La pintoresca situació política creada per les últimes eleccions espanyoles és una font de paradoxes, que deixen alguns amb el cul a l’aire. Una d’aquetes curioses paradoxes: resulta que protesten indignats perquè no s’esmenta el valencià entre les llengües que es podran fer servir al Congrés espanyol els mateixos a qui no ha passat mai pel cap parlar-lo ni allà ni enlloc i que voldrien que es fes tot en castellà. En el mateix dia, la Generalitat valenciana ha dit que defensarà la llengua valenciana amb ungles i dents i els partits que l’integren han dit que el fet que es puguin parlar altres llengües a més del castellà a les Cortes és un desastre total que s’hauria d’evitar. Defensar fins a la mort una llengua que no pensen fer servir mai i que creuen que no s’hauria de deixar fer servir (ni aquesta ni cap altra), perquè tot el que signifiqui sortir del castellà enfronta els espanyols entre ells. Ja es veu que no acaba de quadrar.
El nou executiu valencià torna, com es evident, a fer bandera del secessionisme lingüístic en les declaracions. Valencià i castellà no són dos noms de la mateixa llengua, sinó dues llengües que no tenen res a veure, i mira que s’assemblen. Això en les declaracions. Però en la pràctica les actuacions estan destinades a reforçar l’hegemonia del castellà per damunt del català i del valencià, siguin dos noms o dues llengües. Secessionisme de paraula i castellanització de fet. I més enllà de la contradicció, això és fotut perquè en aquest àmbit són més importants les polítiques que les declaracions. La gran amenaça per al català/valencià no és el secessionisme, és la castellanització. El secessionisme és una amenaça folklòrica, una rebequeria política, que cau a la primera bufada racional. En canvi la castellanització, la imposició del castellà per la via legal i per la via dels fets, és una amenaça molt seriosa.
"El secessionisme no s’aguanta si no és amb intencionalitat política".
Fa anys ens trobàvem amb alguns amics —alguns de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua— i figurava que ens havíem de barallar per la unitat de la llengua. I resulta que no ens barallàvem. Si vosaltres defenseu honestament que es faci servir el valencià, que tingui un ús social i institucional ampli, que sigui la llengua dels mitjans de comunicació i de l’ensenyament, que es mantinguin vives les seves particularitats, ens acabarem entenent. Si l’objectiu és mantenir viva a llengua del poble al País Valencià, som aliats, estem d’acord. Entre altres coses perquè jo creia que la unitat de la llengua i la necessitat d’una ortografia comuna, respectant les variants de cada lloc, ja s’imposaria pel seu propi pes. Que el secessionisme no s’aguanta si no és amb intencionalitat política. Però en canvi, si la llengua del poble es perd, si es deixa de parlar, tant se val que de la llengua morta en diguem així o aixà, l’escrivim així o aixà. Estarà morta igual. Si el discurs en defensa del valencià és de fet el discurs a favor de la castellanització contra el valencià, no només tenim una paradoxa, tenim també una amenaça. I al contrari, si la llengua es manté viva i diversa, útil, l’evidència que ens entenem els uns als altres s’imposarà damunt de qualsevol secessionisme artificial. És pitjor el perill de l’extinció —que en el nostre cas vol dir castellanització— que no pas el manteniment d’una ridícula qüestió de noms.
