Les eleccions del dia 23 passat no van anar bé a l’independentisme català. En particular, a la candidatura que jo encapçalava, la CUP, que vam quedar fora del Congrés. Aquest fet, unit als resultats també fluixos en les eleccions municipals (amb l’excepció de les comarques gironines), obliga a accelerar debats pendents sobre el futur del nostre espai polític.
La qüestió no són només els resultats electorals, és clar, els quals a vegades estan molt influïts per la conjuntura. Prou bons van ser els darrers al Parlament, el 2021, per exemple. La qüestió és més de fons: no es creix en militància, i fins i tot en les darreres municipals hi ha hagut una baixada significativa del nombre de candidatures.
En moments de crisi, la tendència al replegament sempre és una de les primeres opcions. Donar a entendre, per exemple, que el camp institucional no ens és propici i que, per tant, més val retirar-hi efectius. Aquí hi veig dos problemes. El primer: em sembla pràcticament impossible fer arribar consignes polítiques al gruix del poble sense presència a les institucions. En una societat com la nostra, amb vincles comunitaris erosionats pel neoliberalisme, són els mitjans de comunicació el terreny principal dels missatges polítics. I a falta de mitjans de comunicació propis (la premsa de partit, tan important fins al 1939, era pròpia d’èpoques amb més vida comunitària), la presència a les institucions permet la presència als mitjans.
El segon problema: és fals que les institucions siguin únicament un terreny erm per a les transformacions profundes. El millor exemple és l’1-O, que es va fer amb una combinació de poder popular i institucional: sense les majories independentistes als ajuntaments, al Parlament i al Govern, aquell procés, el que més ha sacsejat el règim del 78, no hauria tingut l’abast rupturista que va tenir. S’ha d’encaixar la lluita institucional en el global de l’estratègia: sense demanar-li massa, però tampoc, no ho oblidem, sense demanar-li massa poc.
La qüestió és que la CUP, per ella sola, tampoc té la força necessària per engegar processos de canvi. Això ens confronta amb dos debats relacionats: la política d’aliances i el creixement propi. La unitat popular viu una contradicció: només dins el procés independentista pot fer avançar els seus posicionaments, però aquest procés l’encapçalen altres dos partits dels quals encara està lluny en termes de força.
Així doncs, l’opció d’ampliar el nostre espai, que alguns potser veuen com una amenaça a la coherència, és en realitat una aposta per l’autonomia estratègica.
Queda finalment la qüestió de la direcció política. Penso que transformacions d’aquesta envergadura només són possibles amb un nucli de persones que estiguin cohesionades per la idea d’on haurien de ser l’organització, el moviment i el país a una dècada vista. Això és absolutament compatible amb el caràcter assembleari de la CUP. Però, perquè un grup de persones es responsabilitzi de l’organització, són necessàries condicions materials i de cultura política.
Valguin aquestes idees, necessàriament simplificades, com una primera aportació als debats necessaris per al futur d’un espai polític essencial del país: qui té més clar el lligam entre la independència i les condicions materials de vida, hereu d’una tradició nacional popular, entenent el capitalisme com un sistema fallit ecològicament i socialment.
