No importa com siguin els cossos. La dignitat els travessa, la llibertat els estira i el desig els forada. A tots. Del més indemne al més ple, del més ferit al més sec, del més auster al més marcat, del més malalt al més recte. Importa tan poc, com siguin els cossos, que llegir avui, posem per cas, Françoise Sagan explicant que la Cécile de Bon dia, tristesa (1954) experimentava una mena de torbació davant de gent desproveïda d’encant físic i que el seu pare sentia una tal aversió per la lletjor que fins i tot l’expressava amb orgull, ja no ens fa ni una mica de ràbia ni ens esperona a la rèplica. Que els cossos que no encaixen ni en l’ordre simbòlic ni el cànon de torn, que els cossos diversos són cossos que importen és tan evident, que si avui ens trobéssim amb dos personatges bastint una dicotomia tan pobra entre la lletjor i l’encant físic, amb una mica de sort ens ho agafaríem com una boutadei, depèn de com, potser ens ho ventilaríem amb aires de suficiència tot encolomant-los una superficialitat patètica i una imaginació tirant a estreta.
Però com que no hi ha res d’aquest primer paràgraf que s’aguanti del tot –ni la novel·la de Sagan està exempta d’una finíssima reflexió sobre les conseqüències devastadores de la trivialitat elitista ni trobar-se pel món personatges que excloguin el qui fa trontollar determinats paràmetres normatius és només una possibilitat, sinó un fet tan quotidià com estructural–, el que caldria és refer, o matisar, o directament contradir, la primera frase.
Sí que importa com siguin els cossos. Importa que siguin com són –perquè tots, des de la seva absoluta individualitat, no només tenen el dret a ser tractats amb justícia i respecte, sinó a ser escoltats com a subjectes que desitgen, que construeixen, que rebutgen– i importa que siguin diversos –perquè és des d’aquí des d’on parlen.
És des d’aquí, des de la consciència d’un cos tan travessat pel «dolor del no-cos» d’un «esquelet paralític» com pel propòsit definitiu de pensar i de crear sense agafadors ni compassions que destrossen, sense brides intel·lectuals ni aixoplucs materials, que Laura G. Ortensi, a matar la mare (Fonoll, 2021), diu «prou! rancúnia! odi!» per deixar pas a una torrentada violenta de versos que s’emportaran per davant la immobilitat i l’estigma i que acabaran convertint-se en una expulsió dels llocs imposats i en una apropiació de l’amor que se t’havia negat.
De la mateixa manera que el que es proposa de matar ja no és el pare (expressar l’alliberament i la fi de les tuteles opressores a través de l’assassinat del mascle és un camí ja trescat), sinó la mare (amb tota la sacralitat abusiva que encara estotja la seva figura i amb totes les justificacions que les dones que no poden o que no volen ser mares encara sembla que hagin de donar: «soc una bèstia / que no és mare, / que s’enrampa / amb la mirada / enjogassada, / fill proscrit»); de la mateixa manera que el llibre es mou des d’una secció que s’intitula hipotonia (des de la disminució de la tonicitat del múscul per interrupció de l’arc reflex espinal, des de la constatació d’un problema que embarranca) a una altra que porta per nom hipertonia (en què el to, ja no només muscular, sinó d’una vida sencera que ha decidit donar veu a allò que fa mal i a allò que incomoda, augmenta); quan Ortensi amolla un «fuckin’ wheelchair!» no ho fa per lamentar-se de l’objecte amb què tantes persones s’han de desplaçar ni per presentar-lo com un barrera a la lliure explosió de la sexualitat, sinó per tensar la corda, desplaçar horitzons i donar-li la volta: «com t’embriaga, / el tatanet / amb fre de mà / d’una tolida!»
Llegir Ortensi és constatar que ja no es tracta només de reivindicar una vida vivible per als cossos relegats a la marginalitat, sinó de subvertir els impediments fins a l’extrem d’afirmar que el qui fa de pigall no és un gos, sinó la ment, que tot i saber que no pariràs amb dolor ningú no t’impedirà d’abraonar-te a la temptació de la poma i que basta voler-ho perquè una cadira de rodes esdevingui, també, un objecte eròtic.
