Com de greu és el fet de l’espionatge polític dut a terme pel CNI -i per altres cossos policials-, en aquest cas a través de l’intrusiu programa Pegasus? Com de greu ha estat la confrontació entre Laura Borràs i Jordi Turull a l’hora de presentar una candidatura conjunta a la direcció de Junts? Fins a quin punt els resultats de les eleccions presidencials franceses ha deixat una França fracturada?
Aquest tipus de preguntes sembla que s’haurien de poder respondre en relació a la constatació de fets poc discutibles. Per exemple, per si s’han vulnerat drets fonamentals reconeguts a les constitucions i convenis internacionals. O per si la confrontació ha acabat o no amb un bon pacte segons les forces posades en joc. O per si, efectivament, la societat francesa ha traslladat el resultat electoral a la seva vida de cada dia i es viuen situacions de conflicte fins ara desconegudes. Però no és així. Especialment en el debat i en l’anàlisi política, els fets acaben sent gairebé irrellevants. L’important és el marc mental que es pot acabar imposant entre cadascun dels grups d’interès. I, és clar, la imposició del relat que qualli millor entre un poble políticament indolent, crèdul i sense cap referència per a adoptar un punt de vista crític.
En particular, el principal mecanisme en la construcció de qualsevol interpretació de la realitat, però molt especialment de la política, rau en la capacitat de banalitzar els fets, de convertir-los en insignificants. Així, hem vist com la gran victòria popular del Primer d’Octubre de 2017 es podia convertir en un cas de traïció al poble. De ser una data històrica per a l’independentisme, ho era per a l’unionisme espanyolista. Tot és qüestió de com es volen integrar els fets en un una estratègia de lluita política de manera que quedin interpretats en funció dels interessos de cadascuna de les parts.
Banalitzar la realitat, doncs, és una manera subtil de d’interpretar-la quan els fets són massa obvis i així convertir-los en un accident menor. Fa poc, per exemple, sentia un “expert” que afirmava sense despentinar-se que el CNI estava perfectament al cas d’on eren les urnes del referèndum i que les havien deixat posar intencionadament. Vet aquí una manera pretesament astuta de negar tota l’èpica que queda d’aquell esdeveniments i, de passada, de retornar la credibilitat al CNI en un mateix joc de mans.
En el cas de l’espionatge, hem assistit a aquest mateix procediment, per veure qui imposa quin relat a qui. Així, per negar que es tracti del cas d’espionatge políticament més greu d’ençà del Watergate o de ser un perillós precedent de vulneració de drets davant del qual la Unió Europea, es passava a considerar-lo no tan sols com a legítim sinó objecte d’aplaudiment vista la “violència” d’Urquinaona o del Tsunami Democràtic, com també ho sentia a dir a un altre “expert” del clan Godó. Les mateixes reaccions canviants del govern espanyol han palesat aquest procés de construcció retòrica: de l’aquí no s’espia, a què volen que faci un govern per defensar l’Estat; d’això va d’independentistes perillosos, a també han espiat al govern espanyol; de l’aquí no plega ningú, a cessem de manera fulminant a qui va permetre que s’espiessin ministres. Tot es pot digerir bé si es compta amb prou mitjans de comunicació, analistes i tertulians patriòtics.
Però la banalització dels fets no ha estat menys rellevant en la construcció del relat sobre el Catalangate dins del mateix independentisme. Així, Junqueras podia banalitzar-ne la importància per tal de treure ferro a un conflicte que posava en entredit la seva estratègia de diàleg, concòrdia i confiança -just ell, que no havia estat espiat!-, mentre Puigdemont s’esgargamellava denunciant l’atropellament de drets al Parlament europeu davant la impassibilitat d’uns representants estatals que -els que hi eren- banalitzaven el fet mirant cap a una altra banda o dient allò tan suat de “són afers interns”.
El procediment contrari, també funciona, és clar. Es tracta de dramatitzar allò que és ordinari. En el cas de Junts, el predicador matinal informava de l’acord per a compartir funcions executives al 50 per cent entre els dos líders en disputa, i ja anticipava que això derivaria en una batalla campal. O és el cas de les presidencials franceses, on és el sistema electoral a dues voltes el que crea una innecessària divisió que força a triar blanc o negre.
És el que deia: en la construcció del relat polític, quan els fets són incòmodes i no es poden amagar sota la catifa, es tracta o bé de banalitzar-los, o si és el cas, de fer-ne un drama exagerat. Llavors, els fets que molesten es desfan com un terròs de sucre.
