Vaig parlar amb Àlex per darrer cop el 16 d’octubre de 2021. Era dissabte i vam quedar a esmorzar sobre les 10 davant de sa casa. Li havia suggerit veure’ns més tard, però havia de tornar-se’n a migdia i va proposar avançar la trobada. “Així tenim més temps”, va dir. “Més temps”... En aquell moment, jo no era del tot conscient de l’abast del sarcoma d’Ewing que se’l va endur mes i mig després. Era una inconsciència autoinduïda; la ignorància voluntària de qui, en el fons, no vol preguntar i desitja no saber. Vam estar junts dues hores i va ser un dels moments més lluminosos i, alhora, més difícils de ma vida. En acomiadar-nos, ens vam abraçar i, davant la meua incapacitat de dir res que no fos estúpid (“que vaja bé?”, “molt d’ànim?”, “ja parlem?”), Àlex va decidir trencar el silenci. “He estat molt a gust”. I va afegir: “De veritat”. Quan desaparegué pel pati, vaig restar al mig del carrer fumant un cigarro i forçant-me a creure que tot aniria bé.
Àlex era pura llum. Literalment, perquè la captava com un fotògraf expert abans de fer la vintena, i metafòrica, perquè feia millor la vida dels qui vam tractar-lo. Son germà, Pau, un cap privilegiat, cabal i treballador com ningú, sempre diu que Àlex era “un poc més”. El germanet menut “un poc més alt, un poc més guapo i un poc més intel·ligent”; els amics somriuen en recordar com, fos el que fos, “Àlex ho feia millor”: un nou joc de cartes, l’examen final de tal assignatura, un esport... Només el vaig veure jugar a futbol vint minuts i va clavar tres gols sense despentinar-se; el vaig gaudir a classe durant tres anys i no li recorde cap nota per baix del 9.
“Àlex Durà era llum. Literalment, perquè la captava com un fotògraf expert, i metafòrica, perquè millorava la vida de qui el tractava”
Cal defugir com de la pesta dels tòpics rebregats —“sempre se’n van els millors”— i de les frases ampul·loses de llibre d’autoajuda —“jo no ensenye als alumnes, sinó que els alumnes m’ensenyen a mi”—, però amb Àlex tot era diferent. Entre fàrmacs i hospitals, aprovà el Batxillerat amb Matrícula d’Honor, i començà la universitat, i va traure’s el carnet de conduir —de fet, ell duia el cotxe cap a la darrera sessió de químio; també va tenir temps per a dissenyar una campanya publicitària per a una marca de roba que, en veure el producte, va contractar-lo. Tenia a penes vint anys i un talent innat i treballat que deixa una pregunta roent: fins a on hauria arribat de no ser pel maleït càncer?
Una part de la resposta està en l’exposició Lletres de llum, al centre Octubre de València fins al 21 de maig. Sota la inicial À, hi trobem l’obra interrompuda d’Àlex Durà Díez, un fotògraf gegantí; un treball artístic “amb punts d’arribada que jo vaig trigar anys en trobar o que encara no he aconseguit”, admet el comissari de l’exposició, Alberto di Lolli, un dels millors fotoperiodistes valencians. Poca broma. Els profans, en canvi, només podem meravellar-nos amb la mirada d’Àlex i, de nou, caure en el bucle. “Fins a on hauria arribat?”.
Lletres de llumés el darrer regal d’Àlex i, també, dels seus pares, Carles i Cristina, impulsors del projecte. Qui hi vaja, trobarà l’obra curta, intensa i lúcida d’un fotògraf “amb l’edat de Rimbaud quan va deixar d’escriure”; per als qui el vam conèixer, esdevé un nou bocí d’Àlex per atresorar. Com el 14-2, sempre nostre. Com deia Martí i Pol, “parlarem de tu”, Àlex, “però no pas amb pena”, perquè has sigut, i seràs sempre, llum.
