Ivan Murray: "No ens podem permetre, com a societat, una nova teràpia de xoc"

-El turisme va registrar xifres de creixement exponencial des de 2008. De 916 milions de turistes es va passar a 1.400 milions en el període entre 2008 i 2017. Semblava un sector sense fre, de creixement il·limitat. Tanmateix la COVID-19 ha estat un esdeveniment disruptiu, també en l'àmbit del turisme. Considera que aquesta pandèmia, amb totes les restriccions que s'hi deriven, pot significar un abans i un després per al sector?
-És difícil fer pronòstic ara mateixa perquè el grau d'incertesa és molt elevat. Crec que aquesta pandèmia és un senyal que ens avisa que hem funcionat d'esquena als equilibris de la biosfera. Hem trencat els equilibris naturals, s'han desencadenat les conseqüències d'aquest trencament i ara ens sembla que tot el nostre món col·lapsa.
Respecte del turisme, no hauríem de perdre de vista que de la crisi de 2008 vam eixir convertint el turisme en el pal de paller de l'economia. Es va destruir molt de teixit productiu i el van substituir per una economia cada volta més turistitzada. El turisme ha crescut a un ritme frenètic, fins i tot molt per sobre del que els més optimistes pronosticaven. La darrera dècada s'ha produït una explosió turística que ha sobrepassat tots els pronòstics i ara tenim una economia totalment abocada a aquesta activitat, que genera llocs de feina molt precaris i molta explotació. De fet, no hauríem de perdre de vista que aquesta dinàmica s'ha intensificat allà on les condicions laborals i de regulació resultaven més laxes, tot donant per bones lògiques absolutament extractivistes.
Ara ens trobem amb una economia que té en el turisme el seu pal de paller i això ens generarà molts problemes. Alguns ja fa molt de temps que advertim de com de perillós era eixir de la crisi per la via d'intensificar l'activitat turística. Caldrà veure quines són les conseqüències per a territoris que, com les Balears, tenen un altíssim percentatge de la població, treballant en aquest sector.

Fins ara tots creiem que el turisme sempre podia continuar creixent. La pandèmia, amb el seu caràcter disruptiu, ho qüestiona. S'ha trencat el paradigma del creixement turístic perpetu?
Estem en un punt d'inflexió, però caldrà veure cap a on. Aquesta és una crisi que afecta de ple al turisme, perquè aquest està fortament vinculat al transport aeri. Ha estat, de fet, gràcies a la proliferació del transport aeri que ha esdevingut una pandèmia d'abast global. La hipermobilitat està en la base d'aquesta pandèmia. Com diu l'historiador i teòric urbanista Mike Davis, el que s'està posant de manifest és que el virus és el capitalisme en la seua versió més salvatge. Sense aquest model de capitalisme no s'explica la propagació del virus amb aquesta virulència.
És previsible que la hipermobilitat quede molt tocada i, per tant, també el turisme tal com el concebem a hores d'ara. Això no significa que no el puguem repensar, però ens hem de replantejar les lògiques d'extracció, de plusvàlues i de beneficis constants a partir del diferencial de rendes. Segurament caldrà redefinir-ho cap a models de turisme de proximitat i altres maneres d'organitzar i viure l'experiència de conèixer llocs nous.

Són moltes les veus que aquestos dies reclamen replantejar el nostre model de vida, també el relatiu a la hiperconnexió aèria. Creu que recuperarem les pautes de mobilitat d'abans o, per contra, hi haurà un replantejament efectiu d'aquesta qüestió?
Si es redefineix significa un trencament del model d'organització socioeconòmic. No seria una ruptura com el crac del 29, sinó més bé com una ruptura molt més profunda, com ara la que va significar els trencaments de l'edat mitjana. Representaria una transformació brutal de la societat. Perquè aquesta societat està pensada amb el paradigma dels circuits llargs, la hipermobilitat organitzada per grans corporacions controlades per uns pocs fons d'inversió que marquen la pauta i prioritzen les extraccions de beneficis ràpids. Tot això està en dubte. Ara bé, cap on anirem? Tot dependrà de molts factors.
Segur que aquest capital tan agressiu, que ha fet tant de mal durant tants anys, no afluixarà. Des que ha esclatat la crisi del coronavirus, han fet negoci i han tret benefici. Hi haurà una forta resistència. El que passa és que a diferència d'altres moments el que tenim en joc ara és la vida de la humanitat. La covid el veiem ací i ara. Malgrat les resistències del capital violent, també hi haurà resistències des de l'àmbit de la societat organitzada que confio que pressionarà per agafar altres camins.

En aquest sentit, sembla que hi ha una part de l'opinió pública que s'ha adonat de la importància de tenir uns serveis públics de sanitat ben equipats. Aquesta presa de consciència creu que tindrà alguna conseqüència en el mitjà i llarg termini?
Lliçons sempre es poden traure. Ara bé, després cal tenir en compte la correlació de forces pre-existents. En el fons hi ha una disputa permanent. El que és evident és que si el capital s'ha expandit com ho ha fet ha estat gràcies al fet que s'ha cruspit moltes esferes de la vida social. La societat ha estat espoliada.
De fet en la qüestió de la covid estem patint una mirada occidentalo-cèntrica brutal: es parla molt de les nostres mancances però poc de les mancances a altres societats que en les darreres dècades han estat espoliades per les lògiques mercantilistes capitalistes. Cal pensar en els països africans o en alguns països llatino-americans o del sud-est asiàtic. Hem de plantejar-nos si volem tenir una societat que regala la seua riquesa a uns capitals depredadors que no retornen res a la societat, un capital que a cada nova crisi surt més beneficiat. Al marge de la sanitat, ens hem de plantejar aquest debat en moltes esferes de la vida. Hem de desmercantilitzar moltes esferes de la vida.
La crisi anterior va estar molt relacionada amb l'especulació immobiliària i vam eixir d'ella tot reforçant aquell capital especulador. Això ho tenim massa viu. Aquesta crisi també ens posa davant els ulls que hem tingut una sanitat espoliada que ara ha de fer front a una situació d'emergència amb molt pocs recursos. Si s'aplica la mateixa recepta de 2008, la sortida serà més privatització i més mercantilització, i per tant més exclusió. No hauríem de repetir les mateixes errades. Tenim les lliçons d'una crisi molt recent; ara caldria no caure en els mateixos errors.
En l'anterior crisi, els qui n'estàvem damunt, potser vam parar excessiva atenció a les causes i no vam posar tant d'interès en com n'eixiríem. Això no ens pot tornar a passar. Espero que, com a societat i sobretot a través del moviment social, tinguem capacitat per reaccionar. No ens podem permetre com a societat una nova teràpia de xoc, perquè aquesta teràpia de xoc ens matarà.

Però estem en una situació de por extrema. En l'anterior crisi estava en joc la feina, l'habitatge... Ara el que està en joc és la mateixa vida. En un context així, és difícil que la gent no actue instintivament i accepte coses que, en condicions normals, no hauria acceptat de cap manera.
Crec que tenim múltiples pors. La primera és la por a perdre la vida; la segona la por i la incertesa que et genera l'endemà. És una situació terrible perquè genera paràlisi i un clima d'acceptació de cessió de quotes de llibertat. I això pot ser aprofitat per emprendre polítiques properes als règims autoritaris. Hi ha autors com César Rendueles diu que cal tenir cura d'aquesta por i prendre decisions col·lectives. Perquè la por pot ser un bon vehicle de protecció i per tant poden sorgir poden sortir xarxes més cooperatives i solidàries.
Ara bé, el que veiem és que molt sovint és que aquesta por es pot canalitzar per vies més autoritàries i això ens condueix vés a saber on. A més quan les decisions es prenen en estructures més opaques, més tocs autoritaris poden tenir aquests tipus de decisions. Crec que és un dels grans riscos en què ens trobem ara mateixa.
Veiem que una de les esferes del capital que més ben parades estan sortint són les companyies tecnològiques, que ens vigilen, modulen el nostre comportament i disciplinen la societat. És el capitalisme de vigilància de què parlava Shoshana Zuboff, la qual apuntava algunes coses que ara han estat completament superades per la realitat. El que veiem és que s'està instal·lant un estat d'opinió segons el qual la gestió xinesa ha estat la correcta, mentre la gestió italiana o espanyola ha estat nefasta. Hem d'anar molt alerta amb aquest estat d'opinió perquè s'està alimentant un clima per cedir certes esferes de drets civils que poden donar peu a una versió xina del capitalisme occidental, amb noves formes de gestió social, molt controlat, més vigilat i per tant més disciplinat. A més tot s'ha produït molt ràpid. Jo encara estava paint coses de l'anterior crisi i, de sobte, ens trobem amb açò.

Això que comentava ens situa en un dilema força interessant: hem de cedir el dret individual a la intimitat en benefici del col·lectiu?
Jo estic convençut que la sortida d'aquesta crisi ha de passar per reforçar les estructures socials democràtiques. Les sortides autoritàries acaben tenint un preu molt alt. Hem de pensar com volem ser després d'açò que ens està passant. Hem de sortir per vies molt més democràtiques, no per la via de l'autoritarisme.
El més curiós és que es plantegen aquests mecanismes que aprofundeixen en la lògica d'un capitalisme cada volta més complex però també amb més dificultats per reproduir-se però no apareix un replantejament d'aquest sistema. Està en runes però no ha caigut del tot i encara no sabem si s'aixecarà una cosa nova.
Hi ha molts autors que fa temps que parlen de la ruptura metabòlica dins la crisi ecològica i sobretot en relació a l'expansió de l'agroindústria i com aquesta trenca els hàbitats i exposa l'espècie humana a la influència de les malalties per a les quals no tenen defenses. Aquest és un bon moment per retornar a Rob Wallace i el seu llibre Big farms make big flu ('Grans granges provoquen grans grips') perquè allí ja explicava de la possibilitat creixent d'una gran pandèmia relacionada amb l'actual model agroindustrial. Són models que fins ara mai no s'havien qüestionat però que potser a partir d'ara haurem de començar a plantejar-nos.

Quina opinió li mereix el paper de la Unió Europea?
Fa anys que alguns denunciem aquesta UE de mercaders i banquers. El que s'ha vist en aquesta reacció dels estats europeus sobretot els més poderosos ha estat molt lamentable. Ho va dir el president de Portugal d'una forma excepcionalment clara. Ara encara de forma molt més sagnant, però no es mouen d'on estaven. Sabem a qui defensen i per qui fa feina aquesta UE. És increïble que amb la magnitud de la tragèdia que estem vivint continuen amb aquesta inflexibilitat. Esperàvem un poc de sensibilitat i no aquesta superioritat moral. Ens tracten amb el menyspreu de qui pensa que no ens mereixem ni viure. Si la crisi en el sud va ser tan bèstia fou perquè l'especulació immobiliària s'alimentava del capital financer alemany.
Siga com siga, la UE no ha estat a l'altura. La seua preocupació és mantenir tranquils els mercats dels capitals, que sempre guanyen. Això és una aberració absoluta i resulta insultant.
La setmana passada el Banc Central Europeu va posar en marxa mecanismes de flexibilització monetària i va posar un mecanisme de 750.000 milions d'euros. A primera vista, tenia bona pinta. Ara bé, els qui tenen accés a aquests diners són els mateixos de sempre, no les petites i mitjanes empreses, ni tampoc els Estats, que han d'anar a un banc per demanar aquests diners perquè el BCE no els els dona directament. Crec que podem dir clarament que ens han pres per estúpids en el conjunt de la societat. Som moltes vides les que estan en joc i el futur no hauria d'estar en mans d'aquestes institucions que només pensen en el gran capital. El que ens cal és una Unió Europea que pensi en termes d'unió fiscal, salari mínim comú, banca pública... És a dir, una Unió Europea al servei de les persones i no els grans capitals.
Si no ens ajuda la UE ho tindrem complicat. A l'Estat espanyol el teixit productiu s'ha destruït per donar pas al turisme. Si no es reactiva -com sembla què passarà-, què passarà?

Exceltur estima unes pèrdues superiors als 6.000 milions d'euros només a les Balears i una caiguda del PIB turístic que podria ser superior al 40%. Vostè és contrari a un model econòmic amb un grau de dependència tan alt respecte del turisme. Ara bé, no sembla molt realista pensar que aquesta dependència canviarà de la nit al dia, i menys encara en les circumstàncies actuals.
Crec que precisament es donen les circumstàncies per intentar una desturistització de les nostres economies. Ens cal crear economies més complexes, menys vulnerables i diverses. En l'anterior crisi, es va optar per ampliar hotels a través de crèdits de l'ICO, flexibilització laboral... Fou una equivocació gran del govern de Rodríguez Zapatero. Ens cal apostar per construir una economia molt més diversa i menys depenent de l'exterior. Perquè ara hem tingut aquesta crisi, però estem en un context en què hem de repensar el model de creixement econòmic. Cal capgirar el model. No podem dependre del combustibles fòssils, ni podem continuar amb usar i llançar com si res no passara. Ens cal un procés de desmercantilització.