L'aeroport del Prat de Barcelona era pràcticament buit. La pandèmia del coronavirus, la qual estava en plena expansió a l'Estat espanyol, havia comportat la cancel·lació de la gran majoria de les rutes aèries. El temor a la importació de contagis de països com ara Itàlia obligava a extremar les precaucions. Amb aquesta mirada preventiva, la Unitat Militar d'Emergències (UME), una brigada creada per l'expresident socialista José Luis Rodríguez Zapatero per a situacions excepcionals de crisi humanitària a l'Estat espanyol, desinfectava les diferents terminals. Una tasca que repetirien al llarg de les setmanes en altres infraestructures, així com en residències de la tercera edat.
L'actuació de l'UME a l'aeroport del Prat, tanmateix, sembrava dubtes dintre dels sindicats de bombers de Catalunya. Alfons Tormo, d'Intersindical-CSC, denunciava a les xarxes socials la qualitat d'aquella intervenció. «Sóc bomber, químic i formador en risc químic i biològic», s'hi presentava per assenyalar que els vestits blancs emprats per l'UME eren «de protecció enfront dels líquids» i no «enfront de la pols i partícules sòlides». «La immensa majoria de vestits blancs únicament serveixen per protegir-te del contacte en un ambient de pols», exposava sobre els uniformes escollits. «Els vestits antiesquitxos no són de paper, ni de cel·lulosa. Són de materials plàstics polímers, els quals suporten el contacte amb productes químics més de 480 minuts. En el risc biològic, són els més adients», apuntava sobre la indumentària adequada per realitzar aquesta mena de tasques. «O no en saben, o només és propaganda institucional de baix fons», censurava.
Aquesta crítica d'un representant sindical al treball executat per l'UME coincidia amb les reiterades queixes que han expressat els bombers des de la creació de la brigada castrense, les quals s'han repetit durant les primeres setmanes d'aquesta crisi sanitària. Tal com va desgranar EL TEMPS, diversos sindicats van retreure la ineficiència, la manca de productivitat i l'elevat cost que suposava l'UME. De fet, advertien que la seua potenciació era una mena de cavall de Troia per militaritzat i recentralitzar les emergències. Els símptomes d'aquella estratègia, segons apuntaven, era la manca de mitjans, la precarietat laboral i la progressiva introducció de l'UME en els organismes encarregats de gestionar les emergències a les diferents autonomies. Al seu torn, alertaven que l'operació tenia guanys per als polítics gràcies a la impossibilitat dels militars de tenir sindicats. «Els bombers som un col·lectiu incòmode, ja que, per exemple, ens neguem a practicar desnonaments», indicava Ian Garcia, bomber d'Intersindical Valenciana.
El protagonisme de les forces armades, especialment de l'UME, en la resposta a la crisi sanitària del coronavirus també ha generat reaccions des de les entitats de pensament que promocionen els drets humans i una cultura de la pau, com ara el Centre Delàs de Catalunya. «Les mesures decretades pel Govern de l'Estat espanyol atorguen a l'exèrcit, principalment a través de la Unitat Militar d'Emergències, un paper destacat en la gestió de la crisi. L'UME només compta amb una reduïda assignació específica dins del pressupost del Ministeri de Defensa, que l'any 2018 va ser de 31 milions (un 0,32% dels 10.200 milions de despesa de Defensa). Unes actuacions, per tant, que semblen respondre més a un llavat de cara i a una manera de legitimar les forces armades», denunciaven en un comunicat. «La seua tasca hauria de ser duta a terme per cossos de protecció civil, que estan especialitzats en aquestes feines però que disposen de plantilles i recursos molt més modestos», reivindicaven.
«L'UME neix en un moment en el qual les forces armades necessitaven millorar la seua imatge de cara a la ciutadania. I per aconseguir una percepció més positiva, va crear-se una unitat destinada a salvar civils en temps d'emergència. Amb la presència de l'UME, i de manera més accentuada en aquesta crisi sanitària, s'està traslladant la consideració que els militars han vingut per salvar-nos i que ens aporten seguretat», interpreta Gemma Amorós, antropòloga i investigadora al mateix Centre Delàs sobre la cultura de la defensa. «Els estats, en la seva versió antigues com modernes, han concebut l'exèrcit com a l'instrument fonamental del seu sistema de seguretat. I com que hi ha aquest disseny de seguretat al voltant de les forces armades, els estats recorren als militars en les situacions de crisi», complementa Antoni Soler, president de FundiPau.
A parer de Soler, la creació de l'UME, «a banda d'un rentat de cara de les forces armades, és la màxima expressió d'aquesta tendència». «No hi ha cap argument sòlid, més enllà d'un rerefons propagandístic, per defensar que una unitat de les característiques de l'UME sigui castrense. Dintre de l'àmbit de la protecció civil, caldria impulsar un cos específic d'aquesta mena per respondre a catàstrofes. Podria estar incardinat dintre dels bombers, per exemple», suggereix. I anota: «Abans de la creació de l'UME, l'últim record que tinc de la intervenció de l'exèrcit en situacions d'emergència era de petit al poble dels meus avis». «La qüestió no és si ha d'intervenir l'UME, la qual faltaria que no actuara si l'administració està destinant uns diners per finançar aquesta brigada. La discussió ha de ser perquè no és un cos civil i s'ha estructurat a través de l'exèrcit», puntualitza.
«Crec que hi ha un desconeixement de la tasca i de la qualitat de l'UME», contraposa Gemma Galdon, analista i investigadora en Seguretat del departament de Sociologia de la Universitat de Barcelona. «És cert que està integrada a les forces armades, però l'UME està conformada per militars que reben una formació molt solvent en emergències i salvació de civils en crisis excepcionals. Els seus coneixements per afrontar situacions d'emergència amb risc d'atemptats químics, biològics o radiològics és extraordinari», replica. I assenyala: «Són una referència mundial en aquest àmbit».
Malgrat defensar la tasca desenvolupada per l'UME, la també exdirigent estatal de Podem afirma que «caldria obrir el debat sobre si aquesta unitat hauria de tenir un caràcter civil». «Tenim uns serveis mèdics i d'emergències que estan pensats per a situacions de normalitat, i la plantilla està ajustada per a situacions quotidianes. Fins a la creació de l'UME, no s'havia pensat mai a comptar amb una unitat capacitada per respondre a emergències excepcionals. I amb uns serveis públics d'emergències profundament infrafinançats i víctimes de les retallades, tenim una dependència major respecte de l'UME. De fet, si comptarem amb un cos civil de l'especificitat de l'UME, estaria infrafinançat. Des del pragmatisme, i encara que preferisca que siga un cos civil, crec que l'única manera de tenir-lo ben dotat és a dintre de les forces armades», opina.
«Els exèrcits actuals estan concebuts amb la mateixa mirada que a principis del segle passat. Són cossos preparats per a la guerra que s'han quedat, de vegades, desfasats per afrontar els problemes de seguretat del nou segle», intervé Cécile Barbeito, politòloga i investigadora a l'Escola de la Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona, qui amplia: «Al seu desfasament en les seues actuacions, se suma una percepció sovint negativa de la despesa militar, la qual evidència a l'enquesta del CIS de setembre i octubre de 2019 sobre política fiscal. Aquest sondeig recull l'opinió dels ciutadans sobre les diferents despeses, és a dir, sobre defensa, sanitat, obres públiques o educació. Només el capítol de la despesa en defensa acumula uns percentatges tan elevats en desaprovació a la seua despesa».
La percepció negativa dels ciutadans i la manca d'adaptació a les problemàtiques actuals ha comportat, segons la investigadora, «la progressiva entrada de les forces armades en àmbits que estaven reservats per a la societat civil». «S'ha de tenir en compte que Defensa és l'únic ministeri que compta amb una partida destinada a fomentar i justificar a través de materials didàctics, premis i publicacions la funció de les forces armades. Això seria impensable, per exemple, a Sanitat. A conseqüència d'aquests problemes que arrossega l'exèrcit, els militars s'han introduït en camps com ara l'acció humanitària, malgrat no ser un agent imparcial i que les seues intervencions tinguin un cost més elevat que les practicades per les ONG. No debades, són incursions destinades a rentar la cara a l'exèrcit, la qual cosa també ocorre amb l'UME», raona. «La militarització d'aquests espais és un intent de les forces armades per reinventar-se», reforça.
«Aquesta actitud, però, no ha sigut única de l'Estat espanyol», compara. I narra: «França i Itàlia també han augmentat les facultats de l'exèrcit per superar la crisi del coronavirus. Regne Unit, en canvi, només ha emprat les forces armades per muntar un hospital de campanya. I Bèlgica no ha recorregut en cap cas als militars». «La militarització de la gestió de les emergències és, al remat, una decisió de prioritats i voluntats polítiques», sosté.
Controls militars i llenguatge bèl·lic
Al decret d'alarma per reduir l'expansió del coronavirus, el Govern espanyol integrat pel PSOE i Unides Podem ha atorgat la condició d'agents de seguretat a la policia militar. No debades, hi ha hagut unitats militars que no formen part de l'UME que han col·laborat amb les forces de seguretat en la realització de tasques de control de l'ordre públic, com ha succeït a Cullera (Ribera Baixa) o a Picassent (Horta). També a poblacions murcianes i aragoneses. Fins i tot, s'han practicat retencions a ciutadans, com va denunciar a través de les xarxes socials el periodista Miquel Ramos. «En cada control hi ha quatre persones, i ens posem principalment en les rotondes d'accés a Calatayud per controlar que els moviments es reduïsquen al mínim imprescindible i que el nombre de persones per utilitari siga el permès», explicava a la Cadena Cope, el tinent Lázaro, de l'Esquadró de Suport al Desplegament Aeri (EADA), amb base a Saragossa.
«No hi ha un problema de seguretat perquè l'exèrcit haja de col·laborar en les tasques d'ordre públic. És innecessari», denuncia Soler. Des del Centre Delàs, Amorós apunta en la mateixa direcció: «No està justificat. Aquesta col·laboració forma part de l'estratègia traçada per les forces armades d'integrar-se cada vegada més en els àmbits de les emergències i de la seguretat, especialment de fer porosa la línia entre defensa i seguretat». «És important distingir entre policia i exèrcit. Qualsevol confusió és perillosa en democràcia», adverteix Galdon.
La diferenciació entre seguretat i defensa, segons apunta Amorós, «és notablement clara». «Des de les forces armades, s'hi pregona una cultura de la defensa en la qual els militars són els encarregats de protegir la societat i els garants de la seua seguretat. La seguretat, al contrari que la defensa, posa el focus en prevenir, en crear condicions de benestar. O dit d'una altra manera: en tenir una sanitat i una educació pública i de qualitat, en invertir en investigació, garantir l'accés a l'habitatge, etc. És a dir, en tenir una vida digna», il·lustra. «L'exèrcit vol transmetre seguretat a través d'un discurs militarista, el qual identifica als ciutadans com a soldats i al virus com a enemic», complementa.
«Tant l'exèrcit com determinades autoritats estan emprant un llenguatge bèl·lic en les seues compareixences. Les expressions militars com ara 'derrota', 'vèncer' o 'lluitar' estan presents a tota hora. Hi ha diferència entre apel·lar a la consciència cívica dels ciutadans i a un esforç compartit i fer-ho emprant un llenguatge militarista que no té gaire sentit en una crisi sanitària», censura Soler. «No s'entén que un govern que s'autoproclama progressista i feminista empre un llenguatge militar per descriure una situació de cures i de suport mutu entre les persones. Estem vivint una situació en la qual prevalen valors com la solidaritat, el qual té poc a veure amb la ideologia castrense», coincideix Barbeito, qui critica «l'excessiu protagonisme dels militars en la crisi sanitària».
Un llenguatge castrense que pot convertir-se en la llavor per experimentar un creixement de l'acceptació d'actuacions autoritàries. O, si més no, així ho considera Soler: «De l'anterior crisi, vam sortir afeblits amb drets i amb més inseguretats. Això ha provocat que moltes persones se senten atretes per la seguretat demagògica i irreal que ofereix la ultradreta. Aquest reforç dels discursos militaristes pot derivar en un creixement i en una major acceptació dels plantejaments autoritaris, els quals solen estar encarnats per formacions d'extrema dreta». «Hi ha risc que aquesta militarització pensada per combatre un enemic exterior es transforme en lluitar contra qualsevol enemic interior a l'Estat espanyol», amplia Amorós.
«L'Estat s'ha extralimitat quan, de vegades, ha atorgat als militars un paper d'ordre públic inadequat, com va ocórrer amb la vaga dels controladors aeris. Ara bé, crec que cal distingir entre l'actuació de l'UME i el desplegament efectiu de l'exèrcit. En cas contrari, perdrem credibilitat en cas que hàgem de denunciar una militarització real de l'ordre públic», avisa Galdon, qui «no creu que d'aquesta crisi sanitària hi haja una sortida de reforç de les pulsions autoritàries».
Des del Centre Delàs, però, discrepen: «La presència de l'UME i de militars armats als carrers representa una militarització de la vida pública que podria ser el precedent de futures mesures repressores que hem de rebutjar i condemnar fermament». «La nostra seguretat i protecció no es poden continuar gestionant amb estructures militaritzades, les quals pretenen defensar els suposats interessos dels estats-nació i les seves fronteres. Perquè les grans crisis del segle XXI no entendran de fronteres», afirmen des del centre. «En aquesta crisi del coronavirus, ens hi juguem molt. Ens hi juguem una sortida amb respostes humanes o militaritzades», assenyala Barbeito, qui conclou: «Dependrà de si la societat és capaç de transmetre un missatge d'oposició a la resposta que s'està donant per sortir de les situacions d'emergència, siguen causades per un virus o pel canvi climàtic».