De tot el vodevil sobre la sentència del 25% de castellà a l’escola i les maniobres i corredisses dels partits catalans amunt i avall, m’ha sobtat un element que, almenys aparentment i fins avui, ha passat del tot desapercebut per tothom. Bé, no dic pas que es tracti de quelcom que, un cop fet públic el nou acord in extremis dels quatre grups parlamentaris d’aquesta setmana, les portades de The New York Times i de The Wall Street Journal se n’haguessin de fer ressò. Però sí que m’ha sorprès, fins i tot corprès, que fins avui cap polític, partit ni mitjà de comunicació n’hagi dit ni piu.
El cas és que la flamant “Proposició de Llei XX/2022, de XXX de maig, sobre l'ús i l'aprenentatge de les llengües oficials a l'ensenyament no universitari” pot generar molts de dubtes i interrogants en diversos àmbits, òptiques i aspectes: en el jurídic, en el polític, en el pedagògic, etc. Però hi ha dues certeses d’aquesta proposta de llei catalana que són inqüestionables.
La primera és que, continuant fidelment la tradició legislativa de casa nostra, els mateixos partits autors del text no es posen d’acord en el sentit de les paraules de la nova llei i les conseqüències reals i pràctiques que tindrà. Això, evidentment, és un clàssic del nostre país i de l’Estat que ens acull –perdoneu la ironia–, ja dels temps de la Constitució –i més enrere, de fet…–, quan els uns atribuïen un significat a la paraula “nacionalitats” ben diferent al sentit que li atorgaven els altres. Fa quinze anys ho vam tornar a viure intensament arran de la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que uns consideraven que permetia i garantia un seguit de drets nacionals, i els altres –els mateixos que també l’havien promogut i aprovat– deien que ni farts de vi. De fet, això és una constant espanyola en la major part d’activitat legislativa, diguem-ne, polèmica o sensible, i la causa d’aquest fenomen es diu “joc d’ambigüitats literàries”. És a dir, els nostres estimats partits pensen que fer-nos creure que s’han posat d’acord i arribat al “consens” sobre un afer nuclear com és la llengua a l’escola, els pot ser positiu electoralment; però, en comptes de pactar veritablement i honesta una política clara i nítida, el que fan és acordar redactats legislatius poc intel·ligibles per a la majoria dels mortals, que permeti –almenys fins que un jutge en dicti sentència i n’estableixi, per tant, la interpretació que val– fer la viu-viu i que cadascú expliqui a la parròquia corresponent allò que més li agradi, i així generar la percepció que han estat molt hàbils a l’hora d’enredar o, directament, enganyar, els altres partits. Si agafem el text que ens ocupa, un exemple del que miro de dir seria la frase següent, que trobem a l’exposició de motius: “Tots aquests canvis estan transformant les escoles catalanes en unes realitats no sols multilingües sinó fins i tot heteroglòssiques, en les quals l'alumnat tot sovint se serveix de més d'una llengua per dur a terme una mateixa activitat, per la qual cosa es fa imprescindible una aproximació holística al tractament de les llengües en els marc dels processos comunicatius i d'aprenentatge que tenen lloc en l'àmbit educatiu”. Alça, Manela!
És en aquest context que cal entendre que, poques hores després de presentar el text, el senyor Salvador Illa ja prediqués per les contrades que la nova llei permetrà d’aplicar la deliciosa sentència del 25% de castellà, mentre Junts treia pit i ens feia creure que el nou redactat, pretesament assolit gràcies a la pressió exercida per aquest grup, protegirà com cal la llengua a l’escola, a diferència del text exposat setmanes enrere. Tot plegat, doncs, entre burlesc i dramàtic. Tragicòmic.
Però, com bé deia, hi ha una segona certesa irrefutable sobre la “Proposició de Llei XX/2022, de XXX de maig, sobre l'ús i l'aprenentatge de les llengües oficials a l'ensenyament no universitari”. Una segona certesa que és, de fet, la que em té més meravellat. Disculpeu si remarco en excés el títol de la nova llei, però el motiu és que cal tenir en compte que el títol no diu pas que regularà l’ús educatiu del català i castellà, sinó de “les llengües oficials a l’ensenyament no universitari”. I resulta que, agradi més o agradi menys, a Catalunya de llengües oficials en tenim tres: el català, el castellà i l’occità.
Doncs bé, la segona veritat indiscutible és que els quatre partits catalans que han acordat el text, a consciència o per ignorància, han fet amb l’occità el mateix que l’Estat espanyol fa cada dia amb el català: tractar-lo de segona. En primer lloc, la nova llei no equipara el tractament de l’occità a les escoles d’Aran amb el del català a les escoles del Principat. Per exemple, l’article 2.1 diu “el català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d'aprenentatge de! sistema educatiu i la d'ús normal en l'acollida de l'alumnat nouvingut. El castellà és emprat en els termes que fixin els projectes lingüístics de cada centre, d'acord amb els criteris que s'estableixen en els següents punts”. Cap comentari de l’occità a l’Aran. Per trobar l’aranès, ens cal anar a una disposició addicional –primer greuge–, que, a més, estableix un precepte per a l’occità a les escoles araneses diferent del català a les escoles catalanes. Diu així: “Als centres educatius de l'Aran, els projectes lingüístics han de garantir l'aprenentatge i l'ús curricular i educatiu habitual de l'aranès, llengua pròpia d'aquest territori, de conformitat amb el que estableix la normativa aplicable.” Així, el català serà la llengua vehicular a les escoles catalanes, mentre que l’occità no ho serà a l’Aran, sinó que serà, merament, llenguatge d’aprenentatge i “ús curricular i educatiu”. Si és cert el que diuen ERC, Junts i comuns, que llengua vehicular i llengua curricular no és el mateix, per què a l’Aran els llevem el dret –reconegut a la llei del 2010 i a la llei del 2015– de tenir la seva llengua pròpia com a llengua vehicular a l’escola?
Però, més enllà d’això, hi ha una qüestió encara més greu, per la dimensió, per la quantitat d’alumnes que afecta: tots els de Catalunya. La llei de l’occità aprovada el 2010 estableix que a les escoles catalanes, fora de l’Aran, caldrà que s’introdueixi en el currículum educatiu en etapa obligatòria “el coneixement de la realitat lingüística, històrica i cultural d’Aran, i la seva connexió amb la llengua, la història i la cultura occitanes”. Article 13.2, per ésser exactes. Per què cap dels quatre partits no ha vist que la nova llei que pretenen aprovar era una bona ocasió per reforçar la idea que l’occità, com a llengua oficial, ha de ser també present en l’ensenyament arreu del país?
Aquests partits, amb major o menor mesura, s’omplen la boca parlant de pluralitat, de diversitat lingüística, de protecció de les llengües minoritzades, etc. L’escàndol encara em sembla més palès si tenim en compte que tots quatre partits –si reconeixem la línia successòria de CiU i JxCat i d’ICV i els comuns– van votar tant la Llei de l’occità del 2010 –que desenvolupa l’oficialitat de la llengua a tot Catalunya– com la Llei d’Aran del 2015. I, de fet, el que sembla encara més cínic és que la mateixa exposició de motius de la nova llei justifica la necessitat d’aprovar aquesta nova llei perquè, diu, d’ençà de la llei de política lingüística del 1998 s’han produït diversos canvis “en els contextos jurídic, social, educatiu i tecnològic que afecten la gestió de les llengües en l'àmbit de l'ensenyament”, i el primer cas que posa de canvi jurídic és, precisament, el de l’oficialitat de l’occità: “d'una banda, i des d'un punt de vista jurídic, cal començar indicant l'aprovació de l'Estatut d'autonomia del 2006, que en l'article 6.5 va declarar l'oficialitat de la llengua occitana, denominada aranès a l'Aran, a Catalunya”.
Desconec si la porcada que vol fer Vox pot servir o no per obrir un nou període d’esmenes. Si és el cas, però, seria fins i tot poètic que, almenys, s’aprofités el retard ocasionat per l’extrema dreta per reconèixer i protegir com es mereix la llengua de la nostra minoria nacional. No costa res. Bé, sí: creure de debò en el que es predica.
