hi hagué la sinagoga». Més dur és l’escriptor Segura: «per bona voluntat que pugui tenir, la falta de rigor (de Rotstein) no excusa que es tracta d’una perillosa banalització» de la fe jueva «que pot acabar fent una mena de paquet temàtic dels jueus a Mallorca».
La sinagoga. Com diu Tobias, l'únic que els historiadors asseguren és que allà hi hagué la sinagoga. Que el mur citat en siguin restes és una mera possibilitat. No hi ha cap certesa.
«És possible», diu l’historiador Gaspar Valero, especialista en història de Palma i propietari d’una empresa que es dedica a fer rutes culturals i històriques per tota la ciutat. Posa ordre històric en la qüestió de la sinagoga: «En realitat n'hi hagué tres, de sinagogues, en el call. La primera està mal documentada, es creu que existia ja el 1299, però no ho podem assegurar, sabem que existia segur el 1314 o 1315. El rei Sanç (1276-1324) la va tancar perquè les autoritats cristianes hi detectaren proselitisme, que hi estava prohibit». S’hi podia exercir el culte però no fer-ne propagació amb gent externa. «I com que hi descobriren uns alemanys, aleshores s’imposà una multa molt forta i es tancà la sinagoga. L’edifici va ser destinat a església cristiana, la de Santa Fe, però, és clar, un centre de culte cristià dins del call jueu no tingué molt d’èxit, així que traslladaren l’església a l’actual ubicació de Santa Fe, mentre que l’edifici es convertí en magatzem d’objectes diversos relacionats amb la religió. La nova sinagoga, la segona, es va fer al carrer que avui es diu Torre de l’Amor. I al cap de poc, no se sap per què, es traslladà novament de lloc, i passà a l’actual carrer de la Pelleteria».
El “ball” de sinagogues s’esdevenia dins del call, que havia estat creat cap a l’any 1300. Fins aleshores i des de la conquesta de Jaume I, el 1229, l’aljama o comunitat jueva havia gaudit del favor reial. De fet, quan envaí Palma el Conqueridor ordenà que es respectessin vides i propietats dels hebreus, que eren presents a Mallorca com a mínim des del segle V, alguns dels quals, els més principals, participaren en el repartiment del botí en forma de propietat, arrabassat als sarraïns. Fins i tot el rei En Jaume atorgà salconduits als jueus estrangers que volguessin anar a viure a l’illa. El gruix de l’aljama vivia a prop de la sinagoga, que es pensa que a mitjan segle XIII estava situada on hi ha ara el Parlament balear, i aquest barri jueu o call ocupava la zona central de la recent conquerida capital de Mallorca.
Cap al 1300 tot canvià. La jerarquia cristiana, que recelava de la influència hebrea, pressionà el rei Jaume II, que estava en ple procés de reorganització del regne mallorquí, perquè obligués l’aljama a conviure tota junta en una zona ad hoc i allunyada del centre. Així ho decretà i es creà el call anomenat ‘major’, encerclat per un mur, on es forçà a residir i dormir a tots els jueus de la ciutat, si bé se’ls permetia tenir els seus negocis extramurs.
La vida en el call s’anà complicant amb el transcurs del segle XIV, perquè cada cop era més intens l’odi cristià. De resultes d’això va passar el que ha explicat Valero, que la primera sinagoga fou tancada. L’odi, però, no cessà. Més aviat tot el contrari. Esclatà amb tota la seva intensitat el 1391 en forma d’assalt violent al recinte. S’assassinaren persones, es destruïren i robaren propietats... però els jueus seguiren vivint-hi durant unes dècades més.
“La data clau”, explica l’historiador Valero, “fou el 1435, quan es decretà la conversió obligatòria dels jueus”. Suposà la desaparició del call, l’esvaïment formal i legal de l’aljama mallorquina i, en fi, la proscripció de la fe hebrea. “Al cap d’un temps, els jurats de la ciutat pagaren la conversió de l’edifici de l’antiga primera sinagoga en un oratori que s’anomenà Monti-Sion”, una evocació clara del seu passat, no debades el Mont Sion d’Israel és on s’ubicà el Temple de Jerusalem.
“El final de la història de l’edifici de la sinagoga primera del call major”, conclou Valero, “fou quan, el 1561, els jesuïtes, que havien rebut el lloc per erigir-hi una església, l’esbucaren, per edificar-hi el que avui és l’església de Monti-Sion”, que conservà el nom de reminiscències jueves.
El perímetre que ocupa l’actual centre de culte catòlic és molt més gran que el que ocupava l’antiga seu religiosa hebraica. A la paret occidental de Monti-Sion, s’hi troba, com s’ha dit, el mur dels laments o de la polèmica, segons es miri, i que podria ser el que queda d’aquella primera sinagoga del call major. L’empresari Rotstein ho dona per fet i hi veu el mur de les lamentacions de Palma. D’altres, com l’escriptor Segura i la presidenta de l’Institut de Relacions Culturals Balears-Israel, Tobias, es neguen en rodó a considerar-ho de tal forma. La història, tal com ha exposat Valero, únicament confirma que allà hi hagué la primera sinagoga del call major i només aventura que “és possible” que les pedres en qüestió siguin de la construcció original.
Les discussions i interpretacions al respecte no pareixen importar gaire als jueus anònims que passen pel carrer del Vent i com que algú els deu haver explicat que aquell tram de paret és com una mena de mur de lamentacions local hi dipositen els paperets —cada cop n’hi ha més— amb els seus precs, desitjos, esperances i anhels.