Plini el Vell considerava l’heura “enemiga dels arbres i de tot el que se sembra”. I tot seguit apuntava, amb la seua habilitat per a dotar el text de contingut màgic o sobrenatural, que aquesta “és molt agradable a les serps, que es refreguen en ella, tant que és de meravellar haver-se-li donat algun honor”.
Ho pensava mentre caminava per la senda del barranc de la Pegunta, al cor del Penyagolosa. Acabava de nevar, el terra estava entapissat de blanc, i els pins esvelts eren bressolats per una brisa suau. Aleshores, em vaig adonar de com bona part d’ells tenien el tronc recobert per heures, que creixien quasi fins al capdamunt de l’arbre. Alguns també eren parasitats pel visc, i al verd intens de les fulles de l’heura se li afegia el groguenc, com de plàstic, d’aquesta planta, tan odiosa com fascinant. Uns pins castigats per la sequera, amb el peatge vampiresc del visc i el pes mort de l’heura. Plini va deixar escrit que l’heura també simbolitzava la mort “perquè abraça i estrangula les plantes sobre les quals creix”, i la salut del bosc de Penyagolosa se’m va revelar en perill.
I, tanmateix, en la litúrgia cristiana l’heura va adoptar un paper remarcadament positiu. Les seues fulles verdes, lluentes i perennes, s’associaren a la immortalitat. Pierre Bersuire, llatinitzat com Berchorius, va anar més lluny i va relacionar l’heura amb la creu de Crist, perquè aquesta té les arrels ben fondes i és indestructible. Aquest contingut simbòlic d’indestructibilitat també el va desenvolupar Tomàs de Perseigne, als comentaris de Cantica canticorum, on l’heura representa Crist perquè malgrat tenir un tronc ben humil atresora un fullam esplendorós. Crist apareix modest en la seua Encarnació, però és pletòricament verd en la seua incorruptible divinitat.
L’heura és com Crist, ens diuen els exegetes. I els pintors renaixentistes han pintat aquesta planta en tota mena d’escenes religioses. Corregio va donar un pas més, i en la Maria Magdalena que es conserva a la National Gallery de Londres va pintar la santa mig desvestida, amb un pit descobert, llegint un llibre que reposa sobre una roca on creix una heura esponerosa. Aquesta és tan vivaç que quasi es diria que s’enfila per sota de la roba de la pecadora... Quin atreviment! Com escriu Eugeni d’Ors, a Tres hores al museu del Prado, Corregio és la sensualitat en l’art. En el Noli me tangere, el pintor es permet una escena veladament eròtica, i d’Ors s’hi exclama, referint-se a Maria Magdalena: “Aquesta dona mòrbida, aquesta pecadora, rendida al sol, aclaparada, extasiada! I tan prop el blanc cos nu del Senyor!”
Mentre camine pel barranc de La Pegunta pense en totes aquesta percepcions tan dispars. I també en diversos articles d’investigació que expliquen com el canvi climàtic està sent molt beneficiós per a l’expansió de l’heura, per l’augment de les temperatures i de la insolació. Als boscos centreeuropeus s’ha convertit en una plaga temible, que afecta especialment les pinedes, però també ha començat a colonitzar els boscs caducifolis.
L’heura creix on pot, no hi ha plataforma vegetal que desaprofite, alta o menuda. I per això, en la cantiga Novis cedunt vetera, del còdex de Las Huelgas, s’estableix la següent metàfora mariana: “L’heura enfilant-se en la vinya/ Es fa planta fructífera,/ D’igual forma la mare va rebre/ El plançó del Verb per la paraula”. La Marededéu és la vinya i Crist l’heura. Vitem nectems hedera/ Facta es fructífera,/ Dum cepit puerpera/ Verbo verbi surculum... El problema és si l’heura mata la vinya. Certament, com advertia Plini, meravella és haver-li donat tan grans honor a l’heura mortífera.
