El riu que posseeix afluents amb caràcter construeix una identitat complexa, conglomerat de realitats diverses que les seues aigües fonen en un únic curs i que contrasten amb la surgència discreta, senzilla, del naixement. Al Ter, en el seu viatge cap al mar, se li uneixen les aigües del Freser, de l’Onyar, dins la trama urbana de Girona, i acte seguit el Terri i el Daró, dels quals ens ocupem en el present capítol.
El Terri és fill de Banyoles, als peus del massís del Rocacorba. És l’encarregat de drenar el popular estany cap al Ter. La riera de Canaleta i cinc recs més, entre els quals cal incloure el Major, el de Cal General i el d’en Teixidor li aporten el primer cabal. Més avall, el nodreixen altres afluents menors: el Matamors, el Remençà, el Garrumbert i el Revardit.
Es diu del Terri que va encapçalar la llista dels rius més contaminats de Catalunya; l’impacte per contaminació i la forta pressió urbanística a què ha estat sotmès n’han estat els principals motius. En les darreres dècades, una creixent consciència ambiental i la construcció el 1992 de la depuradora de Cornellà del Terri, que rep les aigües residuals d’aquest municipi i també de Banyoles, Porqueres i Camós, n’han revertit el pronòstic crític. Avui el Terri depara alguna raconada que paga la pena d’explorar. Però anem a pams.
Iniciem els nostres passos a Banyoles, la vila adossada a un estany, o l’estany que ha donat fama a la vila. Banyoles traspua una tranquil·litat endèmica qualsevol dia de la setmana. Hom diria que l’assossec que emet la perspectiva horitzontal de la làmina d’aigua amara la vida de la població, tenyint-la d’un saber estar propi.
La plaça Major, d’arrel medieval, reforça la sensació d’assistir a un temps pretèrit, lent, anacrònic. Són una quarantena els arcs dovellats que la delimiten i un grapat de terrasses que la poblen, amb el permís del dia de mercat, dimecres, que anima aquest espai quadrangular. En un extrem, perviu l’escultura metàl·lica, quadribarrada, del valencià Andreu Alfaro: és el Catalan Power, més vigent que mai.
Igualment, d’aspecte medieval és la Llotja del Tint, un edifici gòtic civil del segle XV dedicat al tint de robes i teixits que es fabricaven a Banyoles i un de les pocs espais fabrils medievals catalans que conserven la seua estructura original.
La vila disposa d’altres atractius de primer ordre: la muralla medieval, el Museu Darder, on va ser exposat durant dècades la controvertida figura d’un boiximà, popularment conegut com el “negre de Banyoles”; el parc neolític de la Draga, el Museu Arqueològic de Banyoles, el monestir de Sant Esteve, que és seu fundacional de la ciutat, o la Pia Almoina.
UN ESTANY, CINC RECS I VINT PESQUERES
Per sobre de tot, l’Estany, en majúscules, ha convertit Banyoles en reclam turístic. L’encant d’aquest espai lacustre i la seua singularitat li van valdre, el 1949, la declaració de paratge pintoresc.
A l’Estany, es concentra la vida esportiva aquàtica, on el rem ostenta el màxim protagonisme. De fet, és arran d’aigua on la Federació Catalana de la disciplina en qüestió té la seu. L’activitat moderada del passeig és una altra de les experiències més sol·licitades per veïns i forasters. La volta al llac resulta una proposta plaent per a totes les edats i condicions.
A la banda de llevant, trobareu les característiques pesqueres. Es tracta d’una vintena de casetes, a l’estil de palafits, amb una relativa profusió ornamental i bastides sobre lloses de travertí que van ser construïdes al llarg dels segles XIX i XX per a la pràctica de la pesca dels estiuejants i de les classes benestants locals. Les pesqueres penetren dins la làmina d’aigua i estan connectades a terra per mitjà d’unes passarel·les, tot generant un efecte de lleugeresa no exempt de bucolisme. El 1997, les Pesqueres i Passeigs del llac de Banyoles van ser declarats Bé Cultural d’Interès Nacional com a jardí històric, un dels sis existents a Catalunya.
L’Estany de Banyoles ha patit una manipulació històrica d’ençà de la instal·lació, al segle IX, del monestir de Sant Esteve de Banyoles, quan els monjos benedictins van assecar els aiguamolls i aprofitaren els terrenys per a conreu, canalitzant el desguàs d’aigües d’aquest espai lacustre a través de cinc emissaris que ara travessen el nucli urbà. Els recs de Guèmol, Major, de la Figuera d’en Xo, d’en Teixidor i de ca n’Hort són, a més, l’origen del Terri.
Actualment, les cinc conduccions discorren soterrades i canalitzades; a trams, descobertes en patis interiors; travessen les zones d’hortes i parcs urbans. Però han esdevingut, en especial, les artèries principals d’una xarxa de recs i ramals d’alta capil·laritat que distribueix l’aigua per tota la contornada fins a desembocar al riu Terri.
Abans de prosseguir, caldrà que el viatger s’ature al monestir. Sembla que va ser l’origen de la vila medieval, la Vila Vella, i paga la pena fer-hi visita. La seua presència, sòbria, superposa les múltiples reformes i reedificacions que s’hi han dut a terme al llarg de la història. El gòtic tardà de la portada hi conviu amb l’estil neoclàssic del conjunt de l’edifici i amb el romànic català del segle XI.
En direcció a Cornellà del Terri, Borgonyà es troba a mig camí entre Banyoles i aquesta població, a la qual pertany. Al seu voltant, predomina el paisatge rural, dolç, suau. Hi alternen els camps amb les mates de bosc, els turons i les valls obertes, que fan de contrapunt a la zona més enlairada i feréstega del massís del Rocacorba. És el Pla de l’Estany en estat pur.
Borgonyà, l’origen del qual sembla que fou una explotació agrària romana, s’apinya al marge esquerre del Terri, tot i algun assentament situat a la riba oposada. És aquest el cas del veïnat de Can Figa, on s’ubicava l’antic molí de Borgonyà, un espai d’aiguabarreig del Terri amb un dels seus afluents, el Matamors.
A poc menys d’un quilòmetre, Terri avall tot continuant per l’estreta carretera, hi ha la Bastida, un edifici militar medieval on fou pres Francesc de Xetmar, l’abat de Banyoles, per part de la cavalleria castellana durant la guerra civil catalana al segle XV. Conserva alguns dels elements antics, com el pou, la capella, la cisterna o la comuna; i el seu ús actual, lluny de l’origen castrense, satisfà els pacífics plaers del turista a la recerca de tranquil·litat i de bon viure.
Desfem aquest bocí de camí i arribem a Cornellà del Terri. Malgrat especular amb un possible origen romà, el cert és que la vila prengué cos al segle XIV, quan Pere el Cerimoniós va atorgar-li la Carta Pobla i, trenta anys més tard, el 1367, se l’autoritzà a formar un consell municipal. Durant els segles XVII i XVIII, Cornellà fou escenari de les guerres amb França: a la vila, hi alternaren les tropes gal·les i les espanyoles, quan fou convertida en campament militar.
Però Cornellà del Terri entrà al segle XXI per la porta gran, de la mà de Javier Cercas, qui faria del poble l’escenari principal de la seua novel·la i èxit de vendes, Soldados de Salamina. Cercas hi narra un fet real que passa a la vila, l’atrafegada fuita de Rafael Sánchez Mazas, el fundador de Falange.
Malgrat mantenir la seua bondat, l’orografia ondulada del Pla de l’Estany obliga el Terri a avançar amb dificultats en acusats meandres. S’imposa la llei de la matèria líquida. Entre camps i llogarets les aigües troben el seu itinerari.
Santa Llogaia del Terri confirma que per aquestes latituds la vida humana s’expressa de manera atomitzada, a base de petites concentracions que es resolen en veïnats, disseminats i masies. Santa Llogaia és un poble menut, la mínima expressió; pertany a Cornella de Terri. La seua església romànica i, més encara, les troballes d’època romana testimonien l’antiguitat del lloc. De les restes romanes, la peça més rellevant és un doli localitzat el 1892 i conservat al Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants de Girona.
Ni mig quilòmetre separa Santa Llogaia de Prades, de camí cap a Ravós del Terri. Hi passem de llarg, després de travessar una estreta passera sobre el Terri, arran d’aigua, sense baranes i amb l’espai just per a un sol vehicle. La frescor que proporciona en aquest punt la conjunció del riu amb el bosc de ribera contrasta amb la calor sufocant que reverberen els camps de cereals que dominen la comarca durant els mesos de calor.
Ravós del Terri sembla no fiar-se del riu. S’hi manté a una certa distància, ubicat a la riba dreta. Erigit sobre un turó, ostenta una posició de control i alhora de defensa. Ravós té església i castell, si bé convertit en casa de pagès al segle XIX, en temps de la desamortització.
L’església parroquial de Sant Cugat va ser l’originària capella de la fortificació. Prova d’això són els merlets que coronen el campanar d’aquest temple, d’estil romànic, el qual posseeix un absis amb pilastres i arcs llombards. Si trobeu oberta l’església, entreu-hi: us sorprendran les pintures murals romàniques dels segles XII-XIII, amb la presència del pantocràtor i dels quatre evangelistes, acompanyats de dos querubins i dels símbols dels astres sol i lluna.
La carretera comarcal GI-514 és la més indicada per a seguir a poca distància el camí del Terri fins a Medinyà. Sant Andreu del Terri clou a migdia la petita comarca del Pla de l’Estany i acomiada el riu, que travessarà ben aviat la frontera imaginària del Gironès.
Sant Andreu del Terri és un poble vell i consistent, que fins el 1976 va romandre com a municipi independent. El seu terme comprenia els pobles de Ravós del Terri, Santa Llogaia del Terri i Prades, que van passar sota domini de Cornellà del Terri. Sant Andreu conserva una de tantes mostres del romànic local. El temple, del segle IX, va ser obra dels monjos de l’abadia benedictina de Santa Maria d’Amer, de la qual depenien altres esglésies o cel·les, com la de Colomers o la de Santa Maria de Càrcer.
El viatge del Terri toca la seua fi al pla de Medinyà, després de travessar el corredor mediterrani, amb l’autopista AP-7, la carretera Nacional N-II i l’eix ferroviari. L’aiguabarreig té lloc de manera discreta, en un meandre a redós de la muntanya dels Sants Metges. A partir d’ací, el Ter continua en solitari la seua peregrinació cap al Mediterrani. Serà a Torroella de Montgrí quan se li afegirà un segon afluent, el Daró, del qual parlarem en les pàgines següents.