En moments com els actuals és impossible no recordar altres episodis d’epidèmies que hem sofert. Prou se n’ha parlat, aquest dies, de la grip de 1918 i de les seves conseqüències. Però just un segle abans d’aquesta pandèmia mundial, ara fa 200 anys exactes, la zona del llevant de Mallorca patí una epidèmia de pesta –l’última onada d’aquesta malaltia a Europa- de virulència inusitada, amb més de 3.000 morts, i quedà fixada durant més d’un segle en el record col·lectiu. Només la gravetat de la pandèmia de 1918 la va superar i, així, l’arraconà en la consciència social, quedant estotjada en algun calaix oblidat de la història, fins que ara, amb els dos-cents aniversari, s’ha recuperat.
La pesta de 1820. Al poble de Son Servera hi ha una estàtua d’un pagès -reconeguda com el pastoret- amb capot que recorda la pesta d’ara fa 200 anys. Conta la llegenda que cap al maig de 1820 un vaixell procedent de Tànger féu parada al litoral d’aquesta localitat per mig enterrar a l'arena, tapat amb un capot, un dels seus tripulants que havia mort estranyament. Poc després un pagès, que justament passava pels voltants, va reparar el capot i se'l va posar per cobrir-se. I així se n'anà cap a Son Servera. D’aquesta manera portà la terrible malaltia que devastà la localitat, així com tota la contrada llevantina. En realitat no hi ha cap dada que permeti suposar que de fou així com entrà la temuda pesta bubònica a Mallorca. És molt més probable que en efecte arribés un vaixell des del nord d’Àfrica que portés la malaltia, però que fos una nau de contraban i que, en no tenir cap control, algun dels seus tripulants, malalt, es convertís en l’introductor de la pesta.
El contraban era, de fet, la via de penetració més corrent de totes les malalties infeccioses importades. Els vaixells regulars solien estar més o menys controlats. Fins i tot els contrabandistes que portaven mercaderia des de València, Barcelona... anaven alerta. Però els irregulars que operaven des del nord d’Àfrica -on els brots de malalties grus infecciones hi sovintejaven més que no a Europa - no tenien cap tipus de control ni les tripulacions miraven gens prim. La proximitat amb les Illes en general i en Mallorca en particular – uns 250 quilòmetres en línia recta separen l’illa del nord africà- feia que existís molt de contraban d’aquest origen. Val a dir que la relació entre l’arxipèlag i els ports de Tanger, Orà, Nador... no es limitava al contraban. Existien línies regulars que portaven illencs al nord d’Àfrica en busca de feina i/o fortuna. Però és cert que sovintejaven els vaixells amb càrrega diguem-ne irregular. I solien ser, per la manca absoluta de control, una de les vies habituals d’introducció a l’arxipèlag de malalties infeccioses. Com fou la pesta bubònica de 1820. Dita així pels bubons -bòfegues de gran mida– que provocava.
Tot indica que, en efecte, va ser un vaixell amb contraban el que portà algun mariner malalt i que en desembarcar, va estendre la pesta. Al contrari que en d’altres ocasions amb diferents malalties infeccioses, la bubònica d'aquell any no passà a la resta de l’illa, ni a les altres, ni molt menys als altres territoris dels Països Catalans. Fou un fenomen concentrat en quatre municipis del Llevant mallorquí: Son Servera, Artà, Capdepera i Sant Llorenç. On tingué una virulència devastadora. Cal entendre que feia més d’un segle i mig que no s’havia patit pesta a l’illa. No existia record semblant ni els metges i autoritats sanitàries sabien gaire com actuar. A més, allò que els preocupava fort ferm, a les autoritats, era que si declaraven la pesta – paraula maleïda que ningú volia usar – es tanquessin totes les línies comercials marítimes i, per tant, l’economia insular s’enfonsés.
La Junta de Sanitat de la província de Balears, sensible als interessos comercials, no prengué mesures efectives fins al cap d’unes tres setmanes de conegut el primer mort. Quan fou evident que els 150.000 habitants que tenia Mallorca estaven en greu perill, aleshores es decretà l’aïllament de totes poblacions afectades. Dit d’una altra manera: l’exèrcit fou mobilitzat per tancar les quatre localitats i sota pena de mort quedava prohibit sortir d’elles. I, com avui, s’ordenà la desinfecció total de les zones afectades. Clar que com que els recursos de desinfectants eren entre escassos i nuls, aleshores es decidí cremar les cases on hi havia algun mort o afectat. Les autoritats ordenaren, així mateix, que la població dels quatre pobles fos reclosa en campaments de tendes de campanya a posta, uns per a la població sana i els altres per a la malalta.
El tancament sota amenaça militar durà nou mesos. Durant els quatre de la malaltia i cinc més com a marge de seguretat. L’alegria que sentiren els supervivents de Son Servera quan s'aixecà l'aïllament, l'1 de febrer de 1821, fou tan intensa com que organitzaren una macrofesta popular que des d’aleshores se celebra -encara ara- cada primer de febrer.
El balanç de la pesta a la contrada llevantina feia feredat. En els poc més de tres mesos de malaltia, de maig fins a l’agost, hi hagué 1.267 morts a Artà, quasi un 35% de la població local;1.648 a Son Servera, un 63%; 106 a Capdepera, un 9%; i 14 a Sant Llorenç, un 1,3%. En total, 3.035 víctimes mortals.
El record d’aquell desastre quedà fixat en la consciència col·lectiva. Durant moltes dècades les esglésies mallorquines cridaren els fidels a resar a algun dels seus sants especialitzats en defensar els seus devots contra la pesta i d’altres greus malalties infeccioses, recordant l’episodi de 1820. Fins a la pandèmia de grip del 1918 era habitual que la premsa mallorquina fes referència a les resades periòdiques que el bisbat organitzava – per exemple a Palma, a l’església de Santa Eulàlia – en demanda de protecció perquè no tornès la temuda malaltia.
La gran grip d’ara fa un segle tapà el record d’aquella fatídica pesta de 1820 al llevant mallorquí, l’última epidèmia d’aquesta malaltia de la que es té constància a Europa.