Quan visite una ciutat per primera volta, m’agrada, a part de perdre’m pels carrers, pels mercats i pels cementeris, pujar a un edifici alt, si pot ser emblemàtic i, des d’allà, contemplar el formigueig als carrers i places, el vaivé quotidià, l’alè. Fascina com allò que, de prop, pareix caòtic, vist de lluny transmet una harmonia, un ritme, un ordre. El món, vist des de les altures, és un mecanisme que funciona. La distància fa lúcida la mirada i ajuda a comprendre el caràcter de l’urbs, allò que la fa única. Passa amb les ciutats i passa amb les persones. Des de lluny, el dibuix de la seua biografia les fa comprensibles. Tota vida traça un gràfic amb pujades, baixades i zones d’estabilitat. I amb algun cim. A un potser li costa identificar el seu cim, fins i tot el dibuix de la seua trajectòria; des de fora, en canvi, es veu més clar.
No hi ha res millor que una exposició antològica per comprendre bé l’obra d’un artista plàstic, la seua gènesi, l’evolució, les fites. Al llarg de la vida d’un autor —ara parle de qualsevol disciplina artística—, a penes hi ha dues o tres peces —a voltes, només una— que destaquen. La resta: esbossos, pròlegs, seqüeles o ecos d’aquest cim. L’ésser humà, llevat d’escasses excepcions, és massa limitat per a sorprendre més d’una o dues vegades amb la seua obra. Que un autor siga prolífic només es justifica per la incontinència creativa o per la necessitat de fer bullir l’olla. Has llegit Crim i càstig i Els germans Karamàzov? Has llegit Dostoievski. Pots gaudir submergint-te en les pàgines de Dimonis, de L’idiota, etc., però ja no hi trobaràs res nou. Si coneixes L’home que mirava passar els trens, El gat i El gos groc, coneixes Simenon; la resta de les seues més de dues-centes obres no t’aportaran res que no en siga eco. I, tanmateix, en qualsevol llibre de Simenon hi ha Simenon, en qualsevol text de Dostoievski hi ha Dostoievski. Si t’agraden, són una garantia de goig.
El gràfic més trist és, crec, el que arranca d’un esclat inicial, d’un èxit produït al principi d’una carrera, amb l’òpera prima. Després hi ha un descens continu, més o menys pronunciat. L’individu sempre serà recordat com l’autor d’aquella obra emblemàtica, motxilla plena de cudols que haurà de carregar sempre. Hi ha també el dibuix contrari: l’artista que triomfa vell, quan potser menys falta li fa. La línia, tot i que ascendent, pot deixar un regust amarg, d’àpat reescalfat i servit a deshora. El gros de les trajectòries, però, mostra el perfil que, ja des d’antic, Aristòtil atribueix a qualsevol història: començament, nuc, desenllaç. El cim, a la meitat, més o menys. Perquè la vida de l’individu, de qualsevol individu, és això: un relat. Com la història d’una ciutat, o d’un país, o del món. De prop pareix confusa, arbitrària, desconcertant. Fins que te’n distancies, puges a un edifici alt i, a vista d’ocell, en veus el dibuix complet i, alhora, l’entrellat.
