És l’últim dissabte d’agost. Ens ha convocat Maria Josep Escrivà a Benissivà, Vall de Gallinera, a ca Ignasi Mora i Joana, on també han d’acudir Mireia Sopena i Francesc Parcerisas. Amb Maria Josep, de qui hem llegit amb admiració la poesia, hem tingut trobades breus, sempre hem anhelat una tertúlia distesa. Contradint el títol del seu últim llibre, Sempre és tard, emprenem el viatge amb temps de sobres. Ja al primer tram de carretera, però, patim retencions. Un accident. Un cotxe bolcat, arrugat com un mocador de paper, enmig del carril. “Morir vol dir ser coetani de tots, llevat dels vius”, cita Escrivà a Kúixner al Sempre és tard, i jo desitge que els ocupants d’aquell vehicle continuen sent coetanis nostres. Ja als revolts de la Vall de Gallinera ens trobem un segon accident, aquest menys greu pel que sembla, tot i que una dona plora a tocar d’un Ford amb el morro esclafat.
Arribem a Benissivà, ens reben Maria Josep, Joana, Ignasi i Xaro i Ximo, amics dels amfitrions. Ignasi està prim. Des que publicà Viure amb la senyora Parkinson, cada volta que quedem vaig amb por de trobar-lo amb la mobilitat més reduïda. No és el cas, tot el contrari, em sorprenen les seues ganes de xarrar i d’engegar projectes. “Escrius?”, li dic. “I tant!”, fa, “un llibre de contes”. Me n’alegre, pocs narradors fan una prosa tan depurada. Al cap de poc apareixen Mireia i Francesc. De Parcerisas he llegit part de la poesia —no oblide La noia que mira, escoltat en bucle recitat per ell a una pàgina d’internet—, Un estiu i La tardor em sobta, dos dietaris que he subratllat amb goig, exquisidament escrits, plens de reflexions sàvies. No ens coneixíem en persona, i ara puc dir, a diferència d’altres casos, que ha valgut la pena tractar l’autor. Em regala dos llibres, jo li porte, a ell i als altres congregats, el dibuix d’una flor inventada. “Sembla carnívora”, diu Francesc.
Bevem, mengem, parlem pels colzes. De què? De les decepcions polítiques, inevitablement, però sobretot de Jaume Vallcorba, Stefan Zweig, Thomas Bernhard, Josep Pla... Com que Mireia i Francesc s’hostatgen a Otos, els expliquem qui fou l’Àngel d’Otos i per què és desconeguda la seua història. Estem tots d’acord en que deu haver més casos com aquest, també silenciats, i algú diu que al món existeixen, encara que no ho parega, bones persones.
A punt d’anar-nos-en m’adverteixen que pose la llum llarga al cotxe, que hi ha porcs senglars que travessen la sinuosa carretera de la vall i envesteixen els vehicles. En faig cas, no ens n’ix cap, de senglar. En canvi ens trobem un tercer accident: un cotxe encès en flames, enlluernador, a l’autopista, envoltat de policies, bombers i llums blaus intermitents. Un infern de butxaca contemporani. En deixar-lo arrere recorde dos versos de Maragall citats a La tardor em sobta: “Un dia de vida és vida:/ gosa el moment que t’ha sigut donat”.
Fi de l’estiu, la tardor espera en girar el cantó.
