Qualsevol que l'haja vist s'haurà quedat encisat per l'estampa. Perquè el perfil d'Ares del Maestrat és senzillament bonic. La bellesa feréstega de qui s'encimbella dalt d'una muntanya i emergeix imponent, a voltes entre les boires, altres sota un cel lluminós. De tant en tant -molt de tant en tant- amb els sostres enfarinats pels flocs de neu. A la dreta, la mola que s'alça amb força tel·lúrica per sobre dels teulats terrossos, com un mirador natural. A sota, la muntanya que es dol pels camps que mai ja ningú llaurarà. Les parets de pedra seca que resten encara dempeus solquen la terra, com la penyora que espera, impacient, a ser recuperada. Paga la pena recuperar les paraules que Josep M. Espinàs va deixar escrites al seu A peu per l'Alt Maestrat: "No hi deu haver cap poble emplaçat com aquest, dalt d'un espadat i encastat en un penyal que li fa de barret. No sé com s'hi aguanta, arrapat aquí, amb el rengle de casetes blanques com si fossin fitxes de dòmino a punt de caure d'una altíssima taula".
Fins i tot pels qui hi passem sovint, l'estampa d'aquest poblet del Maestrat té quelcom d'hipnòtic, captivador. Com captivador és passejar pels seus carrerons, endinsar-se en la cova o aturar-se en el 'perxe', que en època medieval va ser llotja. Tot, per aquestes contrades, resulta d'una sobrietat corprenedora. El caràcter de les seues gents n'és una prolongació. Fou, Ares, un dels municipis sacsejats i cremats per les tropes de Felip V durant la batalla d'Almansa. Aquell record és menys viu per al conjunt del país que el de Xàtiva o Vila-real, però cal recordar-lo, igualment, fer-ne memòria. Perquè d'aquelles cendres (160 cases particulars, la Casa de la Vila, l'abadia i l'hospital, a més de 23 masos, això és pràcticament la meitat dels que hi havia al terme) renasqué la voluntat de persistir dels seus vilatans. 315 anys es compliran d'aquella malastrugança borbònica el pròxim 27 de desembre.
Avui cent-noranta habitants figuren en el cens municipal, que és generós en la seua comptabilització. I és per això adient recordar que aquest pròxim dissabte, aquest poble acaronat pels núvols acollirà la setena edició de la seua Fira del Llibre, una trobada que no apareixerà a les notícies i que, probablement, molts s'oblidaran d'incorporar a la seua agenda cultural. Hi ha, però, moltes raons per ser-hi. Perquè hi haurà els contacontes de Tània Múñoz, qui a través de les seues narracions dona vida a les coses, les persones i els llocs; i perquè hi seran també Fèlix Edo (Lluny de qualsevol altre lloc) i Mercè Climent (No hi havia a València) intercanviant cabòries literàries i experiències creatives; i perquè hi haurà, per acabar, la veu fonda del Roger Mas. I perquè els muixaranguers de la Conlloga de Castelló també ací aspiraran a tocar el cel.
I sobretot, caldria ser-hi perquè, en un temps en què predomina el 'postureig' i la vacuïtat, cal premiar els qui tenaçment aposten per la promoció de la literatura. Ho fan a Ares un parell d'impulsors, però a tot arreu del nostre territori tenim gent decidida i capaç. Amb perseverança i determinació i, sobretot, amb la consciència que l'accés a la cultura ha de ser un dret universal i que tothom n'ha de poder fruir, independentment d'on visque i quin siga el seu bagatge cultural. Fa ja set edicions que, a Ares, els impulsors de la Fira bramen sigil·losament per no faltar a la cita i per aconseguir que més gent els faja costat en aquesta aventura que, en altres latituds, seria motiu d'admiració i reconeixement. Potser algun dia també ho siga ací. Mentrestant, però, els impulsors continuaran pasturant cultura, com han fet des de l'any 2014. Si podeu, no hi falteu, perquè no us en penedireu. Ni que siga per no perdre-vos l' "espectacle geogràfic" de què parlava Espinàs.
