-Quins són els grups més vulnerables als efectes negatius d'un confinament?
-Els més vulnerables són els que no tenen recursos, a nivell psicològic, per fer-hi front a un confinament. De la gent gran i dels nens hem d'estar pendents, però també és veritat que hi ha persones adultes que, per les seves característiques prèvies -de personalitat, del seu estil d'afrontament d'adversitats- també serien més vulnerables. No és tant un tema d'edat sinó de les estratègies que tinguem per fer front a una situació negativa.
-Però diu que s'ha d'estar pendent de la gent gran i els petits.
-Amb la gent gran ens trobem que, si són persones que viuen soles, es troben en una situació de risc perquè el confinament les obliga a prolongar aquesta soledat. Això no és un element positiu. Estudiem a la gent gran i sabem que l'aïllament, el fet de no tenir contacte amb la família, el sentir-se sol són factors que poden arribar a correlacionar no només amb trastorns psicològics sinó també amb mal pronòstic en problemes físics. Aquesta situació d'aïllament fa que les relacions socials es redueixin encara més. Un altre aspecte concret d'aquest confinament és que la malaltia afecta sobretot aquest grup d'edat, la seva sensació de vulnerabilitat és més gran i això no ajuda.
-I en el cas dels més menuts?
-El tema dels nens l'hem d'observar des de molts vessants perquè la manera com ells visquin el seu confinament dependrà -entre altres variables- de com el visqui el seu entorn. No és el mateix el cas d'uns nens que tinguin germans, els pares a casa, que aconsegueixin organitzar el dia a dia d'una manera positiva que nens que els manquin moltes d'aquestes coses. Però els nens, de fet, tenen una gran capacitat d'adaptació. Si comencem a parlar de nens que ja tenen algun trastorn, com l'autisme, o qualsevol altre problema, la situació ja es complica. Normalment ja tenen una situació més particular i ara el confinament ho complica tot i els pot estar interferint. Però ja parlaríem de situacions més crítiques.
-Hi ha factors que agreugen també la salut psicològica dels adults?
-Amb les persones adultes, estem veient que el confinament té més efectes negatius si li sumo preocupacions a nivell econòmic, laboral, etc. Hi ha molts escenaris diferents. No és el mateix estar confinat a casa mentre es teletreballa, i amb la seguretat que això no influirà de manera directa sobre la meva situació econòmica a final de mes, que estar veient que, a nivell laboral, estan augmentant els problemes i tindré dificultats. A mesura que vagin avançant els dies, cada cop ens trobarem amb situacions molt complexes. Tampoc és el mateix estar confinat i veure que tens un familiar -o dos o tres o quatre- que els han diagnosticat el coronavirus.
-Vostè treballa a la universitat (a la UOC i a la UAB) però també en assistència directa a pacients en una consulta. Ja s'hi troba amb casos?
-Ara continuem tenint pacients online -gent que està més familiaritzada amb les noves tecnologies- i d'aquests hi ha persones que ja tenien diagnòstics previs d'ansietat o de depressió, etc, i sí que necessiten aquest acompanyament perquè se'ls fa difícil afrontar la situació. No voldria ser alarmista ni afirmar en cap cas que tots tenim atenció psicològica. No. La gran majoria de la població, encara que es trobi amb una situació adversa que no desitja, trobarà les estratègies i els recursos psicològics per superar-ho.
-Ho assumeix millor una família que un individu sol o una parella sola?
-Normalment, almenys que sigui conflictiva o hi hagi problemes, ho hauria d'assumir millor una família de més membres que una família monoparental, perquè una mare soltera -amb un fill o dos- no té cap altre adult en qui recolzar-se. Això implica tant la manera com porta emocionalment la situació -la possibilitat de parlar amb intimitat i proximitat amb un altre adult- com també coses molt quotidianes: als nens se'ls ha d'entretindre, s'ha d'estar pendent d'ells, s'han de fer la feina de la casa i potser també s'ha de fer teletreball.
-Quins reforços socials poden ajudar en aquests casos?
-De fet, hi ha estudis que diuen que les famílies monoparentals -en una situació normal- tenen més xarxa social i més vida social que les famílies que no ho són. Precisament perquè troben a faltar més suport, més aliances, i per això tenen més presència social. No vol dir que les famílies a l'ús no en tinguin, però sovint les monoparentals encara en tenen més. Clar, aquesta situació és la que ara és més complicada de dur a terme, i és la que hem d'intentar fer per mitjans alternatius: les famílies monoparentals, la gent gran o els adults que viuen sols haurien d'intentar fomentar la interacció social. Han de trobar alternatives, en les xarxes socials, per exemple: però no tant xarxes per a mostrar-se públicament, com Facebook o Instagram, sinó videotrucades, videoconferències, etc. La gent gran, per exemple, cal que parli amb la família o els amics, però intentant que el tema de les trucades no sigui només la malaltia sinó que vagi més enllà: què has fet, què no has fet; compartir una foto... Hem d'intentar buscar substituts.
-Quins són els efectes més evidents del confinament i quant temps triguen a aparèixer?
-Al nostre país no hem viscut abans una situació com aquesta, però sabem -per l'estudi de gent en situacions de quarantena, per exemple- que, durant la quarantena i després, hi ha una alta prevalença de trastorns d'ansietat, trastorns emocionals que poden implicar depressió, insomni, augment de la irratibilitat... Són coses que poden passar i, quan s'acabi la situació en la qual ens trobem, no hem de baixar la guàrdia. No estarà tot solucionat a nivell emocional. És evident que a nivell econòmic i a nivell mèdic tampoc, però a nivell emocional, tampoc. No hem d'estar tan preocupats i hipervigilants. De vegades em pregunto què passarà quan acabi això i estiguem en un lloc públic i algú esternudi. Les persones ens hem de fixar en allò que ens està passant i buscar solucions. No negar-ho i fer com si res. S'ha de parlar amb les persones properes però no sobre la malaltia, l'últim recompte de morts, etc. Parlem d'això només una estona i anem a preguntar a la persona que tenim al costat com està, com se sent, què pensa... Connectar més per la part emocional. I evitar d'estar-se 24 hores pegant-li voltes al mateix, perquè això és negatiu. De vegades, molts no estem acostumats a parlar de sentiments: «em sento trist», «tinc por»... La sensació de por clarament està augmentant els últims dies. Els primers dies el confinament és la novetat, però ara l'amenaça és cada cop més evident. Els mitjans de comunicació no paren de parlar-ne.
-És cert. Ara que tots els mitjans parlem del mateix, és bo racionar la informació que ens arriba per mitjans o xarxes socials?
-Evidentment, és un exercici de responsabilitat de cadascun de nosaltres. Ja entenc que els mitjans de comunicació heu d'informar. Sí que és cert que, de vegades, potser algunes informacions es poden donar d'una manera o d'una altra. Però ja no m'hi fico en la feina dels altres. Pensem en què podem fer nosaltres en compte de passar la responsabilitat als altres. La informació és allà; modera't tu. No estiguis 24 hores pendent de la televisió. El que t'han dit a les nou és el mateix que et diran a les deu, a les onze i a les dotze. Estiguem una estona sense informació. Que la informació entri quan jo decideixo, no de forma constant. Això és una mica també el que passa amb els consells que ens donen. Jo he de saber que m'he de rentar sovint les mans i tota la resta de coses, però una vegada ho sé i ho faig, no m'obsessiono amb això. A algunes persones els costa no sobrepreocupar-se, sobreinformar-se, etc. Arriba un punt que superes la prudència i no per obsessionar-te canviaràs el curs dels esdeveniments.
-S'ha prohibit l'exercici físic al carrer i als terrats. Això potser no afecta tant la gent gran però també pot afectar negativament els confinats més joves?
-La gent gran potser no fa molt exercici físic però camina cada dia -fa un recorregut pel barri, va a comprar al pa i a la carnisseria- i també ho noten. A la resta els pot afectar especialment si estaven molt acostumats a fer esport sovint. En notarà més les conseqüències que no una persona que portava una vida més sedentària. Però clar, les autoritats estan vetllant per la nostra salut. És difícil trobar l'equilibri perfecte.
-El confinament pot afectar la salut de la convivència en parella?
-Sí, sobretot perquè el confinament està proposant un escenari que moltes parelles no han experimentat mai, que és compartir 24 hores un dia rere l'altre. A més a més aquesta nova realitat s'està donant des d'un punt de vista negatiu: no és allò d'estar-se quinze dies de vacances, no; estem confinats amb aquest context de por, incertesa, manca de llibertat que hom comença a viure de manera negativa. I és possible que, si jo a nivell individual no estic bé amb tot això, senti un augment de la irritabilitat, que em senti més ansiós, més estressat i evidentment això es manifesta en la interacció amb l'altre. Això tampoc vol dir que totes les parelles s'ho agafen negativament. Hi haurà parelles que ho poden viure com alguna cosa positiu.
-Potser hi ha augment de divorcis però també un baby boom?
-Pot ser hi ha un baby boom o parelles que es retrobin. Tot depèn de l'esforç. El que sí que és cert és que, en molts casos, si nosaltres deixem que el pensament vagi per on vulgui i no ens fixem en com estem i com ens sentim -si no hi ha aquesta feina a nivell psicològic-, les coses es poden desviar pel camí de la irritabilitat. Estem junts 24 hores i, d'oportunitats de conflicte, en tenim moltes. Aquí hi ha la feina de trobar-ne la part positiva, perquè no depèn de nosaltres quant temps durarà el confinament. Sempre ens queixem que no tenim temps; ara és el moment per aprofitar. També és cert que no el pots utilitzar completament com tu vols, però cal deixar de pensar que en allò que no es pot fer (sortir al carrer) i començar a pensar en el que es pot fer. Canviar a un pensament positiu-productiu i no centrar-nos en el negatiu. Cal centrar-se en el que sí depèn de nosaltres, no en el que és inassolible, perquè això és frustració assegurada.
-Sembla que, per al control del contagi, és millor un concepte de família amb poc contacte amb la gent gran, com passa a Alemanya, que un contacte estret, com passa a Itàlia o aquí. Per la salut psicològica de la gent gran, és millor aquest contacte més estret que no el de països com Alemanya o els Estats Units?
-En general, crec que és millor tenir més relació, però és més complex. Per exemple, ara s'està obligant a tancar l'accès a les residències de gent gran. Això implica que augmentem molt el control sobre la malaltia però això té un preu, perquè la gent ingressada es veu privada del contacte amb els familiars. La major part de la gent que està ingressada en residències de gent gran té una afectació a nivell cognitiu i és possible que no entengui la situació: que noti l'absència però no entengui el perquè. L'altre dia una companya em deia que potser s'haurien d'analitzar els casos individualment, perquè podria haver-hi gent gran que estaria disposada a assumir el risc de veure a la família. Uf! Això és difícil. En una situació extrema es prenen normes que són generals i no contemplen la individualitat. És impopular començar a parlar d'aquestes coses però tot té un preu. Ara els enterraments s s'han de fer a porta tancada i al tanatori no poden entrar més de 30 persones, i amb mesures de seguretat. Des del punt de vista mèdic, s'entenen aquestes mesures, però, com a psicòloga, he de dir que no són positives. No és bo que estiguis passant el dol per un familiar i que no el puguis vetllar. Estic dient que les han d'obrir? No, no, estic assenyalant que és difícil gestionar-ho tot. L'ideal seria que, cada persona, de manera responsable -coneixent pros i contres- pogués prendre la decisió. Però estem en una situació molt complicada i les decisions pel benestar d'un poden provocar el malestar de l'altre. Són temes que ja entren al terreny de l'ètica.