Les marques de les mascaretes i els guants a la pell, la fatiga per les jornades laborals extenuants i els ulls demanant una treva per les poques hores dedicades al descans caracteritzen els professionals sanitaris des de fa setmanes. La pandèmia del coronavirus ha estressat els sistemes sanitaris públics fins a l'extrem, situant-los a la vora del col·lapse arran de l'alta efectivitat de contagi. Els metges i els infermers, de fet, s'han convertit en un dels col·lectius més afectats pel virus a causa de la seua exposició continua. A l'Estat espanyol, un 14% dels positius corresponen a treballadors de la salut. La mort d'infermeres, fins i tot joves, ha evidenciat la dimensió més dramàtica de la Covid-19.
Itàlia, un dels nuclis de la pandèmia a Europa junt amb l'Estat espanyol, també registra xifres de contagi esfereïdores entre el personal sanitari. Aquesta disminució dels professionals disponibles ha sigut contrarestada en regions transalpines, com ara Llombardia, amb l'arribada de metges provinents de la Xina, Veneçuela i, especialment, de Cuba. 36 metges, 15 infermers i un especialista en logística provinent de l'illa caribenya duen instal·lats des de fa una setmana a Crema, una població de 35.000 habitants ubicada al sud de Milà.
Cuba, però, ha proporcionat ajuda sanitària a altres països, com ara Andorra, qui ha incorporat 38 sanitaris. En total, 40 estats han sol·licitat a les autoritats cubanes l'enviament de personal mèdic per combatre la pandèmia. Fins i tot, la Generalitat Valenciana ha barallat darrerament aquesta possibilitat amb l'objectiu de reforçar la plantilla de treballadors de la salut. Amb 800 professionals sanitaris infectats, el president valencià, el socialista Ximo Puig, negocia l'arribada d'un contingent de 200 metges i infermers formats a l'illa per evitar un col·lapse del sistema públic valencià. El degoteig incessant de baixes i una manca de recursos humans en comparació a la mitjana estatal ho forcen. Des del Palau, l'operació s'està gestionant amb absoluta discreció.
La petició global de solidaritat al règim dictatorial cubà sobta pel subdesenvolupament socioeconòmic de l'illa caribenya, però respon, segons l'economista amb investigacions a l'àmbit de la salut i activista sanitària, Àngels Martínez Castells, «a l'excel·lent qualitat del seu sistema sanitari». «Abans de la revolució castrista, el sistema sanitari de Cuba presentava aspectes realment positius. Amb la instauració del govern comunista a l'illa, tanmateix, és quan es produeix la gran transformació del sistema sanitari públic», explica. I apunta: «Al contrari que en altres països, Cuba concep els fons destinats a educació i sanitat com a una inversió i no com a despesa». «La inversió en salut, de fet, és una qüestió sagrada per als cubans», complementa el metge, integrant de la Marea Blanca catalana i amb una biografia lligada a l'illa, Antoni Barbarà.
«L'Organització Mundial de la Salut (OMS) fa temps que reivindica les polítiques de salut com a visió transversal a tots els àmbits de l'acció de govern. Aquest precepte es compleix perfectament a Cuba, qui ha dut l'àmbit sanitari a la política exterior», exposa Martínez Castells. «Des de l'inici de la revolució comunista, s'han realitzat missions sanitàries arreu del món, les quals estan guiades també pel principi de la solidaritat en la salut, reivindicat reiteradament per l'OMS», indica Joan Benach, director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut de la Universitat Pompeu Fabra i catedràtic del departament de Ciències Polítiques i Socials del mateix centre universitari.
Organitzats en diverses brigades, els metges i infermers formats a Cuba han intervingut en nombroses catàstrofes mundials, emergències sanitàries i cobrint les necessitats en matèria sanitària dels països de l'anomenat tercer món. Amb presència actualment a Jamaica, Belize, Antiga i Barbuda o a Dominicana i Santa Llúcia, han desenvolupat tasques d'assistència mèdica durant el terratrèmol d'Haití o l'epidèmia de l'Ebola, la qual va assotar de manera especial el continent africà. També van intentar actuar als Estats Units per l'huracà Katrina que va assolar Nova Orleans, però l'executiu nord-americà va rebutjar frontalment l'ajuda.
«Cuba ostenta una gran capacitat per formar metges, ja que l'educació n'és totalment gratuïta», assenyala Carme Borrell, gerent de l'Agència de Salut Pública de Barcelona i amb coneixements sobre el sistema sanitari cubà. «Tots els metges cubans han de participar en aquestes missions. Estan obligats. Són les dues cares de la dictadura: compta amb un sistema sanitari impropi d'un país pobre amb metges especialitzats a intervenir en situacions d'emergència, com l'actual amb el coronavirus, però la restricció de llibertats és extremadament elevada», comenta. «Tenen una gran potencialitat sanitària, tot i que els metges compten amb sous que no són diferents dels d'un conductor d'autobús. En aquestes catàstrofes, però, són d'autèntica utilitat pels coneixements adquirits en les diverses missions desenvolupades en diferents països», afegeix.
La solidaritat cubana en matèria sanitària compta amb un altre vessant. «Cuba no s'hi dedica solament a realitzar missions internacionals en escenaris d'emergència, com ara epidèmies, inundacions o huracans. També ofereix els seus coneixements als diferents països per millorar els sistemes sanitaris. A Brasil, per exemple, van desenvolupar una gran feina en l'assessorament per estendre la cobertura mèdica dintre de la població», anota Javier Padilla, metge, exassessor parlamentari en assumptes sanitaris d'En Comú Podem al Congrés i autor de l'obra A quién vamos a dejar morir. Sanidad pública, crisis y la importancia de lo político (Capitán Swing, 2019). «Quan va accedir Jair Bolsonaro a la presidència, va expulsar els metges cubans. Però amb la crisi del coronavirus, ha tornat a demanar la seua presència», expressa. «Cuba és una de les nacions més solidàries en termes sanitaris», remarca.
Model comunitari
Tot i que diverses organitzacions pels drets civils han criticat que aquestes missions s'empren com a mecanisme de propaganda de la dictadura cubana, l'illa centre-americana s'ha convertit en un exemple de país subdesenvolupat amb una cobertura mèdica equiparable als estats més avançats. «Cuba, malgrat l'embargament econòmic dels Estats Units i ser un país pobre en termes de renda, s'ha convertit en una referència dintre de l'àmbit sanitari i de la recerca mèdica. Ara bé, el sistema presenta problemes amb determinats tractaments i equipaments sanitaris, generalment a conseqüència del bloqueig econòmic», afirma Barbarà.
«És cert que Cuba ha experimentat darrerament un retrocés i no s'hi troba en la seua millor situació, però l'illa ha destacat sempre per uns indicadors en alfabetització, esperança de vida, desnutrició i mortalitat infantil similars als dels països desenvolupats», assegura Padilla. Benach ho reforça: «Tot i tenir una economia extremadament fràgil i estar ubicada a la vora dels Estats Units, ha complit amb els objectius del mil·lenni marcats per Nacions Unides». «Només cal veure el contrast amb països veïns com ara Haití. De fet, durant les èpoques més dures de l'embargament va aconseguir millorar els seus indicadors sanitaris gràcies a una orientació més comunitària del sistema sanitari», analitza Padilla.
Un sistema comunitari que, segons il·lustra Martínez Castells, «concentra gran part dels recursos invertits en salut cap a l'atenció primària». «Amb el propòsit de fomentar la prevenció i els hàbits saludables com a millor manera de curar, el sistema sanitari cubà ha virat cap al reforç de l'atenció primària amb la implantació d'un metge per a cada comunitat d'habitats», amplia. «Aquesta metgessa de família conviu amb els mateixos ciutadans i té un control estricte de l'historial mèdic i de l'estat sanitari de cada u», agrega Barbarà. «La relació tan estreta amb la metgessa enforteix els lligams socials i permet un coneixement epidemiològic més gran dels pacients. Es tracta d'una concepció de l'assistència sanitària clarament enfrontada al model mercantilitzat dels Estats Units», reforça Casells.
«Cuba hauria de ser un mirall per als països pobres des del punt de vista de construcció d'un bon sistema sanitari. Demostra que, tot i tenir unes característiques socioeconòmiques desfavorables, és possible tenir una cobertura sanitària equiparable amb la resta de països desenvolupats», ressalta Benach. «Molts països amb trets socioeconòmics similars no ho aconsegueixen, ja que edifiquen el seu sistema sanitari a través de les ajudes dels organismes internacionals i d'organitzacions no governamentals», sosté. «Els importants avanços en salut pública a Cuba i l'estratègia subjacent que ha guiat els seus beneficis en salut han estat sistemàticament ignorats», van assenyalar els investigadors en salut Richard S. Cooper, Joan F. Kenelly i Pedro Orduñez a l'article 'Health in Cuba', publicat a la revista Internacional Journal of Epidemiology l'any 2006. L'illa caribenya convertida en exemple sanitari per als països pobres.