Probablement, el fet polític més transcendent a l’Espanya de les darreres dècades és la gran operació d’estat per convertir Madrid en una gran capital internacional, l’única dins tot l’Estat. Tradicionalment, Espanya havia acceptat un model, diguem-ne, a la italiana, on Madrid ocupava una capitalitat política i administrativa com la de Roma, però altres ciutats tenien algunes capitalitats rellevants, econòmiques, financeres, culturals, industrials, com a Itàlia les tenen Milà, Torí o Nàpols. Però, a partir d’un cert moment, Espanya passa a optar per un model a la francesa, on París és la capital de tot i la resta, des de Bordeus a Lió o a Marsella, no deixen de ser ciutats de províncies. Aquesta opció ve de lluny, s’accelera quan els Jocs Olímpics de Barcelona posen de manifest que en l’actualitat és tan important la competència entre ciutats com entre estats i, finalment, el segon govern d’Aznar l’emprèn amb els considerables recursos econòmics i de poder de l’Estat.
Si Madrid vol tenir totes les capitalitats, d’un lloc o altre les ha de xuclar. D’allà on són o d’allà on podrien ser. Si per aconseguir-ho s’han de reforçar les infraestructures de la capital, s’han d’abocar recursos econòmics, s’han de prendre decisions polítiques que ho afavoreixin, tot això es fa inevitablement en detriment d’algú altre. Reforçar Madrid vol dir afeblir tota la resta dels territoris de l’Estat. Protegides Euskadi i Navarra pel règim foral, aquest drenatge de recursos i d’infraestructures a favor de Madrid perjudica d’una manera desigual totes les altres ciutats i tots els altres territoris. Als més dinàmics, escanyant-ne el dinamisme. Als ja de per si deprimits, accelerant-ne la pràctica desertització.
La gran operació d’estat abocant recursos per concentrar totes les capitalitats a Madrid es fa contra els interessos de la resta de territoris de l’Estat
La principal víctima de la gran operació Madrid és Barcelona, perquè és la ciutat que més capitalitats podia disputar-li. El procés independentista català és en part la reacció davant d’una tendència a drenar recursos econòmics a favor de Madrid —un dèficit fiscal escandalós— i a un progressiu ofegament de l’economia catalana per mancances gravíssimes en les infraestructures, sense invertir en les que existeixen i sense dur a terme les que es necessiten, que no posa en qüestió el progrés del país i el benestar dels seus ciutadans. L’episodi immediatament anterior a l’esclat independentista no és tan sols la humiliació de tombar en els despatxos el modest Estatut aprovat pels catalans a les urnes, són també les queixes ciutadanes pel desastre de rodalies, l’escanyament de l’aeroport o el menysteniment del corredor mediterrani. La independència esdevenia l’antídot contra la residualització.
Barcelona és la gran perjudicada, però no pas l’única. Bona part de l’Espanya castellana ha entrat en una decadència que ha generat l’expressió l’Espanya buida. I la façana mediterrània, el País Valencià, les Balears, han patit les traves al seu dinamisme econòmic i social d’un dèficit fiscal desproporcionat, unes infraestructures insuficients i una concepció radial de l’Estat que les vol fer dependre en tot de Madrid. Les pròximes eleccions autonòmiques a moltes comunitats marcaran si aquestes comunitats trien adaptar-se al model francès i a la idea d’una Espanya a la mida de les necessitats de Madrid o es revolten contra un model que objectivament les perjudica. A totes. A cadascuna a la seva manera.
