El papa emèrit Benet XVI, que va exercir com a màxim representant de l’Església catòlica entre 2005 i 2013, ha faltat als 95 anys. I al contrari del que va passar recentment a Anglaterra amb la mort d’Isabel II, amb qui s’havia establert un protocol anys abans preveient la seua desaparició, el final de la vida de Benet XVI no sembla comptar amb cap homenatge preparat. O com a mínim, aquest protocol no s’ha fet públic, tal com se sol fer davant casos com aquest.
La mort de l’anterior papa de Roma, Joan Pau II, es va produir al 2005 i va anar acompanyada d’una posada en escena que, més enllà dels errors i les controvèrsies que va generar amb el seu mandat, evidenciaven la simpatia que Wojtyla va despendre. No és el cas de Benet XVI, que va renunciar al papat l’any 2013, cosa que no s’havia produït en més de sis segles. El seu mandat, tot i ser el d’uns dels màxims estudiosos que hi ha hagut al front del Vaticà, va estar esquitxat pels escàndols d’abusos sexuals al si de l’Església, per la llunyania social, per l’opacitat financera i per una pèrdua d’influència enorme per part de la institució eclesiàstica, la més poderosa de la historia.
Pel que fa als abusos sexuals contra menors per part d’autoritats religioses, el mateix Ratzinger es va veure obligat a redactar una carta demanant perdó i assumint culpes, reconeixent que “no vam afrontar el problema amb la decisió i la responsabilitat necessàries”. Era la resposta a l’informe dels abusos de l’Arxidiòcesi de Munic, on Ratzinger va ser arquebisbe durant quasi cinc anys, etapa durant la qual el papa emèrit ha estat acusat d’inacció davant quatre casos d’abús sexual. Tot després que el mateix Ratzinger rebutjara les acusacions històriques que l’Església ha rebut d’encobrir multitud de casos com aquests, que en diverses ocasions s’han demostrat certs. Ratzinger no només no va destituir els religiosos acusats per aquests delictes, sinó que va garantir la seua continuïtat als seus càrrecs. Fa ara un mes, el mateix Ratzinger va acceptar participar com a testimoni en el judici que tractarà aquest cas.
Un altre dels aspectes més criticats del seu papat va ser la llunyania exhibida envers la crisi financera que va sacsejar el món sencer durant la passada dècada. Ratzinger no es va fer famós, precisament, per criticar l’avarícia del capitalisme, per solidaritzar-se de manera clara i directa amb les víctimes que el sistema va deixar pel camí, per plantar cara a una situació que perjudicava, fonamentalment, la gent que en teoria s’ha de sentir representada per l’Església catòlica: la gent més desafavorida. Lamentablement, aquest silenci era ben coherent amb la seua actitud, atès que Ratzinger acostumava vestir amb indumentària ostentosa, a viatjar en unes condicions privilegiades i a viure en un espai ben estens que va escandalitzar el seu successor, el papa Francesc, que es va sorprendre dels luxes amb què comptava diàriament Benet XVI. Tot allò va anar acompanyat dels escàndols financers del Vaticà durant el mandat de Ratzinger, revelats per Vatileaks, que evidenciaven opacitats financeres totalment contraproduents amb l’esperit de la institució. Tot i que no va ser responsabilitat directa del Papa, la seua visita a València, que va acabar amb els organitzadors –persones del PP o relacionades amb el PP–els jutjats, és ben simptomàtica del mandat que va exercir.
Cal recordar també que Benet XVI va rescatar de l’ostracisme un bisbe que negava l’Holocaust, que va assegurar que l’ús del preservatiu havia agreujat els contagis de la sida o que va permetre fer misses en llatí antic incloent oracions que demanaven la conversió dels jueus.
Amb tots aquests elements, cal concloure que el seu mandat va ser ben discutible i que cal evitar que l’Església torne a estar en mans de reaccionaris que allunyen la institució de la seua funció: la de servir els més febles, independentment de els seues creences, del seu origen i del seu pensament polític.
