El 1961 s’estrenava Viridiana. La pel·lícula la va dirigir Luis Buñuel (1900-1983) i la va coproduir un jove Pere Portabella que acabava de superar la trentena. Aquell drama, reconegut amb la Palma d’Or, el màxim premi del Festival de Cannes, va generar un important escàndol a l’Espanya franquista, que va forçar Portabella a marxar a l’exili italià. Buñuel no va haver de marxar, perquè va dirigir el film des de Mèxic.
Tot just dos anys abans, Josep Benet s’implicaria a fons en l’educació política dels joves que havien de canviar el futur del país. A tall d’exemple, una quinzena de valencians que encara no havien fet vint anys arribaven a Montserrat en un tren que havia partit el dia abans des de l’Estació del Nord de la ciutat de València. L’operació, totalment clandestina, comptava amb el finançament de Max Cahner (1936-2013), Jordi Pujol i Josep Benet (1920-2008), entre altres. El que havien de ser unes lliçons d’educació política van acabar convertint-se, també, en l’inici de tot el moviment cívic i polític del País Valencià en un moment en què el franquisme no semblava tindre data de caducitat.
Poc després, a inicis dels seixanta, Portabella i Benet es van trobar per primera vegada. Tots dos ja havien participat de la política clandestina. “Tots dos érem coneguts als cercles intel·lectuals barcelonins”, recorda el director de cinema. Tots dos procedien del món de la cultura. El de Portabella era més artístic, més creatiu. El de Benet era més acadèmic, més científic. El santuari de Pompeia, ubicat a l’avinguda Diagonal de Barcelona, tot just a l’entrada del barri de Gràcia des del passeig homònim, va ser el primer punt de trobada de tots dos. L’artífex d’aquella reunió era el també director de cinema Joaquim Jordà (1935-2006), que els posaria en contacte -a tots dos i a molts altres- per primera vegada.
L’església va ser construïda a inicis del segle XX sota la direcció d’Enric Sagnier (1858-1931), un dels arquitectes amb més presència a la capital catalana. Pompeia, que pertany a l’ordre dels caputxins, era un altre nucli de reunions polítiques clandestines de l’època. Precisament d’aquella ordre religiosa sorgiria l’anomenada caputxinada allà pel 1966. Va ser el primer moment en què Benet i Portabella van col·laborar junts, tal com recorda aquest últim.
El març de 1966 es constituïa el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. La creació de l’entitat se celebrava al convent dels Pares Caputxins de Sarrià. Entre els presents hi havia Josep Benet amb altres històrics com ara l’arquitecte Oriol Bohigas, les escriptores Montserrat Roig (1946-1991) i Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), els poetes Salvador Espriu (1913-1985) i Joan Oliver (1899-1986), l’historiador Jordi Rubió (1887-1982), el pintor Antoni Tàpies (1923-2012), l’activista Lluís Maria Xirinacs (1932-2007) o els polítics Raimon Obiols i Jordi Solé Tura (1930-2009), entre mols altres. No hi va poder ser Pere Portabella, que recorda que va patir un imprevist amb el cotxe. Sí que ho van fer mig miler de persones que van patir la persecució policial després d’aquella reunió clandestina que acabaria derivant, després de molts episodis d’efervescència antifranquista, en l’Assemblea de Catalunya.
Va ser precisament en aquells episodis immediatament posteriors a la caputxinada quan Portabella i Benet col·laboraren estretament. La repressió contra la caputxinada va obligar els membres de l’oposició a la dictadura a trobar maneres -sempre clandestines- de traure diners per poder pagar defenses, multes i totes les despeses derivades d’aquella repressió despietada.
La Taula Rodona (1966-1973), primera plataforma unitària contra el franquisme a Catalunya, antecedent de l’esmentada Assemblea, continuaria reunint tots dos protagonistes amb la resta dels partits, entitats i personalitats que s’oposaven al règim. “Calia intentar ser útils des del punt de vista del suport internacional”, recorda Pere Portabella. Presidida pel també esmentat Jordi Rubió, Portabella i Benet van conèixer Antoni Tàpies en aquella Taula Rodona, amb qui van contactar amb una galeria d’art de París perquè els donara ajut econòmic i contribuïra a la publicitat internacional d’aquella institució popular d’oposició al règim. “Va ser un èxit”, recorda Portabella. En aquell context, Josep Benet va ser qui es va encarregar, tal com recorda el director cinematogràfic, de contactar amb el despatx de Salvador Casanovas (1927-2012) “per estipular un sistema econòmic que gestionés els ajuts econòmics contra els represaliats”. Hi havia implicats Pablo Picasso (1881-1973), Joan Miró (1893-1983) i altres artistes de prestigi internacional que van cedir obres pròpies que sumaven la xifra de 2,3 milions de pessetes de l’època. Una quantitat que havia de servir per pagar les despeses de la repressió contra l’esmentada caputxinada. “Amb Josep Benet a la Taula Rodona vam poder muntar aquella operació clandestina”. Portabella recorda un viatge a París en què es va presentar en un despatx d’advocats, on va presentar un codi i va rebre una maleta amb els diners. De tornada a Barcelona, Benet i Portabella portarien el maletí al despatx de Casanovas, qui també participava a la Taula Rodona i qui pocs anys abans havia defensat Jordi Pujol en el judici a què el llavors futur president havia estat sotmès per part de les autoritats franquistes.
Cap a l’inici d’una nova era
Josep Benet havia nascut a Cervera (Segarra) l’any 1920. Ja en Barcelona des de l’època d’estudiant, s’havia implicat des de ben jove en els moviments d’oposició al franquisme, malgrat l’hostilitat del règim, especialment durant els anys quaranta. Conforme passaven els anys augmentava, també, la seua implicació política fins arribar als temps de l’Assemblea de Catalunya (1971-1977). Abans també s’havia jugat la pell com a editor clandestí amb les Edicions Catalanes de París, dirigides -entre altres- pel valencià Àngel Castanyer (1937-2019) des de la capital francesa i adreçada a abastir les joventuts del país del bagatge intel·lectual censurat pel règim. Benet n’havia estat l’ideòleg d’aquell invent des de Barcelona amb l’objectiu de posar els Països Catalans al centre de la producció editorial intel·lectual. Amb aquella editorial clandestina els catalans pogueren redescobrir l’històric líder del POUM Andreu Nin (1892-1937) o el periodista Agustí Calvet Gaziel -1887-1964, director de La Vanguardia entre 1920 i 1936-; com també consolidar al món editorial escriptors que serien de referència des de llavors, com ara l’esmentada Maria Aurèlia Capmany o el mateix Josep Benet, que feia camí com a historiador d’interminable producció acadèmica.
Aquest historiador, educat també a l’escolania de Montserrat, que va arribar a estar molt a prop d’Unió Democràtica de Catalunya i que, per tant, defensava un pensament catòlic que contrastava amb bona part de l’oposició antifranquista, mai no va incomodar els seus companys de lluita, amb qui els unia la necessitat de reconstruir el país després de dècades i segles de derrota. El país entès fins Guardamar del Segura, atès que Benet sempre va tindre la inquietud d’unificar els Països Catalans. Un objectiu que no compartien tots els seus companys.
Prova d’aquest propòsit era la idea de fer un himne conjunt dels Països Catalans, propòsit que va defensar fins els seus últims dies, tal com deia en una entrevista concedida a aquest setmanari, publicada al número 881, de la primera setmana de maig del 2001, tot just després que Benet abandonara la direcció del Centre d’Història Contemporània: “Sobre els Països Catalans, el primer que s’ha de crear és la consciència entre la gent. Ara com ara, ni tan sols tenim un himne comú”, lamentava.
El seu compromís no era només de paraula. En plena Transició, Benet integraria la comissió de l’Estatut d’Elx. Amb Max Cahner, Joan Fuster (1922-1992), Rafael Ribó, Eliseu Climent i Enric Solà, el propòsit era dotar el País Valencià d’una estructura autonòmica ambiciosa i d’un plantejament nacional de base, amb l’horitzó indefugible dels Països Catalans. No cal dir que aquell Estatut no va deixar mai de ser un projecte, si bé l’Estatut definitiu es va nodrir, en bona part, d’aquell treball frustrat. Posteriorment, ja al 1979, Benet també seria un dels redactors de l’avantprojecte de l’Estatut català d’aquell any.
Dos anys abans, en les eleccions estatals constituents, Josep Benet continuaria coincidint amb Pere Portabella. Tots dos esdevindrien senadors amb l’Entesa dels Catalans, la llista integrada pel PSC, PSUC, Esquerra Republicana, Estat Català i candidats independents. Entre aquests últims es trobaven Benet i Portabella, que assumien aquella candidatura com el resultat de l’evolució de l’àmbit del qual procedien: la Taula Rodona, l’Assemblea de Catalunya i, en definitiva, les plataformes unitàries constituïdes per assolir un objectiu comú. La victòria catalana de l’Entesa al Senat va ser aclaparadora: 12 diputats, tres per cada demarcació.
“Ni Benet ni jo érem líders de cap partit”, recorda Portabella, qui el defineix com “un intel·lectual amb compromís definit i un acadèmic molt ben preparat”. El fet que cap dels dos depenguera de cap formació política inspirava confiança al director cinematogràfic, qui va guardar bona sintonia amb Benet durant l’etapa al Senat. Tal com recorda Portabella, Benet va ser l’artífex a la cambra alta, entre més coses, de garantir la possibilitat de triar senadors per designació autonòmica. “En aquell moment aspiràvem a fer bé les coses, a millorar-les. Ara tot es redueix al debat de qui és millor que qui”, lamenta l’exsenador.
A Catalunya, a les primeres eleccions de la represa democràtica (1980), Benet mantindria el compromís polític i esdevindria cap de llista del PSUC, que seria el tercer partit més votat, amb 25 escons, per darrere del PSC i de Convergència i Unió, que va quedar ben lluny de la majoria absoluta. Tot i que Benet estava ben considerat entre entitats obreristes com ara els sindicats majoritaris o partits com el PSUC, hom es preguntava si el seu origen catòlic, el seu pas per Unió Democràtica i els seus vincles amb Pujol durant la lluita antifranquista no podien incomodar el futur president en el moment en què Benet va preferir representar l’oposició a la llavors recentment creada Convergència Democràtica de Catalunya. “Jo crec que sí”, diu Portabella. “Imagino que això no va caure massa bé al president Pujol”.
Curiosament, Benet, tot i ser cap de llista al Parlament amb el PSUC el 1980 -quan també va esdevenir diputat per Girona Pere Portabella-, va preferir passar al grup de no adscrits per mantenir la independència del partit. Aquell gest, ben valorat pels qui ara exigeixen noves formes de fer política allunyades dels partits tradicionals, ja el va tindre Benet dècades enrere. La possibilitat de fer un tripartit alternatiu a Jordi Pujol amb el socialista Joan Raventós (1927-2004) com a president, que havia de comptar amb el suport del PSUC i d’Esquerra Republicana, llavors liderada per Heribert Barrera (1917-2011), es va esvair quan els republicans van preferir fer president el candidat convergent, que iniciava una llarga hegemonia política de 23 anys.
Anteriorment, la relació entre Josep Tarradellas (1899-1988) i Josep Benet no havia estat fàcil. El president a l’exili mai no va deixar de qüestionar públicament l’Assemblea de Catalunya, atès que la considerava una entitat suplantadora de la Generalitat, que restava a punt de ser restablerta. “Ens deia que trepitjàvem territoris gairebé impresentables”, recorda Pere Portabella. Una mostra de la dificultat de les relacions en un temps en què tothom estava condemnat a entendre’s.
Últims anys en política i retirada
Més evident va ser la tensió de Benet amb el president Pujol. El moment més àlgid arribaria el 1982, quan el candidat del PSUC va plantejar una moció de censura al Parlament, tot i saber que no reeixiria. Aquella operació va servir per intentar reforçar la imatge del PSUC com a partit d’oposició al pujolisme en un moment en què les tesis eurocomunistes promogudes per distints dirigents europeus -Enrico Berlinger, Santiago Carrillo o Georges Marchais- miraven de distanciar els partits comunistes del model soviètic. Els partits, que quedaren ben enfrontats internament, mai no es van recuperar d’aquella divisió i en molts casos van haver d’optar per la refundació. Va ser així com el 1987 va nàixer Iniciativa. El PSUC passava a ser un símbol entranyable del passat.
Abans, el 1984, amb el partit ja dividit, Josep Benet ja havia renunciat a la reelecció i el partit, encapçalat per Antoni Gutiérrez Díaz en les següents edicions catalanes, passaria de 25 a sis diputats. Benet iniciaria la seua etapa com a director del Centre d’Història Contemporània fins l’any 2000, una institució creada pel president Pujol -i pensada perquè la dirigirà Josep Benet-, amb qui va refer relacions. Va ser llavors, des del 2000, quan va començar a rebre els homenatges que reconeixien la seua trajectòria com ara el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1996) o la Medalla d’Or de la Generalitat (2000). El 2008 moriria quan estava a punt de fer 88 anys.
“Cal destacar el seu caràcter i la seva visió”, diu Pere Portabella. “Ell tenia una visió global del problema nacional de Catalunya i d’una Espanya que pogués comprendre això. No militava enlloc i feia un paper d’intel·lectual amb consciència crítica. Era molt rigorós amb això, molt lleial, per això em vaig sentir identificat amb ell”. El director cinematogràfic, que el defineix com a “intel·lectual professional” i “pensador”, assegura que l’objectiu fonamental de Benet era “ser útil, a canvi de res, per aconseguir els seus objectius”. Objectius que amb l’Assemblea de Catalunya eren la llibertat, l’amnistia i l’estatut i que avui, assegura Portabella, serien “les bases d’un progressisme sòlid” en una Europa que “promogui una solució de conjunt a la crisi que estem patint. Segur que Benet estaria en aquesta línia”.