Ja fa ben bé un parell de dècades que cada cop que hi ha eleccions presidencials a França s’esdevé un dels “cerimonials” més tronats i previsibles del món polític europeu. De fet, és tan recurrent que potser en lloc de cerimonial n’hauríem de dir “serimonial”, per la successió de capítols repetitius quinquenat rere quinquenat. D’ençà que al 2002 Jean-Marie Le Pen va aconseguir d’imposar-se en la primera volta com a segona força de França, i, per tant, de fer veure –tothom sabia que no hi arribaria, àdhuc ell mateix…– que tenia opcions de disputar la Presidència a Chirac, les eleccions franceses han esdevingut cada cop més avorrides periodísticament, i, el que és més greu, més empobrides democràticament parlant.
Així, els partits de l’establishment francès –han anat canviant de nom durant els darrers lustres, per bé que en essència és sempre tot el mateix– s’han acostumat a jugar la carta d’anunciar l’arribada del llop lepenià com a incentiu electoral, com quan el PSOE ens deia –i ens dirà…– que “si tu no hi vas, ells tornen”, sense oferir res més a canvi que “el temor de la dreta”. Evidentment, no és només un joc dels partits. L’statu quo mediàtic gal també s’encarrega prou de jugar-hi de valent, sabedors que del que es tracta és de fer creure al personal que si guanyessin els frontaires tot el país es capgiraria catastròficament, arribarien les deu plagues d’Egipte, les dotze pandèmies apostòliques i els 40 lladres d’Alí Babà. Tot, esclar, amb el propòsit que guanyin els de sempre, per continuar xuclant de la mamella.
La realitat, però, és que si hom mira fredament les xifres de la primera volta presidencial de la setmana passada, tampoc es pot afirmar que l’extrema dreta francesa hagi avançat electoralment de manera escandalosa, ni que de cop i volta a França hi hagi una onada del Front Nacional, ni res que s’hi assembli. És el que hem anat sentint i llegint als mitjans de comunicació, fins i tot de casa nostra, cert, però les xifres mostren que els resultats no són pas gaire diferents que fa cinc anys, i, per tant, tots aquests discursos alarmistes que hem anat rebent no són més que la campanyeta de torn del serimonial hexagonal. Fa cinc anys, a la primera volta de les presidencials, Le Pen va atènyer el 21%,30 dels vots, és a dir, gairebé 7.700.000 vots. En aquella ocasió, Macron va obtenir un ajustat 24% dels vots, és a dir, aproximadament, un milió de vots més que Le Pen. La setmana passada, Macron va arribar a la primera volta amb gairebé el 28% i un milió de vots més que fa cinc anys, és a dir, més de 9.700.000 vots, fregant els 10 milions, uns resultats prou bons tenint en compte el balanç completament nefast del seu mandat. En canvi, Le Pen va assolir el 23,15%, el que vol dir una mica més de 8.100.000 vots. És a dir, amb xifres absolutes, el creixement de Le Pen respecte a fa cinc anys a la primera volta no arriba ni al mig milió de vots.
Això vol dir que siguin resultats menyspreables? No, però sí que vol dir que no són pas cap novetat. De fet, el que em sembla més remarcable d’aquesta primera volta no són pas els resultats de l’extrema dreta, sinó l’esfondrament absolut i sense pal·liatius de tres partits històrics francesos: la dreta clàssica (els republicans), el partit socialista i els verds. Cap d’ells no ha assolit el famós 5% que els permetria, almenys, de recuperar –via subvenció de l’Estat– la inversió econòmica feta per a la campanya, quelcom que, de fet, és especialment greu perquè pot arribar a posar en risc la salut financera –i, per tant, la continuïtat– d’aquestes formacions.
Mentre discutim sobre tot això, i mentre els polítics i periodistes europeus fan veure que s’esquincen les vestidures pels resultats de diumenge passat, el debat de fons sobre França i el seu model polític i econòmic caduc passa a un segon pla. Ningú no posa el crit al cel, per exemple, que, arran de la reducció dels mandats presidencials de 7 a 5 que es va produir a partir de l’any 2002, el Consell Constitucional francès decidís que les eleccions legislatives se celebressin sempre després de les presidencials, que, a la pràctica, és una manera d’anul·lar-les, atès que pràcticament no hi ha ni espais ni temps per fer veritables debats i campanya electoral, i, per tant, això acaba volent dir que qui guanya la Presidència ho té tot de cara per guanyar també les legislatives, ergo acumular un poder gairebé absolut. És d’aquesta manera que fa 20 anys que a França no hi ha pràcticament ni contrapoders, ni oposició política amb capacitat de fer un mínim de maniobres, ni cohabitacions que, malgré tout, aportaven un enriquiment al debat col·lectiu. És d’aquesta manera que el sistema electoral francès empeny els ciutadans a una frustració perpètua, condemnats a cada convocatòria a optar sempre per l’opció “menys dolenta”. En aquest context asfixiant, el mínim que pot passar –i a ningú no li hauria de sorprendre gens– és que les opcions populistes guanyin terreny, per bé que, com diria en Pau Riba, ells s’ho han buscat.
Que ningú no es confongui: no qüestiono pas que una hipotètica presidència del Front Nacional a França signifiqués, a curt termini, un retrocés important per als ciutadans francesos, tant en matèria de drets socials, llibertats, com, també, des del punt de vista econòmic. Nogensmenys, penso que el xantatge emocional constant que practica l’statu quo francès envers els ciutadans –o em votes a mi, o el que ve és un monstre que et farà a trossets i t’engolirà– és del tot inacceptable. De vegades, en constatar el podriment del sistema democràtic francès i la necessitat urgent d’una sacsejada de dalt a baix, hom es demana si un escenari de victòria del Front Nacional no seria, potser, l’única via perquè hi hagués una veritable renovació i neteja de discursos, enfocaments, propostes i líders de l’esquerra francesa, que permetés, al cap de cinc anys, guanyar les eleccions amb un programa veritablement transformador i modern, que és el que la societat francesa demana de fa molt de temps i que, en cap cas, podrà dur mai a la pràctica algú com Macron, perquè ni hi creu ni, en el fons, gaudeix la legitimitat social per fer-ho. La qüestió, doncs, parafrasejant els Brams –que, com s’ha vist, les seves cançons són més actuals que mai– “és que hi ha moltes vegades que més val fotre pedrades si saps on apuntaràs, i és el cas d'aquest pas, que per anar a fotre un pedaç més val fotre-ho tot a terra, més val començar del ras”.
