Començar un any 1 no és pas poca cosa. Segons els experts, significa d’encetar una nova dècada, atès que el nostre calendari gregorià es va configurar en absència d’any zero i, per tant, segons aquest sistema numèric, les dècades no comencen pas l’any 0 sinó l'any 1, és a dir, el 2021. Sigui com sigui, el que és indiscutible és que obrir el 2021 hauria de servir d’invitació a fer un mínim exercici d’avaluació o revisió dels darrers deu anys. No pretenc pas d’analitzar totes i cada una de les vicissituds polítiques i sociològiques que han caracteritzat el darrer decenni, per bé que sí que voldria cenyir-me en un aspecte concret de la política catalana, precisament per haver romàs del tot oblidat durant tota la dècada precedent.
Així, fent una mica de memòria històrica, podem recordar que l’any 2006 Catalunya va aprovar un nou Estatut, que, entre d’altres qüestions, oficialitzava a tot el Principat tres llengües: el català, el castellà i l’occità. A través del seu article 6, els ciutadans d’aquest país vam reconèixer la llengua d’Aran a tot Catalunya. A tot el territori, hi insisteixo molt en això. Abans de l’Estatut del 2006, l’occità ja era llengua oficial, però només a l’Aran. Amb el nou Estatut, Catalunya havia de passar de ser un territori legalment bilingüe a trilingüe. A les darreries de la legislatura del segon tripartit, a les portes de la tardor del 2010, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de l’occità, que pretenia desenvolupar aquesta oficialitat establerta per l’Estatut.
Una dècada més tard, però, no puc esquivar la pregunta: què ha fet realitat d’aquesta llei la Generalitat de Catalunya? Pràcticament, l’únic element executat –gràcies a la pressió del sector occitanista d’Aran– ha estat la creació de la institució acadèmica que regula i estableix la normativa lingüística de l’occità: l’Institut d’Estudis Aranesi – Acadèmia Aranesa dera Lengua Occitana. Parlem, doncs, d’un subpunt d’una llei de vint i-cinc articles, vuit disposicions addicionals, una de derogatòria i dues de finals. Res més. Òsca!
La conclusió, passats dos lustres, doncs, és que cap dels successius governs catalans que ha vingut després del segon tripartit no ha entès –o no ha volgut entendre– la importància estratègica, la magnitud i el perquè del reconeixement de la llengua d’Aran a tot Catalunya. No s’ha entès que l’oficialitat del 2006 contenia -i conté- una càrrega política que va molt més enllà dels estrictes drets lingüístics dels aranesos a l’Aran. És a dir, que els primers interessats a fer efectiva aquesta oficialitat a tot el territori hauríem d’ésser els mateixos catalans –especialment els catalanoparlants–, no pas els aranesos. Ara que començarà una nova legislatura, fóra bo que els candidats prenguessin consciència de quins van ser els objectius que perseguien els ideòlegs de l’oficialitat de l’occità i de la llei de fa deu anys, més enllà de la protecció dels drets lingüístics dels aranesos.
Així, el primer objectiu de la Llei de l’occità era de demostrar a Europa que Catalunya feia amb la seva minoria cultural històrica allò que l’Estat espanyol hauria d’haver fet amb la catalana: protegir-la de debò, reconèixer-ne els drets i bastir un Estat plurinacional i plurilingüístic a tot el territori administrat. No cal dir que aquest temps ha servit per constatar que els catalans podem arribar a ser tant o més jacobins que els espanyols. Sense anar més lluny, avui, en plena pandèmia, és impossible de visitar un web tan cabdal per a la nostra salut com és el de l’Institut Català de la Salut en qualsevol llengua que no sigui el català o el castellà. I si anem al web específic de la Generalitat de Catalunya creat per informar la ciutadania de la COVID-19, el trobarem en català, castellà, anglès i francès, però no hi veurem ni rastre de la tercera llengua oficial del país: l’occità. Consti que aquest mateix exercici es pot fer amb pàgines webs d’altres conselleries, que tampoc ofereixen els continguts en la llengua d’Aran. I, de fet, consti també que aquelles conselleries que pot semblar que sí que han fet els deures, com la de Polítiques digitals, en realitat els continguts que presenten en occità són molt parcials i reduïts. Davant aquest panorama, amb quina autoritat moral podem exigir al govern espanyol que incorpori el català als webs dels ministeris i empreses de l’Estat, si nosaltres som incapaços de fer el mateix amb la nostra minoria?
Diuen que el zero va passar a ser considerat per primer cop un número en la civilització Maia, que sí que l’emprava al seu calendari, i a l'Índia. El sistema de numeració hindú va arribar al món àrab, primer, i d'allà va passar a casa nostra. A Europa, el zero va trigar segles a fer-se servir amb normalitat, i no va ser acceptat completament fins a les obres de Newton o Leibniz, a finals del segle XVII. A l’article vinent parlaré dels altres objectius que perseguia la Llei de l’occità i que, com si es tractés del zero per als antics, sembla que haguem volgut obviar. O posar-lo a l’esquerra, perquè no computi.
