En una democràcia, el llenguatge polític pot arribar a ser igual de cínic i de mentider, pot acabar estant igual de podrit, com en qualsevol dictadura. Vull dir amb això que un règim democràtic és comparable a un de dictatorial? O que és el mateix per als ciutadans viure en la seguretat jurídica i en la pluralitat més o menys garantida d’una democràcia que en la indefensió personal i el monoteisme ideològic d’una societat totalitària? És clar que no. El que dic és que la manera d’expressar-se i de comunicar que té el poder polític en tots dos casos pot presentar equivalències alarmants: una mateixa deshonestedat estructural, una mateixa relació cínica o immoral amb la veritat.
Dir la veritat és molt difícil i sovint complica enormement les coses, però dir mentida rere mentida tard o d’hora és mortal. Això val per a totes les esferes de la vida. Per a la política, molt especialment. I un dels problemes més greus, potser ara mateix el més greu de tots, del catalanisme/independentisme és que fa més d’una dècada que viu instal·lat en la mentida.
Durant els anys del Procés, les mentides del catalanisme/independentisme eren el resultat de mesclar un wishful thinking ingenu —pensarem, direm o farem veure que les coses són i funcionen així per fer que ho siguin i que hi funcionin— i d’impotència sublimada –com que no tenim ni la capacitat ni el coratge ni l’audàcia per fer una revolució des del risc i des de la força, la farem des de l’ordre, la civilitat i els somriures. Els resultats d’aquelles mentides són perfectament calculables. A més, aquelles mentides sorgien d’una mentida prèvia, germinal, de la qual en són igual de culpables tant ERC com Junts (o el nom que vulguem posar a l’espai post-convergent). Aquella mentida germinal era que, mentre se simulava que el Procés tenia com a objectiu la independència de Catalunya, el que a la pràctica els dos partits centrals del catalanisme es disputaven eren l’hegemonia i el poder autonòmics.
Durant els anys del post-Procés, tot s’ha anat degradant progressivament dins el camp del catalanisme/independentisme. També la qualitat o el nivell de les mentides, que cada cop tenen un aire més desesperat i gallinaci. S’ha vist ara molt bé en les negociacions i els debats d’ERC per si investien o no Salvador Illa, i també en les reaccions i la fiscalització que s’ha fet de les negociacions i els debats des del camp post-convergent. Mentre que a ERC s’intentava fer creure que tot tenia a veure amb qüestions tàctiques i estratègiques, tothom tenia clar que sobretot es defensaven càrrecs i cadires. Mentre que des de Junts es volia fer creure que la “traïció” d’ERC era una abominació, tothom tenia clar que, com en altres ocasions, ells haurien fet més o menys el mateix.
Dit tot això: i és clar que Espanya i l’espanyolisme també viuen en la mentida permanent, sistemàtica, institucionalitzada. I des de sempre. Però Espanya i l’espanyolisme tenen les dinàmiques de poder a favor. Per tant, viure en la mentida els embulla i els podreix menys. I els surt molt més a compte.
