Tal vegada, una de les invisibilitzacions més injustes del món de la cultura, en període de correcció, siga la dels traductors i traductores, una de les baules més difícils però necessàries de qualsevol sistema cultural. Més encara un com el nostre, minoritari i amb tendència, cada vegada menys marcada, a tancar-se sobre si mateix. La traducció, la bona traducció, ens enriqueix com a lectors. I millora la qualitat de la producció literària nostrada, apuja el nivell perquè ens confronta amb altres models i tradicions i ens trau de la zona de confort de creure'ns millors del que som quan limitem la comparativa a la producció del nostre entorn.
La traducció és fascinant perquè portar una obra en una llengua estrangera a la nostra i fer-ho bé, amb sentit i qualitat literària, és quelcom prodigiós, amb un punt màgic per a mi. D'això ens adonem quan llegim traduccions dolentes. Els traductors i traductores són com els intèrprets musicals, han de captar l'essència de la partitura i executar-la, però no tenen el mateix predicament que els grans pianistes o violinistes. I no és gens senzill. Aquesta publicació ha tractat, modestament, d'acostar als lectors el treball dels nostres traductors.
La introducció ve a tomb perquè em vaig sentir engrescat i intimidat alhora amb l'amable invitació de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB per participar en les IX Jornades Jordi Arbonès sobre Traducció i Literatura, celebrades dimecres i dijous passat sota el lema "La retraducció, entre l'inconformisme i la canonització". La relació entre els periodistes culturals i l'acadèmia no sempre és fluïda, tot i la complementarietat, però l'experiència va ser absolutament gratificant.
De la primera jornada no els puc fer cinc cèntims malauradament, amb ponències de Simona Škrabec sobre retraducció (el tema de les jornades), Joaquin Sala-Sanahuja sobre la traducció de Baudelaire, Carolina Moreno i Ibsen o Vicente Fernández i Kavafis, entre més. Però sí que vaig poder veure íntegra la jornada en la qual participava.
La matinada inconstitucional per arribar a primera hora des de Xàtiva va tenir compensació amb escreix. La ponència de Teresa Iribarren sobre les traduccions al català de l'Ulysses de Joyce, a càrrec de Francesc Vidal Jové (encara inèdita), Joaquim Mallafrè i Carles Lloarch-Freixes, em va semblar molt reveladora. Una comparativa, exemplificada amb un text, que ens ajudava a entendre la necessitat d'actualitzar cada cert temps les traduccions però també a valorar l'esforç dels pioners com Francesc Vidal Jové, que tal vegada no tenia els millors coneixements possibles d'anglès, però plantejava solucions magnífiques des del punt de vista literari, per l'adequació dels termes o per l'elegància de l'adjectivació.
De Joan Sellent, mentrestant, qui va oferir una xerrada amena i molt afilada sobre la seua traducció de L'illa del tresor, em vaig quedar amb l'amor pel detall, amb l'afecte per la llengua, pel terme precís, reflexionat mil vegades, amb la defensa de la vida de les paraules que van morint. Va ser una ponència ben sucosa amb derivades com ara una divertidíssima diatriba contra l'ús del verb “creuar” amb el sentit de passar el carrer. Escoltar Arnau Pons parlant de les traduccions de Walter Benjamin va ser també molt interessant, però em vaig quedar amb la passió i rigor amb què explica el procés de traducció, la necessitat del coneixement profund de la llengua d'origen (en aquest cas l'alemany) per no caure en errades interpretatives. La intervenció de Pons en van posar en alerta, encara més, sobre de la dificultat de la tasca de traducció.
La meua funció era d'acoblar una xerrada amb tres perfils de traducció ben diferents: una institució que ha dedicat la vida a la traducció, com Dolors Udina (qui va explicar l'experiència amb La senyora Dalloway de Virgina Woolf) un veterà traductor, poeta i dramaturg, com Joan Casas (qui ha traduït en vers, amb Feliu Formosa, les tragèdies de Sòfocles), i una nouvinguda, Valèria Gaillard, periodista cultural i traductora que, des de fora de l'acadèmia, ha tingut la tasca titànica de renovar Marcel Proust en català.
La traducció és fascinant perquè portar una obra en una llengua estrangera a la nostra i fer-ho bé, amb sentit i qualitat literària, és quelcom prodigiós, amb un punt màgic.
Els papers que tots tres, disciplinadament, em van fer arribar abans de la xerrada mereixien una ponència a banda. Udina, per la reflexió sobre les retraduccions, les pròpies i les alienes, pel rigor i la convicció amb la qual explica la traducció com una tria permanent, exemplificada en la conscienciosa traducció de “What a lark! What a plunge!”, que en contra del corrent i les traduccions precedents ella va solucionar amb l'elegant i molt literari “Quin esclat de vida! Quina plenitud!”.
Les trobades de Casas amb la crítica o amb hel·lenistes també foren un punt sucós, de les quals es va defensar amb convicció i amb l'argumentació de trobar solucions per fer Sòfocles representable i ensenyable en les escoles de teatre, la qual cosa ens situa en un dels molts punts de debat al voltant de la traducció, la convivència de les traduccions canòniques amb unes altres que, sense perdre pistonada literària, compleixen uns altres objectius. També em va resultar engrescadora la proustiana convicció de Gaillard, la seua arribada accidental i fortament vocacional a la traducció, que va comparar amb entrar a habitar una casa, en el seu cas l'enorme mansió, amb multitud d'habitacions, de l'univers de Proust. Saba nova en la traducció en un dia que parlava de renovar periòdicament la mirada als clàssics.
Relat d'una part ínfima del que es va poder escoltar: parlàrem de Riba, de Sagarra, de Mira, de crítics, d'Ali Smith, de Sèneca i els forats pendents de la traducció en català... Si algú vol saber més, formarà part del que seran els textos que es publicaran en Quaderns. Revista de traducció. Quin esclat de vida! Quina plenitud!
