Sovint s’oblida que Joan Fuster es guanyava la vida, més que escrivint els seus assaigs, com a col·laborador de premsa. Si haguera de triar, per a mi aquest és el Fuster més viu, més fidedigne, aquell que ha d'inventar-se setmana rere setmana algun article, que ha d'anar al rebost de les idees i filar un tema, rescatar un pensament. L’angoixa i el repte de l’article setmanal. De vegades, publicava fins a cinc articles a la setmana: a Jornada, Levante, El País, La Vanguardia, Jano, les revistes de l’exili, Qué y Dónde,... Després els recopilava en llibres (com ara Sagitari o Combustible per a falles), o bé aquests servien per a algun assaig més extens, però el germen era a l’articulisme. En un article sobre l’ofici d’escriure, Fuster reconeixia que produir aquella mena de peces era “mostrar el cul cada dia”. Però que ell, amb aquell exhibicionisme irremeiable, sols perseguia incitar a la reflexió. I, en efecte, veia en la premsa una eina per tal de divulgar les seues idees polítiques i crear un marc de debat fèrtil.
A la mort d’Eugeni d’Ors, va escriure en la necrològica que aquest havia emprat la premsa per tal de propagar un pensament civilitzador: “El seu propòsit era suscitar la virtut de la curiositat, i per la seua tasca aprofitava l'instrument més eficaç, de major difusió: la premsa”. També Fuster emprava la premsa com D’Ors, o com Ortega y Gasset als famosos articles d’El Sol. Els textos de Fuster defugen generalment l’actualitat, i sense ser peces d’erudició, en tots ells s’aprecia el solatge cultural que els alimenta, la mirada amb horitzó i la saviesa que traspuen aquelles paraules. Potser ha estat el millor columnista que ha donat el periodisme català, per aquella capacitat per a interpel·lar el lector, per aquella sorprenent agilitat per a reunir conceptes i per a recolzar el seu fil argumental amb tota mena de cites. Al meu parer, Fuster és un fillol de D’Ors i Ortega, el seu millor i reeixit deixeble. Això és el que tant va admirar Josep Pla, quan inopinadament li va encarregar el pròleg de les seues obres completes. Pla també vivia de la peça setmanal, però els seus articles no tenien aquella voluntat cívica i política que alimenta els de Fuster. Pla és un costumista; Fuster, un intel·lectual sartrià.
Per això mateix, Joan Fuster encara és incòmode al poder institucional, perquè és un personatge lúcid que posa sobre la taula les nombroses contradiccions de la nostra societat, no sols la valenciana, també la catalana, i en última instància, la castellana. D’aquesta manera, la visió il·lustrada fusteriana, on la cultura és el principal vehicle civilitzador, topa amb una societat de caire pragmàtic, que es mou per interessos curtterministes, ben allunyats del benestar social comú. A més a més, va despertar la identitat valenciana, i la va articular amb la voluntat de ser alguna cosa més que un regionalisme dòcil i folklòric. Joan Fuster és un intel·lectual elitista que, contra tot pronòstic, somou el seu país, travessa la barrera de l’anonimat erudit i es converteix en un líder que provoca adhesions entusiastes i odis sempiterns i viscerals.
Al capdavall, una actitud molt volteriana. Si Voltaire des de Ferney va revolucionar França, Fuster ho feu des de Sueca. De vegades, ell s’autodenominava “un Diderot de poble”, però crec que molt més ajustat a la realitat seria dir “un Voltaire de poble”. Fins i tot, la seua prosa és estilísticament molt volteriana (i gens diderotiana). I per això, Joan Fuster va ser cremat (en ninot de falla, però cremat), com també va ser cremat el Diccionari filosòfic de Voltaire. Però tots dos representen un punt d’inflexió ineludible en la història del seu país. Voltaire és un heroi a França, mentre que Fuster... En fi, tampoc Sueca és Ferney.
