Una fina línia separa els records de la nostàlgia. No tinc clar on és, però recentment veig que en les converses amb els amics la profanem amb més afició que mai.
Sí, sempre n’hem parlat del Messenger, del Fotolog, dels episodis del Detectiu Conan o dels concerts d’aquell grup local que només coneixerà qui comparteix amb tu generació i comarca. El nostre, de nom canònic, era Skandalband.
Ara, però, hi ha quelcom en el to que va canviant mentre retornem a un passat adolescent que cada cop queda més enrere i rovellat. No puc evitar, de fet, una certa incomoditat en tornar a aquests espais que, d’altra banda, proporcionen un tema de conversa alegre i entretingut a les sobretaules dels sopars. Un lloc comú confortable que sembla l’única manera d’escapar dels intercanvis sobre lloguers, hipoteques i feines que no ens omplen.
M’està bé, però quan soc immers en la frescor d’aquest fang nostàlgic tinc la sensació que em desdoblo del meu jo actual. Tornar del passat fa mal.
“Diuen que el temps ho cura tot. Però, perquè les ferides es tanquin, el temps ha de transcórrer”, explica Oriol Rosell al pròleg del llibre Les hores han perdut el rellotge, de Grafton Tanner (Tigre de Paper, 2023). El temps, però, sembla aturat i “el passat s’ha encavalcat amb el present i el futur s’ha esvaït. Cap ferida pot cicatritzar, i així ens condemna a un dolor perpetu”. Uns mals que “només la nostàlgia alleuja momentàniament”.
Els pujolistes viuen un moment semblant al dels joves que freguem la trentena. Què hi ha, sinó un punt de nostàlgia, d’enyor dels anys de la gran Convergència, en els actes recents de rehabilitació de la figura del president Pujol? Com els meus companys de generació que cada Nadal miren les pel·lícules Harry Potter de cap a peus -i ara s’han enganxat sens falta al Hogwarts Legacy- els assistents a les presentacions dels llibres de Jordi Pujol -molts de la primera línia de Junts per Catalunya- eren capaços de predir i xiuxiuejar orgullosos les frases que diria el seu heroi de joventut. Un bàlsam per un espai polític en constant crisi d’identitat. “La nostàlgia no és només una emoció de record, sinó també una emoció de control. Ens posem nostàlgics quan sentim que perdem el control”, diu Tanner.
En el mateix pecat han caigut alguns dels que volien recuperar el 3XL, sovint apel·lant a referents de l’anime que havia triomfat a principis dels 2000 a casa nostra. En la recuperació de l’essència d’aquell canal, amb l’SX3, s’han combinat sagues clàssiques com Inuyasha o el Detectiu Conan amb nous fenòmens com Jujutsu Kaisen, Chainsaw Man o Guardians de la Nit.
Ho apuntava Ofèlia Carbonellen un article on explicava que “la idealització fa el record tan grandiós que ens sembla impossible de replicar de cap altra manera que no sigui repetint-lo fil per randa” i assenyalant que l’èxit dels primers animes no és només per la qualitat d’aquests, sinó també per “tot el reguitzell de gent darrere les cortines que van apostar per arriscar”.
Adreçat a un públic ben diferent, el professor Antoni Martí Monterde posa la fama renovada d’Stefan Zweig a casa nostra en el mateix calaix de la nostàlgia. En aquest cas d’un fragment desdibuixat de l’Europa de principis del segle XX. Entrevistat per Joan Burdeus a Núvol, Martí Monterde afirma que “la nostàlgia és un record reconstruït merament decoratiu, que alegra la vista però no l’ànima. I després de la nostàlgia, el que queda en l’ànima, és la melancolia. L’èxit editorial de Zweig depèn de la nostàlgia perquè és productiva, perquè es ven com un souvenir”.
La comercialització de la nostàlgia és una de les característiques del capitalisme actual que omple els supermercats de productes artesans o tradicionals i les sales de cinema de remakes -mentre escric, s’ha fet públic que HBO Max estudia fer una sèrie de Harry Potter.
"El capitalisme és el que queda quan les creences s’esfondren en el pla de l’elaboració ritual o simbòlica: el que resta és el consumidor-espectador arrossegant-se entre les ruïnes i relíquies", diu Mark Fisher al llibre Realisme capitalista (Virus, 2023).
També amb Europa de teló de fons, l’extrema dreta identitària basteix el seu argumentari amb la malenconia per un passat mitologitzat a recuperar. Són habituals a les seves xarxes socials els mems, d’estètica hel·lènica o nòrdica, que apel·len a uns suposats valors tradicionals que xoquen de front amb el feminisme o la justícia social.
A l’Estat espanyol la inspiració són moments com la “reconquesta”. Aquests mems, explica el llibre Memeceno (La Caja Books, 2023), “serveixen per apuntalar un ideari i un desig polític: no mostren el passat imperial espanyol, sinó que exploten la nostàlgia per un passat històricament incorrecte”.
Dins aquest fenomen, també s’hi podria incloure l’onada de vídeos a TikTok que reivindiquen el model tradwife (muller tradicional) -ho explicava a Mèdia.cat l'Alba Sidera- o el rebombori que va generar l’any 2021 el llibre Feria, d’Ana Iris Simón, on descrivia un suposat enyor millennial de la família tradicional en un món rural idealitzat i desproveït de desigualtats sistèmiques. Al pòdcast Les Golfes, la periodista Júlia Bacardit buscava les arrels d’aquest relat en “la creença en el progrés que s’ha trencat”.
Tot això agrada a l’algoritme. Com diu Tanner, “deixen de banda les parts de la història que podrien fer-nos sortir d’una improductiva espiral nostàlgica. Vivim en un món en què les coses sembla que es repeteixen perquè les preses de decisions són externalitzades a algoritmes que es basen en informació del passat”. Per tant, els “passats virals es manifesten per mitjà del retroreclam constant” i són “paranys nostàlgics” perquè “amplifiquen la nostra enyorança cada cop que ens són recomanats”. Un enyor que ens atrapa, ens paralitza i ens allunya de l'esperança d'un futur més just.
Si abans fèiem befa de l’etern retorn dels avis i pares a les batalletes de la mili, ara ens toca a nosaltres, que ens crèiem infal·libles davant el passat. Cal parar compte de no quedar-nos atrapats xuclant els llamins de nostàlgia que el sistema capitalista estarà encantat de vendre’ns a bon preu.
