Com al títol d’un dels seus llibres, Manel Marí ja és patrimoni dels dies, patrimoni de tots nosaltres. Com apuntava a la cerimònia de comiat un dels seus grans amics, Joangre Maria Femenia, hi ha almenys tres Manels Marí, tres Manus com l’anomenava molta de gent, que han de perdurar: el col·lectiu i l’íntim, per dir-ho així. I, per descomptat, el literari. El Manel Marí col·lectiu s’expressava a través de la seva impressionant facilitat no tan sols per establir coneixences i complicitats amb una infinitat de persones del gremi literari i de tot arreu, de totes les procedències i condicions, sinó també per connectar totes aquestes coneixences entre elles, gràcies a la generositat i l’alegria que eren les característiques que definien la seva personalitat. Una habilitat natural per fer de pont, per fer xarxa, com ara en diem, no tan sols entre persones sinó també entre territoris: ciutadà dels Països Catalans, ell ha estat una baula ben sòlida entre Eivissa i València, entre les Balears i el País Valencià, i ara és feina nostra no permetre que aquest lligam es dilueixi.
El Manel íntim, per descomptat, cadascú se sap el seu, però del que estic segur és que tots els que vam tenir el privilegi de la seva estima estarem d’acord que estar amb ell significava rebre un regal explosiu d’alegria i de plenitud de viure. Manel Marí era una persona que disfrutava d’estar viu i que ens en feia disfrutar als altres, fent-nos partícips del seu goig. Personalment li dec des de la recepta de l’arròs al forn, que gràcies a ell puc presumir que em surt bastant bé, fins a alguns dels moments més feliços que he viscut com a escriptor: llegint poemes plegats, en públic o en privat, els nostres o els dels nombrosos poetes pels quals compartíem l’admiració.
No se m’acudia passar per València sense que ens veiéssim, sovint abusant de la seva hospitalitat per romandre a casa de l’Eva, la Joana i seva, i no recordo cap trobada amb ell que no acabéssim rient, moltes vegades esclatant en rialles fins al mal de panxa. Naturalment que, de més joves (però tampoc no tant), havíem recorregut plegats, i poc discretament, les barres dels millors i els pitjors bars de les ciutats del nostre país: València, Palma, Barcelona, Eivissa, Gandia, Vic, Manacor, i tots els indrets on la poesia i la bona fortuna ens duguessin a coincidir. I és un honor que m’acompanyarà sempre el fet que les seves esplèndides Tavernàries, que per desgràcia hauran estat el seu darrer llibre publicat en vida, duguin un epíleg meu (que acompanya, així com pot, el pròleg del mestre Enric Sòria) i que continguin un sobrut que em va voler dedicar. Entre tantes altres coses, ens ha quedat pendent el llibre que volíem fer sobre el pintor eivissenc Antoni Ribas Tur, Portmany, i que el pare d’en Manel, l’Alfons, ens havia incitat a escriure.
No m’encega l’amistat, tanmateix, en afirmar que Manel Marí és un dels poetes més importants que ha donat la literatura catalana en els últims anys. Aquest Manel, el literari, és un patrimoni que ja no ens pertany tan sols a aquells que el vàrem conèixer, sinó a tota la nostra comunitat cultural i nacional. Entre 1999, data de publicació de Poemes en gris (premi Miquel Àngel Riera) i finals de 2016, quan surten les Tavernàries(premi València Alfons el Magnànim), Manel Marí va publicar onze llibres de poemes, entre els quals m’atrevesc a assenyalar-ne almenys quatre (Deshàbitat, No pas jo, El tàlem i, una altra vegada, Tavernàries) que em semblen incontestables i imprescindibles.
Com que per a en Manel la poesia ho era tot i tot era poesia (això és, material susceptible de convertir-se en poema), els seus poemes abasten una gamma envejable de registres que van des de la sàtira fins a la introspecció lírica, des de la cançó de beure i el poema de revolta fins a la meditació transcendent o l’abstracció metafísica, tot relligat pel seu rigor formal i lingüístic i per una veu ferma, poderosa i inconfusible, com la seva mateixa veu humana, que el periodista Fernando de Lama ha qualificat encertadament de baríton.
A pesar del poc temps transcorregut des de la seva mort, crec que ja és moment de reclamar l’edició d’una antologia de la seva obra, així com l’elaboració dels estudis i la celebració dels esdeveniments que es requereixen per posar degudament en valor una obra d’aquesta qualitat i envergadura. La vida és breu però l’art és llonga, i la vida de Manel Marí ha compensat amb la seva plenitud i brillantor l’excés de la seva brevetat. I ha burlat la mort, com es va burlar sempre de tot allò que és massa solemne, amb uns poemes destinats a la perduració i que ens acompanyaran la resta de les nostres vides.
