També he observat que algunes d’aquestes marques es repeteixen en llocs molt apartats de la nostra geografia i en obres d’època distinta. Per exemple: la creu plomada, que, presumptament, era la signatura del mestre Reinard des Fonoll apareix en llocs on es diu que hi treballà (Santes Creus, Morella, Tarragona...) però també l’he vista en altres llocs, fora del nostre país, a Itàlia i França. És com un tema que es repeteix en obres d’autors diferents. M’agrada pensar que és com aquell fragment d’una novel·la que et fa pensar en un altre text, per la temàtica, pels protagonistes o per la cadència. Com quan un fragment musical o un vers de la cançó et porta a una altra peça musical o literària. I pot ser voluntari o involuntari.
N’hi ha cançons que n’estan farcides. L’’American Pie’ de Don MacLean n’està ben ple (cita directament el ‘Helter Skelter’ cançó dels Beatles i inspiració de Charles Manson, a mitges el ‘Jumpin’ Jack Flash’ dels Stones, etc) però molts autors ho fan molt subtil. El cubà Leonardo Padura, a La transparencia del tiempo -gran novel·la on destina el seu detectiu a buscar per l’Havana la reproducció perduda d’una verge negra procedent de Catalunya-, fa una descripció de l’alzina que recorda ‘A un olmo seco’ d’Antonio Machado. «Su tronco, carcomido por los insectos y verdecido por los líquenes, parecía hendido en el pecho con una herida oscura y profunda, nunca cerrada, cauterizada por el fuego provocado por el rayo que había recibido...».
La Lana Bastasic, en aquesta meravella de novel·la que es diu ‘Atrapa la llebre’ diu de la seva protagonista: «La vaig fer sortir dels pulmons pensant que no seria res. Lej-la». Òbviament, el meu cap se’n va ràpidament a la "Layla" d’Eric Clapton -una cançó que no va estovar el cor de la seva destinatària, Pattie Boyd, que en aquell moment estava casada amb el Beatle George Harrison-. Però també recorda aquella frase de la primera pàgina de la més famosa novel·la de Nabokov («Lo-li-ta, la punta de la llengua fa tres passets per anar a petar, al tercer, contra les dents»).
Al capdavall, Lolita també és, en bona part, una novel·la de viatge, de carretera, com Atrapa la llebre. Ni On the road (A la carretera) de Kerouac ni Viatges amb Charley de Steinbeck s’aturen tan en la descripció de paisatges com Lolita.
Per desgràcia, en el seu viatge sense futur, Lolita i Humbert Humbert no passen pel Petroglyph National Monument d’Alburquerque (Nou Mèxic, EUA). Les marques de picapedrer conserven una medieval retirada amb els petròglifs. I aquesta columna hauria quedat, si més no, rodona.
