“Ai, la por per timoner / no vull tan mala companya!”. Aquests versos de Maria-Mercè Marçal, de llarg una de les poetes més invocades, podrien simbolitzar un estat d'ànim col·lectiu. Les tries de la gent, de fet, han volgut anar més enllà de la difusió poètica: entre la riquíssima producció de poesia catalana, moltes persones han cercat entre els mots dels poetes els que millor expressaven l'angoixa i la incertesa del moment. També de Marçal, de “Bruixa de dol”, podíem llegir: “Les hores dansen / Sobre la meva pell / i ve la solitud de peus menuts, / sense sabates...”.
De Clementina Arderiu trobàvem també un altre exorcisme significatiu contra la por: “Fugi l'hivern, fugi la por. / Morir? Quan no s'arrisca gaire. / Hem de sortir d'aquest racó / -deixem-hi el pec i el rondinaire: / sortim a l'aire germinal / amb ulls d'infant, que miren alt”.
També han sovintejat les metàfores sobre la reclusió, de vegades amb esperit positiu, com en aquesta composició de Montserrat Abelló, “Tot moment és”: “Tot moment és / si te'l fas teu / i el vius sense / recança. / Així la finestra closa / que voldries amb vista, / per on encara veus / un tros de cel. / Ara, radiant de sol / i d'alegria”.
En altres casos, les tries tenien un sentit més solemne, com en aquesta proposta des de les institucions, concretament del Consell Nacional de la Cultura i les Arts, de “Retorn a casa” de Jordi Pàmias: “Reconeixíem / tots, amb els ulls humits, / coses perdudes”. Transcendència que transmet també un dels grans clàssics, Salvador Espriu, en “Sota la pluja”: “Sota la pluja, / arbres, camí, silenci, / vides llunyanes. / Sense recança miro / com el meu pas s'esborra”.
Les paraules com a eina d'expressió, però també la poesia de les temàtiques eternes com l'amor, de la mà d'un altre gran clàssic, Vicent Andrés Estellés, representat per aquest fragment pertanyent a “L'amant de tota la vida”: “Amor i més amor d'aquell que espera,/ amor i més amor d'aquell que sent/ la pentecosta de l'amor, l'advent,/ i en el vent el gran crit de la bandera”.
El tema de l'amor i les derivades i conseqüències, com en “Pòrtic”, de Rosa Leveroni: “Jo porto dintre meu / per fer-me companyia / la solitud només, / la solitud immensa / de l'estimar infinit / que voldria ésser terra, / aire i sol, mar i estrella, / perquè fossis més meu, / perquè jo fos més teva”. Poesia també des de la força expressiva, com en aquesta meravella descriptiva de Joan Brossa, un fragment de “Sextina del poeta barbabrut i la seva companya”: “Si du els botons cordats té les mans brutes, / si seu als balancis el cul li penja, / si el fas anar al barbar mostra les ungles i, / si es dutxa amb sabó cada diumenge, / els pantalons li cauen i duu barba. / El seu estudi brut m'omple de pena”.
Molts dels autors i autores citats ja no hi són, formen part del nostre cànon poètic, però també hi ha desapareguts recents que algun dia potser ho seran també, com l'eivissenc Manel Marí, recordat amb diverses composicions, entre les quals hi ha aquesta, procedent del seu llibre pòstum, Tavernàries: “Beveu, beveu, lectors, abans d'escrutar l'ànim / amb què el vi inventaria verins i altres pregàries, / no deixeu que l'estat ben mirat de la raça / us estalviï el pols accelerat del dubte, / és ara que hi ha el corc que us esmena les pàtries / que heu de pensar d'on sou, i d'on voldríeu ser / i d'on ja heu palesat que no us volen pas d'ells, / i així tindreu l'empenta necessària i tan útil / per tibar les fronteres cap a l'abast dels braços”.
Els internautes també han reivindicat els creadors i creadores joves, com ara Mireia Calafell. Seu és aquest fragment de “Literatura”, un metafòric creuament de camins: "No t’ha besat i ha marxat amb pressa, / i ha arribat a casa, i ha encès l’ordinador, / i ha escrit no t’he besat, no t’he besat la boca / i ara què en faig jo d’aquest voler-te als llavis. / En fa literatura. Només literatura". D'una altra autora de la nova fornada, Anna Gual, llegíem uns colpidors versos sobre resistència, del poema “Crom”: “Si la solidesa no existeix, / com és que l'esquelet s'aguanta? // Si el cervell és tan malparit, / com és el que el coll encara el subjecta? (...) // Carn, que vol dir descens, que vol dir / vèncer les misèries, que vol dir entaforar-se / dins les venes d'un mateix / i clavar-hi la bandera”.
En era audiovisual, amb tot, hi hagué també propostes per escoltar, com aquest vídeo que recull un bonic recitat de l'actriu Sílvia Bel sobre un poema de Josep Carner, “La poma escollida”, penjat pel digital Catorze.
El mateix estil d'homenatge que el cantautor Roger Mas feia de Jacint Verdaguer, aprofitant el treball de difusió poètica fet en el seu fantàstic àlbum Les cançons tel·lúriques. La composició, “Plus ultra”.
Enric Cassasses, flamant últim Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, tampoc no hi podia faltar. I havia de ser en format audiovisual també, en aquest cas amb música de Daniel Ariño sobre “El nus la flor”, versos recitats pel poeta i cantats per Maria Mauri.
La poesia, amb tot, hauria de ser molt més que cosa d'un dia. En el perfil de Twitter @poetadguardia se'ns ofereix un poema diàriament, mentre dure el confinament, a càrrec d'artistes com Andreu Gomila, Martí Sales, Núria Martínez i Josep Pedrals.
Cada dia de confinament, un poema escrit expressament per a l’ocasió. Ens estrenem amb @joseppedrals#quedatacasapic.twitter.com/MVoKTIfiB1
— Poeta de guàrdia (@poetadguardia) March 14, 2020
Però no oblidar implica memòria. Per això, una bona manera de tancar aquesta tria podria ser amb el poema de Vicent Alonso titulat precisament, “Memòria”: “Potser no ho pots tot, però m'astores si arribes, vigorosa i silent, per destorbar la puresa amb què voldria vestir els meus versos. // Llavors, quan em multipliques en ulls i mans d'altres temps, no sé qui sóc ni si podré suportar la culpa de l'escissió que em regales. // De quina innocència em serviré contra el pas tossut dels dies? Contra les paraules? De quin silenci?”.
El confinament ha omplit de versos les xarxes.