Poques persones generen tant de respecte i admiració com la de l’historiador, professor i analista Joan B. Culla. Dijous passat el diari Ara, on Culla ha escrit els darrers anys després que El País el depurara amb els altres columnistes que es van mostrar respectuosos amb el procés independentista, li va organitzar un homenatge que evidenciava la transversalitat de la seua figura. Hi eren quatre presidents: Pere Aragonès, Artur Mas, José Montilla i Jordi Pujol, a més del ministre d’Universitats, Joan Subirats, i d’altres figures ben rellevants com la periodista Mònica Terribas, l’historiador i director de L’AvençJosep Maria Muñoz, el conseller Quim Nadal o Vicenç Villatoro, entre molts altres.
Culla, que pateix una malaltia irreversible, rebia un homenatge merescut a una trajectòria de lucidesa, de rigor i de seriositat durant dècades que ha sigut aplaudida, també discutida, però sempre respectada per un país que necessita més mirades i més aportacions com les seues. Estudiós, analista i observador de tots els matisos possibles de la política catalana, Culla va ser capaç d’aportar llum a períodes històrics confusos com l’inici del segle XX català, determinats per moviments com el del lerrouxisme, al qual ell mateix va dedicar la tesi doctoral.
La seua inquietud arriba al punt, tal com ell mateix acostuma a confessar, d’assistir als congressos dels partits polítics catalans des de finals dels anys setanta. O a fer un viatge el 1975, amb només 23 anys, per a visitar el president a l’exili Josep Tarradellas, un desconegut, tal com el mateix Culla explicava sorprès, en els ambients més polititzats de la universitat catalana de les acaballes del franquisme.
El seu talent va despertar interès entre persones com Max Cahner, que li va publicar el seu primer llibre, i el seu contacte amb Miquel Sellarés, amb Lluís Llach, amb Jordi Carbonell o amb Josep Benet va ajudar a fer-se un nom entre aquell món intel·lectual que va ser decisiu en l’esdevenir de la política catalana, fins al punt de fer amistat amb el president Jordi Pujol, amb el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira o de fer confiança amb l’exministre Jorge Fernández Díaz –a qui li va retreure públicament l’activació de l’anomenada “policia patriòtica”–, entre molts altres.
El professor, que ha hagut de deixar les classes a la universitat i que comptabilitza vora 10.000 aules que han rebut les seues lliçons al llarg d’aquestes dècades, ha aconseguit convertir-se amb “l’historiador del present”, segons el definia Borja de Riquer en l’acte citat de dijous, i les seues aportacions mai no han passat desapercebudes durant aquests anys de convulsió política en què Culla ha estat capaç d’aportar claredat i perspectiva entre tanta ràbia i tensió acumulades. Les seues experiències internacionals, la didàctica amb què ha tractat conflictes tan delicats com el que enfronta Israel amb Palestina, i la seua humilitat característica han contribuït a fer d’ell un referent a qui escoltar, consultar i respectar.
Siga prompte o siga tard, Culla marxarà amb la certesa de la seua contribució, que li ha servit per a situar-se al davant d’un país en què la intel·lectualitat existeix, però no sempre amb la intensitat requerida per a aportar llum i encarar els canvis necessaris i les situacions sobrevingudes. Ell mateix formarà part del selecte club de persones que no deixaran d’existir després de morts, perquè seran recordats, estudiats i consultats a través del seu llegat bibliogràfic durant generacions i generacions.
