Si tens Instagram potser te n’has adonat. Si no, t’ho explico. No se’t farà estrany sentir que, els últims anys, l’algoritme d’aquesta xarxa, tot seguint l’èxit de TikTok, premia el contingut en format vídeo. Ara, si vols arribar a una audiència extensa, a un públic que encara no et segueix, però podria fer-ho, la manera és fer-ne un vídeo i penjar-lo com a Reel.
Creadors de contingut i empreses ho saben i cada vegada inverteixen més recursos a inventar contingut audiovisual breu en format vertical, subtitular-lo i penjar-lo a la plataforma. Ningú se n’escapa, de les normes del joc i de l'anhel del poder que suposa guanyar la cursa de la tendència. Els mitjans de comunicació, tampoc.
Canals de televisió, programes de ràdio, diaris, revistes i pòdcasts, nacionals i municipals, massius i especialitzats, tots, amb més traça o menys, amb èxit o des de la humilitat, han pujat al carro dels Reels per intentar ampliar el seu impacte a les xarxes.
Un dels que se’n surt és La Vanguardia. El perfil d’Instagram del diari dels Godó acumula un milió de seguidors i vídeos que superen el milió o els dos milions de reproduccions. L’estratègia de xarxes els funciona. Felicitats, hauríem de dir. I tot seguit revisar què fan bé per reproduir-ho.
O potser no.
Potser no, perquè obriríem el feed del mitjà i ens adonaríem que La Vanguardia (com altres) ha venut la seva ànima periodística al diable de la viralitat.
“Una dona porta el cadàver del seu tiet al banc per poder retirar 3.000 € i acaba detinguda” (a Rio de Janeiro), és un dels Reels que acumulen milers de visualitzacions. S’hi mostra amb detall com la dona agafa la mà del seu parent, inert, per fer-lo signar uns documents, mentre el personal del banc qüestiona l’estat de salut de l’home.
Així, tants altres: “Marta Pérez, la jove en coma després de beure un batut de proteïnes (perquè era al·lèrgica als fruits secs), comença a recuperar-se lentament”, “un home a Florida captura on cocodril amb les mans en mig del carrer”, “la policia rescata amb vida un nadó d’una fosa sèptica a El Salvador”, “un pres aconsegueix fugir d’una presó a Mèxic”, “la policia felicita un noi de Boston pel seu aniversari, que havia trucat al 911 perquè ningú no l’havia felicitat”…
És el joc del morbo. Una finestra explícita a un racó del món per pura xafarderia, propulsada amb pianos melancòlics (en la història de la jove que es recupera del coma) o bandes sonores policíaques (pel pres que fuig de la presó mexicana).
On és el valor informatiu, la importància històrica, el component de la proximitat, en totes aquestes històries? Què en queda, aquí, del criteri periodístic? En l’era de l’entreteniment, val la pena recordar que l’essència del periodisme no és publicar. Publicar, ara més que mai, ho pot fer tothom.
Naturalment que és difícil trobar l’equilibri entre estar al corrent de les tendències digitals, tenir picardia a les xarxes, saber triar una música que funcioni, subtitular, afegir efectes visuals i sonors i, alhora, mantenir el criteri. Però si no ho fem, si perdem el nord i entreguem del tot el periodisme a la tirania de l'algoritme, deixem anar allò que ens diferencia de la resta, la nostra funció. No fem cap favor a la professió i deixem caure un pilar de la democràcia, que perd el dret a la informació.
