Perquè una societat funcioni, la millor aportació que hi pot fer cadascú és fer el millor que pugui i que sàpiga la feina que aquesta mateixa societat li ha encomanat. Que el pagès faci bé de pagès, el funcionari de funcionari, el mestre de mestre, el jutge de jutge i el periodista de periodista. Fer bé la pròpia feina és un exercici de responsabilitat davant de la societat. Cada feina té les seves pròpies regles, que distingeixen què vol dir fer-ho bé i què vol dir fer-ho malament. A cadascú la societat li encarrega una feina i una funció que si es fa ben feta permet que aquesta societat funcioni. Si el pagès fa bé la seva feina la societat estarà ben alimentada. Si el jutge fa bé la seva feina, hi hauria una justícia confiable i eficient. Si el periodista fa bé la seva feina, hi haurà una societat ben informada, amb criteri i amb capacitat de decisió. Certament, cada persona té altres maneres complementàries de participar en el bé comú i de contribuir-hi. Però la primera de totes és fer ben feta la feina que li ha estat encomanada per la societat.
Com que la societat necessita, per anar bé, que es facin unes certes funcions, les encomana a cada sector professional. I necessita confiar en què ho farà i ho farà tant bé com pugui i com sàpiga. La societat necessita cases i encomana a arquitectes, paletes i constructors que en facin, i que siguin sòlides i útils i que no caiguin. I els paga per això. La societat necessita que algú apliqui les lleis d’una manera assenyada i justa, i demana als jugues que ho facin. La societat necessita saber i entendre el que passa i encomana als periodistes i als mitjans de comunicació que observin el món en nom seu, li seleccionin allò que necessita saber i ho jerarquitzin i contextualitzin. Cadascuna d’aquestes demandes genera, per a casa professió, unes regles del joc, un codi deontològic escrit o no, que garanteix l’acompliment de la funció encomanada. Certament, pot haver-hi –i ha haver-hi i ha en la pràctica- diverses lectures subjectives diferents i que fins i tot poden ser contradictòries d’aquestes regles del joc. Però per contradictòries que siguin, si són honestes, no pressuposen dimitir de la funció que ha estat encomanada.
Ara, una societat té un problema quan algun d’aquests sectors o algú dintre d’aquests sectors, decideix conscientment no fer la seva feina o fer-la mal feta, perquè posa alguns objectius, nobles, no tant nobles o obertament innobles, per damunt de l’obligació de fer ben fet allò que li ha estat encomanat. Si un pagès o una indústria alimentària fa productes tòxics perquè no creu que la seva feina sigui alimentar la societat sinó fer més diners, està incomplint qualsevol regla del joc acceptable. Si un arquitecte o una constructora fa una casa que sap que caurà a la més mínima, perquè creu que així en vendrà més, està incompliment la funció encomanada per la societat. Si un jutge, en comptes de llegir les lleis amb sentit comú i imparcialitat, les retorça per castigar els seus enemics o perquè creu que la seva funció és salvar la pàtria (la seva pàtria) i no pas impartir justícia, fa expressament la seva feina mal feta i està traint la funció que li ha encarregat la societat. Si un periodista o un mitjà de comunicació, davant d’un fet significatiu, d’una declaració rellevant, sobre una qüestió que importa, interessa i afecta al conjunt de la societat –com podria ser un atemptat on hi ha hagut moltes persones mortes- decideix amagar-ho i fer veure que no ha passat, ocultar-ho a la societat a la que serveix, en nom de la raó d’Estat o del biaix ideològic, no està fent la seva feina o la fa mal feta.
Quan algun sector decideix fer malament la seva feina per servir una altra causa, per noble que fos, i de vegades de noble no ho és gens, està degradant la professió i està degradant la societat. Fa que la seva professió sigui pitjor, menys fiable, però fa també que la societat funcioni pitjor, es deteriori, s’empobreixi. Perdi la confiança mútua imprescindible. La primera obligació de tothom és intentar fer bé la seva feina. Hi ha maneres diferents d’entendre-ho, però si són honestes i que realment tenen ganes de fer-la bé, totes són acceptable. Però una societat on alguns dels seus sectors essencials decideixen que el que més els importa no és fer ben fet allò que se’ls demana sinó fer més diners més de pressa, salvar la pàtria o imposar les seves idees, és una societat sense futur. Ves per on, aquell antic eslògan de la Generalitat de Catalunya “La feina ben feta no té fronteres; la feina mal feta no té futur”, pot tenir avui una lectura punyent i actual, davant de casos greus que s’han dat ben a prop, de manera reiterada, conscient i recent.
