A Vilajuïga, trobem una de les dues portes d’accés per carretera a la serra de Rodes i al complex monàstic que la culmina. Vilajuïga fa funció de frontissa entre la plana i la muntanya, i en el nucli sintetitza ambdues realitats. La carretera cap a Sant Pere de Rodes s’enfila sinuosa entre camps d’oliveres i bancals de pedra seca. El conreu es dilueix amb el pas dels quilòmetres; la seua presència, cada vegada més discreta, cedeix el relleu al matollar, l’esbarzer i el margalló. L’asfalt s’eleva amb una constància impertorbable, tenaç, decidida. Als nostres peus, la plana empordanesa amb els seus nuclis mínims: Pedret, Marzà, Vilaüt, l’Estanyol, les Torroelles... Al nord, el Canigó. En el decurs d’aquest trajecte, un conjunt de dòlmens completen la immersió en la cultura megalítica iniciada a la Jonquera. Es troben al barranc de la Coma de l’Infern, un espai solitari i aïllat, abrasador en dies de calor, pel fons del qual ascendeix el camí tradicional de Vilajuïga a la part superior de la serra i per on davalla l’itinerari del tram català del Camí de Sant Jaume, que té el quilòmetre zero al monestir que ens ocuparà en breu.
Tot de barrancs i rieres solquen el vessant occidental de la muntanya. Semblen precipitar-se en un vol en picat des dels 600 metres sobre el nivell del mar fins a la cota baixa de la plana. De recs, com se’ls anomena en aquest racó de món, n’hi ha per donar i per vendre: el rec de Cap de Terme, el de la Corriola, el de Planells, el de la Roca de l’Heura o el de Sant Onofre. Tots ells són baixadors d’aigües pluvials, erosionats pel treball persistent amb què el líquid modela el territori. A la plana, l’aigua atenua la seua virulència; la seua circulació busca de manera natural i calmada el desaigüe als aiguamolls de l’Alt Empordà. Els recs del Ferriol o del Mas Blanc, entre d’altres, hi fan cap.
La perspectiva que proporciona la part superior de la serra de Rodes confirma que és ací on s’uneixen els contraris. La dialèctica paisatgística troba en aquest punt la seua síntesi. Al davant, el Mediterrani, un litoral abrupte i domèstic alhora que s’estén entre Llançà i el Port de la Selva; a l’esquena, la plana interior, les muntanyes prepirinenques, el Mont i el Rocacorba, la serra de l’Albera i el Bassegoda. El Canigó, com sempre, amo i senyor de l’estampa.
Deteniu una estona el viatge: alguns elements mereixen atenció. El patrimoni, ací dalt, és ric. Malgrat que les mirades se centren —justificadament— en el monestir de Sant Pere de Rodes, per la indiscutible factura arquitectònica i sòlida presència del complex, l’origen del qual se situa al segle X, caldrà fer un volt pel despoblat medieval de Santa Creu de Rodes. De dimensions contingudes, aquest nucli de població va arribar a comptar amb 250 ànimes entre els segles XII i XIV, que vivien de l’agricultura i l’afluència de peregrins al monestir. Podrem fer-nos idea de la superfície ocupada i la trama urbana, gràcies a les plantes dels habitatges. Una porta d’entrada al poble, a l’extrem septentrional, dona la benvinguda al visitant. Emplaçada en una talaia sobre la costa, la ubicació de l’església de Santa Helena ben segur que garantia l’exercici espiritual. El poble i el monestir van patir un destí paral·lel: entrellaçats en una relació simbiòtica, el poble es despoblà quan el monestir entrà en la seua fase de decadència, al segle XVI.
El monestir de Sant Pere de Rodes, al qual no li calen gaires presentacions, mereix una visita. És ací on es concentra el gruix del turisme atret pel lloc. Pocs visitants decideixen, però, enfilar serra amunt una quinzena de minuts per assolir, a Sant Salvador, un castell roquer l’origen del qual data de principis del segle X. Gairebé situat al punt culminant de la serra de Rodes, podrà imaginar el lector que la panoràmica de 360 graus és d’una bellesa indiscutible.
Tornem, però, a Santa Creu de Rodes. Als seus peus, el poblet de la Vall de Santa Creu perviu enretirat del mar. Si hom està avesat a caminar, podrà emprar-ne les vies tradicionals d’accés. Des del monestir, un camí davalla amb pendent regular, no exempt de l’abundant pedra que pobla aquesta terra. Travessa bancals de vinyes abandonades, oblidades amb tota probabilitat durant la crisi de la fil·loxera; i alguns recs, com els de Brugueda o dels Boets. El poble, enfiladís, ha adaptat la seua estructura al vessant escarpat de la muntanya: els carrers estrets, empinats, no permeten la circulació amb vehicle motoritzat.
Si seguim el curs del barranc, la dita riera de la Vall, tant pel camí, pel marge dret, com per la carretera, a la banda oposada, desembocarem en una costa de penya-segats discrets, amanida per la freqüentació humana de passejants que vagaregen amunt i avall pel camí de ronda entre Llançà i el Port de la Selva.