Vam buscar al mapa un nom que no ens diguera res. Volíem espolsar-nos la rutina, els llocs de sempre, les cares repetides, l’atzucac que és, sovint, la vida. Examinant el mapa ens vam dir: aquestes carreteres ja les hem fetes, i sentírem claustrofòbia. Sabíem que les grans urbs hibernen a l’estiu, orfes d’activitats, de vigor urbà, de veïns que han fugit a la costa. Havíem conegut París un mes d’agost: una ciutat letàrgica, incòmoda, plena d’obres públiques, brutícia, soroll. I de turisme, d’aquella gentada que tot ho corromp. Fa poc, en una visita a Pompeia en què ens vam sentir ovelles de ramat maltractades, entre colzades i tuf d’aixelles, vam fer la creu al turisme. No tenim necessitat de dir: “Hem estat ací”. Ni de fer-nos-en fotos. Cal fer la contra.
Vam llegir “Laval” a l’est de la Bretanya, al sud de la Normandia. Preguntàrem a amics i coneguts si sabien on era. Ni idea. Indagàrem a Internet sobre el lloc: ciutat amb història medieval, amb un castell i un riu que la travessa. Hi va nàixer un pintor que m’agrada: Henri Rousseau, el Duaner.
Escric des de Laval. Ara, a l’estiu, és una ciutat a mig gas però amb gràcia, neta, plaent de passejar, lliure de calor. Sense turisme. Comprem fruita, formatge i pa en un mercat de carrer, visitem el Museu d’Art Naïf, entrem a la catedral. En contemplem les reminiscències del romànic i l’acumulació posterior d’estils, n’escodrinyem cada racó: els orgues, els retaules..., i la història. Una pintura, un baix relleu i uns documents parlen dels “Catorze màrtirs de Laval”, catorze clergues d’edats provectes considerats “refractaris”, el 1794, per un tribunal de la Revolució.
La Revolució Francesa, sorgida d’un excés d’injustícia per part de l’aristocràcia, volia fer net. Entre els privilegis a derogar, n’hi havia d’eclesiàstics. Una nova Constitució civil del clergat considerà els capellans com a funcionaris de la República. Els sacerdots es van trobar entre l’espasa i la paret, ja que havien d’obeir el govern del seu país o al Papa, incompatibles. Es van partir en dos: els qui acceptaven la Constitució i els que seguien el dictat de Roma, titllats de “refractaris”. Molts d’aquests van fugir o van ser deportats; alguns, com els catorze màrtirs de Laval, foren decapitats en la plaça del poble. Una plaça plena de gent que presencià, en ambient festiu, com tallaven el cap a catorze homes vells, alguns invàlids, pel grandíssim delicte de pensar distint. Al cartell on s’anuncia la condemna a mort diu, dalt de tot: “La llibertat o la mort”. La llibertat, per a qui feu un juí sense advocats ni cap garantia per als acusats, consistia a renunciar al que un creu.
Els qui havien patit segles de tirania, ara, des del poder, tenien ocasió de demostrar que un món menys pervers era possible. Ho van desaprofitar, imposant-se una radicalitat estèril. No hi ha res més perillós, i estimulant, que fer la contra. Sempre la contra.
