Torno a sentir veus que es queixen de l’elitisme de l’oferta cultural i que reclamen una major accessibilitat a la cultura. Fins aquí, molt d’acord. Però quan em tradueixen què vol dir elitisme i accessibilitat, m’esparvero. Em venen a dir que qualsevol consum cultural que exigeixi esforç, preparació, fins i tot un sacrifici de temps, de concentració, de formació, esdevé inaccessible per al gran públic i, per tant, elitista, perquè només hi accedirà una elit. Bona part de la creació cultural més complexa i profunda, de més ambició i amb més càrrega ètica i estètica exigeix aquest esforç personal, que sol ser ben recompensat per aquestes creacions. Però resulta que són inaccessibles i, per tant, elitistes.
I què proposen llavors, contra l’elitisme? Rebaixar. Si fer un esforç converteix les coses en inaccessibles, proposem coses que no requereixen cap esforç, cap actitud proactiva. Que això vol dir renegar de moltes de les creacions culturals més ambicioses i més sòlides, perquè reclamen esforç? Doncs renunciem-hi, en el nostre combat contra l’elitisme. Al cap i a la fi, tot és cultura. Sense jerarquies ni distincions ni diferència de valor. Hem d’oferir cultura? Doncs oferim la que sigui d’accés més fàcil, perquè no hi ha millor ni pitjor. Al contrari, el que podria semblar millor perquè és més treballat, més matisat, més arriscat, és pitjor perquè aquestes virtuts el converteixen en inaccessible i, per tant, en elitista.
No fa pas tants anys, els ateneus llibertaris demanaven als obrers que llegissin Dostoievski. I proposaven concerts populars del millor nivell possible. Creien que, per combatre l’elitisme, no s’havia de rebaixar el nivell de l’oferta, sinó que s’havia d’oferir la formació i generar la inquietud perquè tothom pogués accedir a tota l’oferta cultural, fins i tot a la més exigent. No era tan sols una qüestió econòmica, i avui encara ho és menys. Les biblioteques són de franc, i tant de franc és agafar-hi una obra de Dostoievski com una de Corín Tellado o com no posar-hi mai els peus. I ni tan sols la gratuïtat és imprescindible: alguns dels qui es queixen pels preus de la cultura paguen moltíssim més per altres ofertes d’entreteniment. Pot haver-hi problemes sobre la possibilitat d’accedir-hi, i els hem de resoldre. Però ben sovint el problema és la voluntat de fer l’esforç que aquest accés ens demana.
Em sembla una millor manera de combatre l’elitisme cultural el que feien servir els anarquistes que llegien Dostoievski que no pas els qui avalen la renúncia o amputen la possibilitat d’accés al que abans en dèiem alta cultura al conjunt de la població. Encara més: em sembla que el veritable elitisme cultural és dir-li a la gent que és millor la cultura que no demana cap esforç. I que —com rebatia Alain Finkielkraut a La derrota del pensament— té el mateix valor el disseny d’unes botes que l’obra de Shakespeare. Que tot és igualment cultura i que, llavors, preu per preu, val més rebaixar el nivell d’exigència de l’oferta que no pas ajudar a apujar el nivell d’exigència de la demanda.
