Un cop ens ha dit que faríem bé d’anar pel món admirant la poesia de Tsvietàieva i Akhmàtova, que amb l’obra de Beckett es torna boig de tantíssima enveja, que «en els rius, al nord del futur...» de Celan li va canviar la vida per sempre, que la «serena crispació» de René Char és una frase talismà que l’uneix a la vida i que no pot ser de cap manera que Déu no sigui el tiet de Kafka, George Steiner afirma, a Un llarg dissabte, que el misteri de la innocència dels grans creadors és tan profund que no es pot comprendre i que els mateixos creadors no saben com ni per què ho fan. Així de precís, de concloent, d’inexorable.
Exactament al contrari de les sentències de Steiner, amb Un alè de vida (Club Editor, 2021, trad. cat. Josep Domènech Ponsatí) Clarice Lispector construeix un llibre-artefacte-explosiu-i-preciós que com a mínim ve a dir-nos que sí, que és possible explicar com es crea i per què; que al secret se’l pot foradar i compartir; que es pot descloure el misteri sense desactivar-ne la bellesa i l’encant; que combinar la inspiració amb l’argument ¾i el cant amb la lògica¾ pot ser una manera d’inaugurar una altra relació amb el lector: d’ensenyar-li les cartes, de convidar-lo a mirar des de la mateixa talaia, de fer-li lloc al castell i de dir-li vine, aquí estem, aquesta és la precarietat de les muses, la seva nuesa a vegades brillant i a vegades abjecte. Així de senzill, de pelat, de directe.
Construït en forma de diàleg ¾de retret i d’amor¾ entre un autor i el seu personatge, fa l’efecte que Lispector s’ha proposat d’endinsar-se en el principi de l’escriptura a través d’un desdoblament que impossibilita qualsevol mena d’identificació: per si teníem la temptació de pensar que la veu de Lispector era la veu d’un autor que rebutja la simbologia dels actes i l’excés d’adjectius, que com més escriu més pateix, que es vol desfer de les habilitats estilístiques i que tendeix a la fredor burocràtica dels que se senten tan perduts com extremadament lúcids entre registres civils, gossos de carrer, circs abandonats i ministeris d’hisendes i que allò que escriu és una mena de torxa que consumeix la mateixa escriptura i el mateix pensament (potser per això Gregory Rabassa, un seu traductor, va agermanar-la amb Kafka, i potser per això, jo afegiria, també s’agermana amb Blanchot), si aquesta és la temptació que teníem el personatge que crea aquest autor és una dona escriptora que vol que cada paraula sigui un gemec primitiu i un plor aristocràtic, que cada frase sigui al mateix temps un acudit espantós, una veritat revelada i un orgasme magnífic i que el que vol és que la literatura es converteixi en el crit orgullós de qui només busca excepcions i perill i de qui dubta de si renunciar a l’escriptura i dedicar-se a resar «amb el deliri d’una ànima que beu aigua» o divertir-se com una boja escrivint coses com ara «vull el còdol rutilant d’un torrent fosc», «els cavalls blancs m’omplen les pupil·les d’un amor ardent», «obriré una investigació sobre les coses» o «no et vull per a res, senyor mà freda. Busco una mà calenta i t’engego a la puta merda, amor meu estimat». Així de sonat, d’evasiu, de transcendent.
Que la innocència dels grans creadors, fins i tot per aquells que diuen com diu Lispector que s’escapen dels fets com qui fuig de la pesta perquè allò que els enrampa són absoluts i són mites, és una innocència explicable, ho demostra Lispector amb la seva obra pòstuma. Un llibre que s’atreveix a fer baixar el misteri de la creació fins a terra i a traçar un arc que sembla que es mogui entre permetre’s el luxe de ser enigmàtic com un esfinx a afirmar que «sóc aquí, a l’espera», que «l’autor ha de témer la popularitat» perquè «si no, el triomf el derrotarà» i que «escric perquè no sé què fer de mi mateix». Potser Lispector s’assembla a aquest arc. A aquesta tensió. A aquest ésser doble. Així de sincer, d’esplendorós, de real.
