Béla Tarr ha visitat Barcelona. La projecció de les seues pel·lícules i els col·loquis posteriors han abarrotat les sales amb un públic entusiasta. Ell mateix retardà el bitllet d’avió de tornada per estar-se algun dia més a l’escalf dels admiradors. Sorprèn i alegra, aquest èxit, perquè Tarr està als antípodes d’un cineasta comercial, d’una estrella de Hollywood; fa films incompatibles amb els postulats de la indústria, un art radical, en blanc i negre, amb plans seqüència llarguíssims, exquisidament elaborats sense naufragar en l’esteticisme, o d’un esteticisme que no embafa, amb actors que no ho són o no ho semblen, i sense massa interès a contar una història. El que li interessa, per damunt de tot, és explorar amb les càmeres l’espai i el temps, que, segons diu, escassegen al cinema contemporani. Els espais de Tarr són decadents, sòrdids, clevillats, com els personatges, i el temps és dilatat, no apte per a impacients. L’espectador d’un film de Tarr ha de capbussar-s’hi com en un somni, emmotllar-se al parsimoniós tempo de l’acció, deixar-se anar, surar, oblidar el món de fora.
Davant d’un art calmós, amb silencis, buits i el·lipsis, sempre hi ha qui, per fer-se l’exquisit o per manca de paladar artístic, embolica la troca amb filigranes conceptuals arbitràries, que no venen al cas. El ja vell director ha respost a aquesta mena d’interpretacions d’algun integrant del públic amb una humilitat que l’honora i que, al mateix temps, deixa en evidència el pedant: “Això és massa sofisticat per a mi”, ha dit, i ha explicat que el seu treball és pragmàtic, intuïtiu, gens intel·lectual. Aquest és un dels inconvenients que suporta qui se sotmet, en directe, al públic: els setciències, però també els qui, fent com que pregunten, aprofiten l’auditori per a desfogar-se. Llàstima, perquè el que podria ser una tertúlia reveladora pot acabar, per culpa dels que pixen fora de test, en un grapat de tòpics i obvietats. Potser l’artista hauria d’evitar l’exposició pública, deixar la divulgació en mans d’intermediaris.
Però sempre s’escapa alguna perla. Diu Tarr que, de jove, a París, va tindre l’oportunitat d’abordar J.-L. Godard i de preguntar-li quin era el secret a l’hora de fer cinema. “No ho sé”, va respondre Godard, “a mi m’arriba”. Diu Tarr que, quan a ell li fan la mateixa pregunta, contesta, si fa no fa, igual. Un espectador el compara amb Tarkovski, Tarr diu: “Tarkovski era creient. La pluja, en les seues pel·lícules, és purificadora. Jo no crec. En els meus films, la pluja és fang i dificultats”. Fang, dificultats, vent, misèria material i moral, de tot això en van plens, els films de Tarr, però també d’enquadraments i coreografies d’una insòlita intensitat, bressolats per una música melancòlica i repetitiva, una combinació que provoca en l’espectador un estat gojós, de plaent hipnosi, com el d’un somni que no volem que s’acabe.
