L’any 1945, Europa havia de reconstruir-se materialment. No solament, això, havia d’establir un nou ordre de funcionament i equilibri de poder que impedís una nova «guerra civil europea» en forma de dues guerres mundials. Aquest nou ordre es construïa en una repartició d’Europa entre americans i soviètics. Es clivellava el continent alhora que es produïa el major desplaçament de població de la història. L’Europa oriental es redefinia sota la influència soviètica, mentre que l’Europa occidental quedava desigualment repartida, amb una ferida oberta al cor del continent, en l’Alemanya vençuda. Era l’ordre mundial de la postguerra.
Essent un repartiment molt precari, els aliats vencedors—especialment els Estats Units—van comprendre que calia afermar la nova pau precària a través del benestar. Ja fos per la rivalitat comunista que seduïa electoralment països com França i Itàlia, ja fos per la necessitat de transformar l’esperit de l’home europeu mitjançant el plaer, la riquesa i l’accés a una vida estable, els Estats Units es van abocar a una reconstrucció fonamentada en l’estat del benestar. Si bé que inicialment la conservadora però liberal democràcia cristiana va ser l’encarregada de vertebrar l’estat del benestar europeu, ben aviat els fruits de la pau de postguerra van anar construint dues hegemonies paradoxals: la del progressisme social entronitzat en el pensament postmodern dels filòsofs de postguerra i el creixent espectre del neoliberalisme econòmic.
He escrit moltes vegades, sota l’ombra de Tony Judt, que el món de postguerra i l’estat del benestar han estat una beneïda anomalia. El grau de riquesa que es va generar en el «miracle alemany» o les «trenta glorioses» mai s’havia produït en la història. Semblantment, mai Europa havia assolit una pau tan llarga i duradora. Així i tot, la desafecció contra aquest món d’idil·li, perfecció, abundància, prosperitat i estabilitat va culminar tant en la contracultura americana com en el maig del 68 francès. A partir d’aleshores, amb la substitució de la democràcia cristiana per governs socialistes o per social-liberals sense lligam emocional a l’estat del benestar, hi ha hagut un lent desballestament de l’ordre de la postguerra.
El gir neoliberal del decenni de 1980 i la caiguda de la Unió Soviètica i tot el món comunista, va obrir unes energies inesperades. De sobte, l’hegemonia cultural era progressista i l’hegemonia del poder i l’economia, neoliberal. L’ordre de postguerra, encara intacte però tocat, continuava funcionant. Aquest ordre garantia que cadascú, per mèrits i el suport de l’estat podia arribar a ser el que volgués, encara que això suposés l’assumpció del tedi i el buit vital. Un estil de vida intensament influït pels Estats Units imperava i se’n garantia el seu exercici per a tothom—en la transformació del proletariat en «classe mitjana». Tanmateix, la fi de la rivalitat de la guerra freda i el predomini neoliberal posaven les bases d’un nou món. En el clímax d’aquest estadi superior del món de la postguerra, entre el 2001 i el 2008, la maquinària va començar a presentar signes preocupants de col·lapse. La gran recessió de 2008 va assestar el cop mortal a l’ordre mundial de 1945.
La fi de l’estat del benestar de la postguerra significa que ja no es pot garantir a tothom que podrà ser classe mitjana, que es tindrà el suport de l’estat i que per mèrits es podrà ser el que es vulgui. La generació dels millennials ha vist tots els seus somnis destruïts, perquè va ser educada en unes aspiracions, les dels seus pares i germans grans, que ja no ha pogut materialitzar. I ja no parlem dels zoomers. Així, el tedi i la rebel·lia d’un món consumista, d’abundància i estructurat sobre la mort de l’esperit i l’enaltiment materialista ha deixat pas a una transició de nihilisme hedonista.
El 2020 és el naixement d’un nou ordre, d’un nou món. Erigit sobre les ruïnes discretes de l’ordre mundial de 1945, el món del coronavirus serà completament diferent. El nihilisme hedonista s’apropa al seu propi col·lapse, com el de l’economia. El materialisme dominant s’esberla, mentre el progressisme postmodern s’esgota. La prosperitat s’estronca, la classe mitjana es pauperitza i el suport de l’estat del benestar s’evapora. La mobilitat social es clou i els discursos polítics queden enfangats i inoperants. Ara cal preparar-se pel món que ve, buscar refugi, sobreviure’l i tornar a rebrotar per bastir l’ordre mundial que realment volem.
