Les últimes decisions de l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre les euroordres emeses pel jutge Llarena contra els líders independentistes exiliats a Bèlgica no són un bon indici del que finalment pot decidir el TJUE. Però tampoc no és la resposta definitiva que capgire la situació de Carles Puigdemont, Antoni Comín i Clara Ponsatí.
L’advocat general s’ha cenyit a la filosofia que impregna, en general, les euroordres i que implica “confiança” en els sistemes judicials de cadascun dels estats de la UE. Per això ha considerat que una autoritat judicial belga no pot denegar l’execució d’una ordre de detenció europea basant-se en el risc de vulneració del dret a un procés equitatiu. I conclou que només ho pot fer si demostra “l’existència de deficiències sistèmiques o generalitzades que afectin el sistema judicial de l’estat membre emissor”.
Aquesta filosofia inicial la coneixien les autoritats judicials belgues quan van rebutjar les euroordres i també les autoritats judicials alemanyes de Schleswig-Holstein, quan la primera detenció de Puigdemont a Alemanya, i també la van tindre en compte les italianes, quan Puigdemont visità l’Alguer (Sardenya). Totes aquestes instàncies judicials de tres estats europeus van decidir que el procés judicial iniciat per la justícia espanyola era digne de desconfiança.
Això no ha passat quan les euroordres persegueixen delinqüents o criminals, però els sistemes judicials belga, alemany i italià van advertir diferències considerables en aquest cas, i això les va portar a desoir les euroordres, de vegades amb criteris tècnics i de vegades amb raonaments sobre aquesta desconfiança en el sistema espanyol. En tots tres casos es pot intuir que els tribunals belgues, alemanys i italians van veure el que és evident: que les ordres d’extradició formen part d’una persecució política que no té cabuda en l’Europa democràtica, una persecució política que va començar l’1 d’octubre amb les càrregues policials contra els ciutadans i les urnes, i ha continuat empaitant els promotors d’aquell referèndum.
Evidentment, les instàncies judicials on arriben les euroordres del jutge Llarena no tenen la capacitat de “demostrar” si el sistema judicial té “defectes sistèmics”. Tanmateix, sí que han estat capaços, en els tres casos esmentats, de veure clar que acceptar l’euroordre d’extradició no era la solució més justa sinó la manera de contribuir a detindre persones que esdevindrien presos polítics (com els que llavors hi havia en presons espanyoles pels mateixos “delictes” polítics).
El TJUE pot acabar seguint el raonament de l’advocat general i acceptar la seva interpretació —entre purament tècnica i políticament ingènua— sobre el caràcter de les euroordres o tenir en compte allò que tan clarament han vist altres instàncies judicials europees. És possible que el canvi polític a Espanya, que ha permès indults als presos polítics, pugui desorientar tant l’advocat general com el TJUE i ignorar un fet que els seus mateixos informes estan apuntant: que hi puga haver “deficiències sistèmiques o generalitzades en el sistema judicial” espanyol.
Una ullada a l’actualitat informativa espanyola, amb la recent publicació de gravacions de l’excomissari Villarejo els podria obrir els ulls. Cada nou capítol dels seus enregistraments revela la participació de la cúpula del Ministeri de l’Interior espanyol (des del ministre fins a càrrecs intermedis dels serveis d’intel·ligència i de les forces de seguretat) per fabricar proves contra els líders independentistes, primer, i contra els líders de l’esquerra, després. Amb participació de jutges de l’Audiència Nacional. Si això no són deficiències sistèmiques...
