No hi ha dubte que la vida del Diari La Veu és una de les més tortuoses, i dissortades, del panorama mediàtic autòcton. I més enllà. Va eixir de la ment de l’advocat Moisès Vizcaino, un idealista, i no en el sentit il·luminat del terme, sinó en aquell més patològic: “Que propendeix a representar-se les coses d’una manera ideal”. És l’única explicació possible a perquè, malgrat tot, i això vol dir patrimoni i salut i família, continue entestat a sostenir un projecte tan sacsejat, perseguit o directament maleït pels déus. Dissort i pur determinisme. No sols per nàixer en valencià, d’esquerres i en un dels pics de l’anterior crisi econòmica, l’1 de gener de 2013, en plena solsida a càmera lenta de cinc legislatures de corrupció del Partit Popular. No sols per la indigestió de sucre en les oïdes d’aquell nacionalisme que tant de temps perdut pel valencià prometia recuperar només arribar a les conselleries. I no sols per aguantar dos anys a força de glucosa auditiva, entre mitjans de 2015 i mitjans de 2017, arrapant engrunes del gran mantell mediàtic del valencià, milers d’euros per engreixar càrtels o els grans correctors automàtics que mai no descansen, com el coronavirus, malgrat la bobina de la Covid en el bec de la pandèmia...
Dissortat no sols per creure’s la transmissió d’oxigen en forma de publicitat institucional i a canvi de mutilar capçalera i bel·ligerància (testa i ànima), i imposar un director per garantir, a la llarga, doctrina de nota de premsa per sobre de periodisme. I, no sols, en un flagrant incompliment de la paraula donada, rebre només la meitat d’aquell oxigen fins deixar boquejant el diari, amb autòpsia de 31 de desembre de 2019. I, malgrat tot, furgar entre les cendres i renàixer no com au fènix i sí com caragol, però lliure de qualsevol fe en partits i institucions, per a la qual cosa li calen 2.000 socis-agermanats que aporten 150 euros anuals al projecte, menys de la meitat d’un cafè diari. Què son 2.000 persones entre cinc milions de valencians o, almenys, entre els 439.459 votants de Compromís? I, un any pandèmic després, sols arribar a 500 convençuts, el 0,11% d’eixe electorat tan pectoralment valencianista i de progrés. I quan, malgrat tot, el caragol comença a caminar de nou, la veu feta murmuri, el puny de la inspecció de treball li esclafa la closca. El passat 16 de desembre li notifiquen un acta d’infracció de 62.000,96€ en concepte de quotes a la Seguretat Social no satisfetes per 58 col·laboradors que l’Administració entén que eren falsos autònoms i devien haver estat contractats entre 2016 i 2019. Entre ells una notària per la confecció de tres escriptures! I una estudiant en pràctiques! I columnistes a raó d’un article mensual!
Jo mateix sóc una d’aquelles 58 persones que han rebut la carta. La Seguretat Social em regala vuit mesos de cotització. Per la cara. Mai vaig ser treballador a temps complet o parcial del Diari La Veu, ni vaig fer faena en la redacció. Era i sóc un freelance que factura a aquest mitjà com a tants altres, puntualment. De fet, si la Seguretat Social apliqués el mateix criteri al conjunt de la meua vida laboral, ja tindria la jubilació resolta. En la missiva, o míssil, s’explica que les actuacions van començar el 28 de novembre de 2019. Casualitats de la vida, aquell dia, El Confidencial va publicar que un jutjat de Barcelona investigava si les ajudes al valencià atorgades per Ximo Puig afavorien a una trama que desviava fons a empreses involucrades en el procés català. Entre les peces de l’engranatge, suggeria la notícia, sense contrastar, hi havia el Diari La Veu. Ni unes poques hores va tardar en destapar-se la mentida, però el mal ja estava fet i la dreta anticatalanista (la dreta, en fi) no va dubtar en escampar la femada.
Les 24 pàgines d’al·legacions de Moisès Vizcaino, un Josef K. modern, són un crit agònic per justificar l’origen de les espècies, la circumferència dels globus terraqüi o que l’empresa periodística funciona amb col·laboradors, columnistes i experts que facturen pels seus treballs esporàdics. Les diligències, diu el paper de 93 pàgines, han durat més d’un any, amb la participació d’un equip de quatre inspectors i subinspectors. Un absurd que, de substanciar-se, no sols suposaria la desaparició definitiva del Diari La Veu i la ruïna personal del seu editor, sinó la lògica aniquilació de qualsevol ecosistema mediàtic mínimament viable.
Crida l’atenció un desplegament tal en contra d’un mitjà tan modest com el Diari La Veu, quan hi ha d’altres on tot allò que denuncia l’acta és a l’ordre del dia i a plena llum. Però confiem que la solidaritat entre periodistes, tants i tants al carrer últimament, s’amplie a les capçaleres en defensa del germà menut, i únic íntegrament en valencià, injustament atacat. Ho esperem... Encara que siga per egoisme. Encara que siga, per favor, que ja està bé, per un mínim de dignitat.
