Ja fa temps, anys fins i tot, que Esquerra Republicana i Junts s’han acostumat massa a multiplicar les acusacions mútues de traïdoria. L’últim episodi ha sigut el de la ministra María Jesús Montero, que amb unes declaracions ha dit allò que tothom esperava que en algun moment es diguera: que allò del concert econòmic català no serà tal.
Però “allò que tothom esperava” no era, necessàriament, que el PSOE es desdiguera d’allò que el PSC va pactar amb ERC. O sí. Entre els socialistes sempre hi ha hagut la tradició d’aigualir verbalment qualsevol mena d’entesa amb els partits catalanistes per a mirar d’apaivagar les flames que la premsa espanyola genera entre l’opinió pública. Entre la premsa espanyola sempre hi ha hagut el costum de presentar aquests acords com una ofensa patriòtica sense precedents. I entre els partits independentistes, tristament, l’hàbit dels últims anys és utilitzar aquestes interpretacions a conveniència.
No oblidem, per exemple, del “cobrament per avançat” que Junts havia obtingut amb la investidura de Francina Armengol com a presidenta del Congrés a canvi d’oficialitzar el català a la Unió Europea. O la interpretació interessada davant els titulars apocalíptics dels mitjans reaccionaris, que situaven aquella oficialitat –aleshores pressuposada i donada per feta per part dels opinants de l’òrbita de Junts– com una humiliació contra el constitucionalisme i alguns rescataven aquells retalls de premsa per a defensar una nova jugada mestra. “Ells ho tenen clar”, celebraven per a criticar, de passada, la desconfiança entre els independentistes que no es refiaven de la capacitat del ministre José Manuel Albares.
Ara la truita s’ha girat contra ERC. És cert, i de fet si es tenen en compte els precedents és innegable, que l’acord amb el PSC “d’impulsar un sistema de finançament singular que avanci cap a la plena sobirania fiscal, basat en la relació bilateral amb l’Estat i la recaptació, gestió i liquidació de tots els impostos, amb l’objectiu de dotar les institucions catalanes dels recursos necessaris per fer front a les necessitats de la Catalunya dels vuit milions d’habitants”, no està gens clar que es puga materialitzar. Per diverses qüestions.
Una, que els socialistes, sobretot els espanyols, no sempre respecten allò que s’ha pactat. Si més no en la seua literalitat. No més cal recordar la reforma fiscal que es preveia en el Pacte del Tinell, el del primer tripartit.
Altra, perquè ni a l’Espanya de les autonomies, ni a l’Espanya de les dictadures, ni a l’Espanya republicana que permetia l’elaboració d’estatuts d’autonomia –amb limitacions considerables i amb amenaces repressives que, aquestes sí, s’acabaven complint– ni a l’antic imperi colonial era possible una viabilitat econòmica amb la sobirania fiscal d’un territori ric. És així de senzill i no hi ha alternativa possible dins la concepció que els mateixos espanyols tenen d’Espanya. Cal no oblidar una altra qüestió, que és la necessitat d’aparentar un mínim de domesticació de la política catalana i defensar que no se’ls ha concedit tot allò que volen. Encara més: que se’ls ha concedit bastant menys del que volen els partits independentistes. No oblidem que un dels arguments estrella de la campanya electoral de Pedro Sánchez era dir que “volien l’amnistia i no la tenen”.
I aleshores, qui ha sigut psoeitzat? Qui ha de quedar com un traïdor i qui ha d’erigir-se com l’heroi nacional insubornable? La realitat és la que és: a l’Estat espanyol no hi ha una majoria política menys hostil contra l’independentisme que no siga la que actualment sustenta el govern de Pedro Sánchez. Hi ha una alternativa encara més desitjable per als partits independentistes, que és la de fer la independència. Però aquesta no serà possible sense un intent insurreccional amb escasses o nul·les possibilitats d’èxit i que, comprensiblement, aquests partits no exploraran. Com que això és així, i els socialistes ho saben, han sabut jugar les cartes per a obtindre suports en els moments de conveniència i eixir guanyant amb investidures facilitades pels partits independentistes.
Això canviarà ara, després de l’enèsim episodi de psoeització? Cal pensar que no, perquè l’escenari espanyol no depara cap altra alternativa a un govern de Sánchez que no siga una majoria amb l’extrema dreta. Fora bo que en comptes d’acusacions encreuades constants, els partits independentistes o bé acceptaren aquesta realitat que ells mateixos han contribuït a construir o, si ho volen dissimular, que treballaren per erigir una alternativa real fent servir el poder que ja tenen en diferents institucions, com ara les locals, forjant una unitat d’acció decidida, amb programes alternatius de govern amb què fer oposició i tornar a il·lusionar una gran bossa de votants que o bé s’ha quedat a casa, o bé ha apostat pels socialistes o bé ha s’ha vist convençut per la demagògia detestable de l’extrema dreta catalana. O això, o continuar amb un teatret que ja sabem cap a on porta.
